22.11.2016 - 02:00
|
Actualització: 22.11.2016 - 07:59
Arribar a la lluna, trepitjar la lluna, tocar la lluna… són maneres que tenim de dir arribar a un impossible. Jules Verne es va imaginar un viatge a la lluna en el seu llibre de ciència-ficció De la terra a la lluna, que va publicar en fascicles en un diari el 1865. En aquella història, Verne imaginava que tres homes arribaven a la lluna. Com la majoria de somnis, allò era, al segle XIX, un impossible. Però n’hi ha molts, de prodigis imaginats en altre temps, que s’han acabat fent realitat. Tocar la lluna és fer realitat el somni. I és jugant amb aquesta idea, aquesta metàfora aventurera, que el gastrònom, historiador de l’alimentació i director de la Fundació Alícia, Toni Massanés, ha construït el fil narratiu de ‘El Celler de Can Roca, de la terra a la lluna’, una exposició que s’acaba d’inaugurar al Palau Robert, dedicada a aquest restaurant que fa trenta anys que van fundar tres germans, Joan, Josep i Jordi (de fet el petit s’hi incorporà més tard, l’any 2000), en un barri obrer d’una ciutat de províncies com era Girona el 1986.
I per això l’exposició comença amb un pop up gegant, que reprodueix el retallable del bar de la família Roca, un dels plats de la història del celler, el plat ‘Memòria d’un bar. Aperitiu’. Som a la terra, tocant de peus a terra, amb tres joves que creixen entre fogons, taules i porrons. I que després passen per l’Escola d’Hostaleria de Girona. Tres joves que estudien un ofici, que reben una formació professional i que en l’exposició la reivindiquen, amb el poema de Joan Maragall ‘Elogi del viure’:
Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dónes,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me. […]
No sabem si és intencionat o no, però és significatiu que en l’exposició la literatura hi transiti gairebé com un baix continu (potser dir-ho així és un pèl exagerat). No s’hi mostren únicament molts llibres de cuina i de gastrònoms reputats (com Josep Pla o Néstor Luján), sinó que també hi van apareixent escriptors ben diversos en formes i formats diferents: ja hem anomenat Verne i Maragall, però també hi ha Proust i el Cyrano de Bergerac i Walt Whitman i més i tot.
Després de la formació, comença el viatge a la lluna: l’ascensió per les escales del Palau Robert, cap a la planta de dalt, dóna suport simbòlic a l’ascensió del restaurant, amb un audiovisual molt net, gens barroc, que presenta un plat per a cada any dels trenta que té el Celler de Can Roca. És una manera ràpida i efectiva de veure d’un cop d’ull l’evolució culinària d’aquest restaurant, dues vegades nomenat millor restaurant del món, el 2013 i al 2015. Això és tocar la lluna o arribar-hi.
L’últim esglaó de l’escala ens situa davant una lluna enorme, la lluna de l’espectacle El somni. I, una vegada a la lluna, l’exposició es dedica a explicar com es passa de la tradició més popular a l’avantguarda més innovadora. El com i el perquè. Per entendre-ho, el comissari, Toni Massanés, presenta una primera sala que és com un joc de miralls, on hi ha un espai primigeni, anomenat calidoscopi, que situa els tres germans Roca encarats, i en la cara de cadascun s’hi produeix un muntatge audiovisual, on se superposen atributs. És clar que un dels èxits d’aquest trident és que es reparteixen els papers, juguen rols diferents, alhora que es respecten, s’admiren i es complementen. Si en Joan és la racionalitat, en Josep és l’esperit i en Jordi la rauxa. Però també s’hi veuen associacions més insòlites i sorprenents. Per exemple: si cada germà hagués d’adoptar un dels personatges dels germans Marx, en Josep seria en Groucho, en Joan en Chico i en Jordi en Harpo. I són aquestes personalitats diferents les que es projecten com un calidoscopi fèrtil i creatiu.
És clar que les tres potes del Celler han madurat i evolucionat durant aquestes tres dècades i en Joan ha acabat excel·lint en la cuina, en Josep en el món del vi i en Jordi en la pastisseria. El seu treball posat en comú s’ha acabat teoritzant i sintetitzant en un procés creatiu, que és el que s’activa a l’hora de crear un plat. Combinen setze línies creatives que s’agrupen en dos eixos, el temps i l’espai. Els setze àmbits creatius són: memòria, tradició, academicisme, innovació tecnològica, transversalitat i Masia (el darrer espai creat al Celler, com una incubadora de creativitats i eina de gestió de coneixements). Aquests són els espais que agrupa l’eix ‘Temps’. Mentre que l’eix ‘Espai’ es concreta en els àmbits següents: paisatge, producte, vi, cromatisme, dolç, perfum, llibertat, atreviment, màgia, sentit de l’humor i poesia. Tot plegat és una mena d’Ars combinatoria d’homenatge a Ramon Llull.
Durant l’exposició, anem recorrent la personalitat de cada germà. Podem veure l’evolució de Jordi Roca preguntant-se primer com fer unes postres a partir d’un perfum per acabar pensant com fer unes postres a partir d’un gol espectacular de Leo Messi. O també trobem un Nuits Saint Georges de Jacques-Frédéric Muganier, una ampolla triada per Josep Roca, que l’ha acompanyat en un dels seus viatges arreu del món, vi fet per un elaborador que era pilot d’avions i que a més és un vi de la mateixa regió on beuen els protagonistes del viatge a la lluna de Verne.
També s’expliquen els viatges que els germans Roca i tot el seu equip han fet durant tres anys consecutius per mig món, des del 2014. Un projecte que Toni Massanés considera que s’ha explicat poc i que cal entendre bé. També es mostra d’una manera enginyosa i discreta El somni, el seu projecte creativament més transversal i ambiciós, per no desequilibrar l’exposició: cal posar el cap dins una escletxa a la paret on es veu la filmació del banquet multisensorial des del punt de vista que tenien els periodistes que van assistir a l’esdeveniment.
La part final de l’exposició permet de fer-se una idea de com es treballa al Celler de Can Roca, a través d’unes càmeres que han filmat tota la feina que es fa simultàniament i en diversos espais del Celler, un dia de cada dia. I, com no podia ser de cap més manera, perquè és una mena de marca de la casa, tots tres germans recorden per tancar que després de pujar a la lluna cal tornar a posar els peus a terra. I per això expliquen que cada dia dinen al bar dels pares, amb tot l’equip, que no volen que l’excel·lència se’ls enfili al cap. És el memento mori.
