El català, una llengua per a conviure

Una noia eslovena entra en un forn de pa i s’adreça a la fornera en català. La fornera li respon en castellà. La noia insisteix en català. La fornera en castellà. Al cap d’uns quants torns de paraula, la fornera reacciona i diu: ‘Ai, em pensava que eres estrangera!’ L’anècdota té tantes versions com vulgueu: l’africà a qui etziben ‘em pensava que eres negre’, la russa que veu com el metge amb qui parlava en català canvia al castellà quan llegeix el seu cognom, l’amazic a qui feliciten pel seu domini del català… en castellà…, el catalanòfil de l’altra banda de món que arriba sense saber castellà i l’ha d’aprendre a Catalunya perquè és la llengua en què tothom se li adreça i un llarguíssim etcètera de situacions que mostren com els parlants d’una llengua subordinada no la conceben com un instrument per a fer servir amb tothom, sinó com una mena de codi intragrupal que és impensable fora de la tribu.

El comportament que ens fa canviar a la llengua dominant quan percebem que l’interlocutor és aliè al grup no és només característic dels catalans. És descrit en nombroses llengües subordinades. Però el fet que sigui tan habitual que ni tan sols el percebem com a anòmal no ens hauria de fer creure que no s’hi pot fer res o no s’hi ha de fer res. Ben al contrari, és un dels comportaments més nefastos per a la supervivència de la llengua.

En la reunió d’experts que hem tingut recentment al GELA per a la preparació d’un macroprojecte de revitalització de llengües a Europa, una de les constants a l’hora de descriure els obstacles amb què topem habitualment que es tracta de revitalitzar una llengua és l’enorme dificultat de guanyar nous parlants. Una experta frisona ho deia amb aquestes paraules: ‘Parlem la llengua si és la nostra.’

De fet, si repassem les llengües que tenen un nombre considerable de parlants de segona llengua, sempre ens acabem trobant amb llengües que, d’una manera o d’una altra, s’imposen. El xinès mandarí, per exemple, ha guanyat la majoria de parlants de segona llengua a la Xina mateix, mitjançant la imposició de la llengua oficial. Les llengües colonials –especialment, anglès, espanyol, francès i portuguès– han aconseguit difusió essent imposades com a llengües oficials a poblacions que parlen altres llengües. El suahili, que va aconseguir escampar-se com a lingua franca, ha consolidat aquesta expansió mitjançant la imposició com a llengua oficial a Tanzània. És a dir, pels exemples més vistosos sembla que l’única manera de difondre la llengua sigui la imposició. A vegades sembla que el nombre de parlants d’una llengua actuï com un imant per a la suma de parlants, però això no és sempre així. El panjabi, el javanès o el vietnamita, que són entre les 25 llengües més parlades del món, amb prou feines tenen parlants de segona llengua. I si fem una repassada a les llengües subordinades d’Europa, veurem com es compleix l’observació de l’experta: només les parlen aquells a qui els ha ‘tocat’, però rarament aquells que, tot i conviure amb els marcats pel destí, són parlants de la llengua dominant i/o oficial. Arreu del món, però, hi ha comunitats on les llengües no estan jerarquitzades i la gent acostuma a aprendre les llengües dels veïns i viceversa. Són les comunitats multilingües que han resistit millor les pressions cap a l’homogeneïtzació.

En aquest context, la situació del català és una raresa, perquè sense haver tingut la potència d’un estat que la imposi (i quan l’ha tinguda –Andorra– sembla que li ha anat a la contra), ha aconseguit guanyar un gran nombre de parlants de segona llengua de manera que a hores d’ara podem dir que si la llengua no ha seguit el destí de la majoria de llengües subordinades d’Europa és, en bona part, perquè molts catalans que no la tenien com a llengua familiar l’han fet seva i l’han transmesa als fills.

No cal dir que l’explicació d’aquest fenomen ha de ser multifactorial, però és evident que sense tenir a favor la pressió de l’estat ni l’estímul de les xifres, hi ha hagut alguna altra mena de força que ha fet possible aquesta raresa en el context europeu. La llengua és un sistema d’identificació tangible, transmissible i acumulable. Si pensem en uns altres com ara allò que anomenem ‘raça’ i que molt sovint es redueix al color de la pell, o en la religió, o en la ‘sang’, és evident que, per més tangibles que siguin, no són fàcilment transmissibles i encara menys acumulables. No hem de renunciar a la nostra llengua per parlar-ne una altra, podem sumar-ne tantes com vulguem. Per a molts, parlar català ha estat, doncs, una manera de participar en la vida col·lectiva sense trencar els vincles amb la comunitat d’origen. És per això que aquesta vinculació no s’acostuma a viure com una experiència traumàtica, com sí que ho és, en molts altres casos, quan l’adopció d’una nova llengua implica la renúncia a la primera.

El GELA he engegat des de fa un temps un procés de reflexió sobre aquest fenomen perquè creiem que comprendre’l ens pot ajudar a desenvolupar un model per a societats que no han aconseguit compartir la llengua. Amb jornades, reculls d’autobiografies i més activitats, anem descobrint quins mecanismes porten a aquests canvis i gairebé sempre ens trobem amb experiències de convivència. La llengua s’aprèn i es parla perquè és la llengua dels veïns, dels amics, i perquè parlar-la et fa membre del grup, una cosa que no s’aconsegueix pel fet de parlar una llengua dominant si, a més, no es compleixen alguns altres requisits.

Tenint en compte, doncs, que en molt bona part si el català ha estat adoptat per molts parlants d’altres llengües ha estat perquè hem aconseguit crear vincles personals i de convivència i no pas perquè hàgim pogut recórrer a la imposició, hauríem de rectificar molts dels comportaments com els relatats a l’inici d’aquest article. És evident que el català no és només dels catalans, però també és evident que, per a aquells que ho vulguin, parlar català és ‘ser català’. Aquest regal de la fortuna que ens permet una forma d’incorporació tangible en la societat s’hauria de promoure. I hauríem de ser conscients que cada vegada que neguem als altres la possibilitat de participar en la nostra vida i la nostra llengua fem un pas més cap a l’extinció.