El centenari de Miquel Costa i Llobera i la reivindicació d’una lectura contemporània de la seva obra

“El 16 d’octubre de 1922, Miquel Costa i Llobera és canonge de la Seu de Mallorca. Les monges Tereses, carmelites, li demanen que faci el sermó de la festa de Santa Teresa de Jesús. Mossèn Costa i Llobera va a les carmelites, comença la missa, puja a la trona i des de la trona comença a cantar els goigs i les meravelles de Santa Teresa de Jesús. Mentre parla, cau fulminat per una embòlia i es mor a la trona. Això és una escena de cinema!, del Pasolini, del Bertolucci, de l’Agustí Villaronga!” Ho conta emfàtic l’escriptor i poeta Biel Mesquida, que reivindica la figura del poeta i la necessitat d’aprofitar el centenari de la seva mort per fer-lo visible, per parlar-ne, per celebrar-lo, per recuperar-ne el llegat i recordar la transcendència d’aquesta obra poètica, per estudiar-la i situar-la en el context europeu. “Cal recuperar l’obra descatalogada, que se’n facin estudis, tesis doctorals, que se’n mostrin aspectes de la persona amb la perspectiva que donen aquests cent anys…”, diu Mesquida.

Miquel Costa i Llobera (10 de març de 1854, Pollença – 16 d’octubre de 1922, Palma). El relat canònic explica que provenia d’una família de la pagesia mallorquina, una de les més riques de l’illa. La família passava els hiverns a Palma i la resta de l’any a Pollença, mentre que els agosts els passava a Formentor. Aquests paisatges van ser els primers elements que va prendre per escriure les poesies inicials. De fet, la vocació literària i poètica se li va desvetllar ben aviat. Va estudiar dret a Barcelona i allí conegué mossèn Cinto Verdaguer i mossèn Collell. Però la influència literària sobretot li vingué d’Antoni Rubió i Lluch i de Marià Aguiló. Quan tornà a Mallorca, començà a escriure poesia en català i d’aquella primera època n’és un dels seus poemes més populars i importants, “El pi de Formentor” (1875). Després se n’anà a Madrid a completar els estudis, però la professió d’advocat cap a la que el dirigia el seu pare, a Costa i Llobera no li interessava. De retorn a l’illa, Joan Cifre, capellà de Pollença, l’encaminà cap a la vocació sacerdotal. El 1885 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on es va passar cinc anys, s’ordenà sacerdot i es doctorà en teologia. Aquesta estada va tenir una gran importància en la seva producció literària.

Segons que ha escrit Carme Arnau: “Aquesta visió profunda, religiosa i humana de la naturalesa (a voltes el paisatge cobra valor simbòlic), unida a un fons clàssic, és el camí del què s’anomenaria l’escola mallorquina, de la qual Costa i Llobera esdevindria la personalitat més rellevant i destacada. […] Tal com ha notat Josep M. Llompart, un dels aspectes més vigents de la poesia de Costa és el lingüístic, amb un domini total de l’idioma i de la forma poètica. El conjunt respira elegància, bellesa i reserva […]. Els ideals clàssics propugnats per Costa el feren no tan sols un precedent dels noucentistes, sinó també llur exemple. El mateix any de la publicació d’Horacianes (1906), que marca el moment de la seva maduresa i plenitud, va presidir els Jocs Florals de Barcelona, on enaltí la llengua catalana, en posar en relleu la seva gran dignitat i expressivitat.”

Any Costa i Llobera

Ni el govern de les Illes ni el govern de la Generalitat de Catalunya no han decidit de commemorar el centenari de la mort de Miquel Costa i Llobera. Amb tot, Pollença, població natal del poeta, n’ha impulsat l’Any Costa i Llobera, que va començar el 16 d’octubre de 2021 i que es clou ara. Durant aquests mesos, l’Any Costa i Llobera ha organitzat un cicle de conferències, una ruta literària entre Pollença i Artà, una exposició i, aquest setembre, s’ha fet el Congrés Internacional Costa i Llobera a la Seu de Mallorca, molt marcat pel vessant sacerdotal del poeta.

Potser per això i perquè s’ha barrejat amb la intenció de canonitzar-lo, hi ha veus del món literari mallorquí que es planyen que l’Any Costa i Llobera no s’hagi aprofitat per fer una lectura contemporània de la seva obra i ni l’acadèmia hagi tingut més pes. L’escriptor Sebastià Perelló així ho explica: “M’ha mancat més participació acadèmica. L’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) va fer un acte, en què vaig participar, i hi col·laboraven i patrocinaven Cedro, el govern de la Generalitat i el govern de les Illes. Però em sembla que l’Any Costa hauria d’haver tengut una altra volada. En definitiva, que m’ha semblat poca cosa. M’han pogut passar coses per alt i caldria ser més exhaustius, per ventura.”

Continua: “Que el bisbat hagi tengut tant de protagonisme no és una cosa que vulgui discutir, només que em sembla que hi hauria d’haver hagut un Any Costa més acadèmic i més literari. I al marge del perfil espiritual que ha agafat la cosa. La universitat i les institucions culturals diverses haurien d’haver pres una iniciativa que perfilàs l’autor literari i el seu pes canònic en el marc de la literatura catalana. Si no vaig malament, la darrera tesi de doctorat que s’ha fet és de Bernat Cifre. I sense voler fer cap mena de crítica al seu treball, em sembla que el panorama d’investigació és molt pobre.”

Una lectura contemporània i acadèmica de l’obra

Perelló és clar: “Em sembla que caldria rellegir-lo des de perspectives actuals. I des d’una mirada que el situàs no tant en el marc del què s’ha convertit en un procés de museïtzació, l’escola mallorquina, i llegir-lo en un marc més ampli, fins i tot europeu. Des de perspectives com l’ecocrítica, la geopoètica, i les noves teories del paisatge, les propostes de la nature writing o d’un Michel Collot o Besse a França, per posar alguns exemples amb relació a la natura, o des de les revisions del classicisme dels moderns al segle XX, i lluny de fer-lo encarnar una mena de perfeccionisme que fa prescindible la seva lectura contemporània. L’hem posat a la peanya, l’hem santificat i fa generacions que no es presenten noves perspectives de lectura. També seria desitjable que des del cristianisme i les seves pràctiques de lectura més contemporànies, en diguessin la seva. I des de la retòrica contemporània, les noves mirades sobre la mètrica, per exemple, també des del comparatisme (per exemple, què passaria si el llegíem al costat d’un Hopkins?). En definitiva, baixar-lo de la peanya i llegir-lo. Ara i aquí. I investigar quin és el seu paper en les poètiques contemporànies dels més joves. Confrontar-lo amb l’actualitat, en definitiva. Deixar empremta de la lectura que n’hem fet a final del segle XX i en els primers anys del segle XXI.”

L’aportació de l’AELC al centenari

Més enllà de les activitats organitzades sota el paraigua de l’Any Costa i Llobera, i en la línia que demana Sebastià Perelló, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va fer un acte a principi de setembre passat a Pollença. L’acte va consistir en una visita a la casa natal de l’autor, una taula rodona al Club Pollença amb la participació de Perelló mateix, Gabriel de la S. T. Sampol i Maria Antònia Perelló Femenia, i un recital obert amb el duet d’electrovèrsia Jansky inspirat en els paisatges sonors de l’autor.

La poeta, traductora i músic Laia Malo (Laia Martínez López), que forma part del duet Jansky i va recitar Costa i Llobera en l’acte de l’AELC, ens en dóna una visió: “Penso que la poesia de Costa i Llobera és essencial en la història de la poesia i la literatura, no solament de Mallorca sinó dels Països Catalans, perquè la mirada que té vers el paisatge, vers la natura, és moderna, en el sentit que n’aprecia tots els elements (visuals, sonors…) i els valora segons la importància que tenen per al nostre benestar com a humans dins el món. Crec que és important reivindicar bé la importància del so, de la música, en la seva obra i sobretot el factor de comunió amb la naturalesa, és a dir, no tant la descripció del paisatge des d’una distància sinó la descripció i l’exaltació d’aquest paisatge com a element, adonant-se que ell mateix és un element que també el conforma, que en fa part però també pot destorbar-lo.”

Sebastià Portell, president de l’ALEC, quan li demanem sobre si és previst de fer un acte literari sobre Costa i Llobera a Barcelona o a València, explica: “No tenim previst d’organitzar cap activitat més pel centenari, perquè, de fet, la funció de l’AELC, com a entitat representant dels autors, és fomentar que siguin les institucions que dotin d’estructura i de contingut aquesta mena d’efemèrides. El que sí que hem fet ha estat incloure l’Any Costa al nostre cicle de pòdcasts Parlem de literatura? (a Spotify i iVoox), en què promovem converses sobre les commemoracions de cada any per part d’experts. En el cas de Costa, ha consistit en una conversa entre els estudiosos Nicolau Dols i Maria Antònia Perelló Femenia, que ja es pot escoltar en obert, i que consideram que és una molt bona manera de difondre aquestes efemèrides amb continguts de llarga vida digital i a l’abast de qualsevol lector o persona interessada als Països Catalans.”

Les posicions de Nicolau Dols i Maria Antònia Perelló no són del tot coincidents i la conversa van generar un cert debat. Maria Antònia Perelló, que ha fet alguns estudis literaris sobre obres de Costa i Llobera, el darrer, l’edició crítica de Tradicions i fantasies, explica: “Crec que és un dels grans poetes mallorquins que més ha contribuït en l’idioma literari i fer de la poesia catalana de final del segle XIX i principi del XX un mitjà de comunicació sublim. Miquel Costa entenia que el veritable llenguatge de l’home és la poesia, equiparable al llenguatge dels déus, com deien els antics, segons es desprèn de la seva conferència ‘La forma poètica’. Va excel·lir en la poesia i en la versificació; va ser un poeta que va renovar el panorama de la poesia insular i va purificar-la dels tòpics de la Renaixença, tot deixant el camp literari ben llaurat per a les generacions futures.”

“La poesia de Miquel Costa bascula entre un romanticisme i un classicisme, perquè la seva poesia sempre es guia per l’harmonia del vers, l’equilibri, la serenitat de l’emoció, la contenció dels sentiments. En aquest sentit, Miquel Costa aspirava i admirava l’ideal de l’art europeu que propugnava Goethe. En tota la seva poesia hi trobem Grècia i Roma.”

Nicolau Dols és catedràtic de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, secció de la qual Costa i Llobera va formar part, també. Segons Dols, les qüestions que va tocar Costa en la seva poesia són conegudes i contingudes en aquest vers del poema de “El pi de Formentor”: “Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina.” “Aquí hi ha el paisatge, la llum divina, i és una llum que reneix, per on?, per orient, que per nosaltres representa també el classicisme de Grècia i per camí també el de Roma.”

Dols continua: “Una de les coses que m’ha sorprès sempre de Costa i Llobera és la disposició anímica amb què escriu ‘El pi de Formentor’ i el fet que aquest poema l’escrivís el 1875, quan ell complia vint-i-un anys. Tenim ‘El pi de Formentor’, que és un cim de l’obra de Costa i Llobera i un cim de la poesia catalana contemporània, escrit per un jove de vint-i-un anys.” I això li fa dir, lligant-ho amb la influència dels clàssics grecoromans: “Ell no és d’aquella manera perquè llegeix els clàssics, sinó que ell és d’aquella manera i per això llegeix els clàssics i s’hi troba reflectit. I això hi és des del principi.”

“Jo no sé si en Costa i Llobera hi ha una intenció programàtica des del principi, però sí que puc dir que Costa i Llobera no s’explica sense aquell grup regionalista que neix dins del context de l’església mallorquina del tombant de segle. I dins d’aquest grup hi ha Antoni Maria Alcover, Pere Joan Campins, Miralles, Costa i Llobera, Mateu Rotger… És un moviment importantíssim, que en aquell moment en deien regionalisme, avui dia n’hauríem de dir nacionalisme cultural o nacionalisme cívic, que ajuda a crear grans coses per a la nostra cultura, entre les quals, naturalment, l’obra de Costa i Llobera.”

Tots dos estudiosos van concloure que l’obra de Costa i Llobera és una obra que permet de mirar-se-la de moltes maneres, però que indubtablement és un dels punts culminants de la nostra història literària.