El cens és clau

No és cert que els vots independentistes siguin un 48% i que, per tant, no n’hi hagi prou per saltar la paret, tal com reiteren moltes veus interessades i algunes de resignades. O millor dit, és cert únicament en eleccions fetes amb el cens espanyol. Cal recordar que qui vota no són els catalans, que no tenen cap reconeixement jurídic, sinó els espanyols empadronats a Catalunya. Això és clau si anem a un referèndum constitucional.

Conec el cas d’un asturià que es va instal·lar a Barcelona fa set mesos contractat per una empresa multinacional i ja va votar a les eleccions del 27 de setembre. No sap què és Puigcerdà i al passeig Maragall li’n diu Madrigal, i ni li passa pel cap definir-se com a català. Conec també el cas d’una parella colombiana que va arribar el 2012 i el 27 de setembre passat van mostrar ja un flamant DNI espanyol a la mesa electoral. Per contra, un amic d’infantesa nascut a Lleida que es va casar a la Corunya no va poder votar perquè és empadronat allí, tot i que ve cada mes perquè s’enyora.

Com en tants altres camps, el sobiranisme està competint a les urnes amb un braç lligat a l’esquena. L’avantatge que el referèndum per aprovar la futura constitució no sigui consentit pel govern espanyol és que serà la Generalitat qui en fixarà les normes, però a hores d’ara no sabem amb quin cens es farà, o com es farà el cens per poder-hi participar.

És fora de tota discussió que un padró nacional afegirà a l’independentisme uns quants punts percentuals, i si fins ara el tema no s’ha plantejat públicament és per estalviar les acusacions habituals de sectaris, xenòfobs, etnicistes, etcètera (com si els espanyols –i tothom– no tinguessin una legislació al respecte). Imagino que els estrategs pensen que és millor que les coses caiguin pel seu propi pes en el moment que toqui.

La comunitat internacional, a qui Catalunya s’ha de dirigir a partir d’ara, no s’estranyarà que el cens el posi qui organitza unes votacions, no pas qui les nega: “Haver fet com David Cameron”, li diran a l’executiu espanyol.

Darrerament es treu a relluir sovint que la Unió Europea va exigir a Montenegro un 55% de vots positius, però és que aquell referèndum (per al qual hi havia naturalment només dues paperetes, no com el 27-S) el va avalar aquest organisme i el van negociar totes les parts, i Sèrbia va poder imposar condicions. En el cas català només n’hi haurà una, de part, i no pas per voluntat pròpia.

Tot i que l’exemple de Montenegro és molt esmentat, generalment com a flagell, no és representatiu perquè el van fer a mida. L’ONU exigeix un referèndum al Sàhara Occidental, ocupat il·legalment pel Marroc, que es basi en el cens espanyol del 1975, i Letònia es va declarar independent de la Unió Soviètica el 1990 atorgant la nacionalitat només a les persones que la tenien abans de l’annexió del 1940 i als seus descendents, per esmentar una normativa establerta per un organisme internacional i una altra per un país que s’autodetermina. Cada cas és únic i Catalunya haurà de definir el seu.

És públic i publicat que el govern espanyol fa des del 2012 –per no anar més enrere– tota mena de cabrioles per nacionalitzar gent de totes les procedències, i ha encoratjat l’empadronament de funcionaris que viuen a Catalunya circumstancialment i de familiars seus, fins i tot de no residents. I paral·lelament ha boicotejat sense rubor el vot dels catalans a l’estranger. En els pròxims mesos caldrà començar a definir les condicions del cens i sembla evident que aquest no hauria de basar-se en la legislació d’un altre país.

Eugeni Casanova, periodista