05.03.2017 - 02:00
‘Vaig venir a Anglaterra fa disset anys amb cinquanta lliures a la butxaca i una maleta plena d’esperança. Però des de fa set mesos la meva vida és als llimbs’. No és el començament de cap novel·la, sinó una frase pronunciada per Joan Pons, un infermer català que va decidir d’arrelar el seu projecte professional i personal en terres britàniques. Però la victòria del Brexit ha trastocat els seus plans de vida, que quedaran en interrogant quan es faci efectiva la sortida d’Anglaterra de la Unió Europea. La frase citada, la va pronunciar fora del parlament britànic, en una manifestació amb milers de persones que van protestar contra la xenofòbia i el racisme que han començat a surar d’ençà del sorpasso del Brexit.
‘Ja no sóc part de la societat anglesa, sóc un ciutadà de segona classe. Jo mai no m’havia sentit estranger i sempre m’havia sentit molt ben tractat, però des de fa vuit mesos que sóc conscient que no sóc anglès’, es queixa Pons, que assenyala directament el discurs xenòfob que han practicat alguns polítics o mitjans de comunicació com The Sun o Daily Mail. Un discurs que ha acabat penetrant en la societat: ‘A mi no m’havia passat mai, però des de fa sis mesos molts usuaris de les xarxes, on sóc molt actiu, em diuen que me’n vagi a casa. O una col·lega de feina escocesa, a qui un pacient anglès li va dir recentment que no la volia a ella, sinó a una infermera anglesa.’
Joan Pons, que s’ha implicat decididament en el projecte ‘The 3 Million‘. Es tracta d’un grup d’europeus que viuen a Anglaterra i que intenten de transmetre una imatge positiva de la immigració, que combati el discurs racista que s’ha instal·lat en molts sectors de la societat anglesa. Bona prova és l’informe del govern britànic publicat l’octubre passat i que concloïa que els crims d’odi van créixer un 41% després del referèndum.
A Anglaterra hi ha 3,2 milions d’immigrants –d’aquí ve el nom de l’associació–. Des del 23 de juny, quan es va saber la victòria del Brexit, la situació legal de tots ells ha entrat en un compte enrere que ningú no sap quan acabarà: ‘Ara puc entrar i sortir d’Anglaterra sense problema, no necessito cap paper per a canviar de feina, cap paper per a comprar-me una casa’, explica Pons.
Però tots aquests privilegis s’acabaran quan Anglaterra i la UE separin els seus camins. Necessitarà permisos per a poder treballar, l’hospital on treballa haurà de pagar taxes més elevades per a contractar-lo, haurà de sol·licitar un permís de residència i la seva lliure circulació es veurà limitada: ‘Cada cop que surti del país i vulgui tornar a entrar-hi hauré de passar pels controls de passaport, no podré ser fora del país més d’un temps determinat, perquè si no, no em deixaran tornar a entrar.’ La vida de l’immigrant.
Un puntal econòmic
Aquests més de tres milions d’immigrants contribueixen activament en l’economia anglesa. Especialment en l’àmbit sanitari. Ara mateix hi ha 22.000 places d’infermeria que estan vacants i fins ara la demanda més gran venia d’Europa. ‘Però d’ençà del Brexit, la demanda s’ha reduït en un 90 per cent. Ja no volen venir’, diu Pons, qui defensa que la sanitat anglesa no pot sobreviure sense aquests ciutadans de ‘segona classe’.
Les negociacions entre Europa i Anglaterra poden allargar-se ben bé uns dos anys a partir del moment que el govern anglès activi l’article 50 del Tractat de Lisboa per a sortir de la UE. La comunitat europea és partidària d’anar per feina i no dilatar tant la sortida. Sigui quin sigui el temps d’espera, de ben segur que les condicions dels europeus residents a Anglaterra seran un dels principals temes a tractar. Així ho espera Pons: ‘Darrere el Brexit hi ha persones, i no només europees, sinó també angleses, com per exemple els meus fills. Estan jugant amb persones humanes’. Veurem quin és el desenllaç final.
