‘El català està més bé que mai’

Què, xeics? Hem de fer un altre article en defensa del català? Doncs cap problema, ja no ve d’aquí, perquè no hi ha hagut cap moment a la història que aquesta llengua hagi pogut descansar de l’assetjament dels seus aniquiladors. Perquè, si avui el neofranquisme fes vacances del combat contra el català, si de sobte totes les plataformes del supremacisme espanyolista es dediquessin a, jo què sé, visitar museus, els catalans encara tindríem un problema gros, amb la llengua, però d’això ja en parlarem al final.

Quan els catalanistes ens lamentem sobre la salut de l’idioma, els catalanoparlants espanyolistes ens solen etzibar que ens queixem per vici, que el català està millor que mai, que es troba en una situació que ja l’haurien volguda els nostres pares i avis, o, per posar un exemple de drama ‘de debò’, els parlants de navaho als Estats Units. És una variant del discurs que també hem sentit molt aquests mesos, que de què ens queixem, que els sobiranistes estem millor que mai en ‘democrà –vejam si puc acabar la paraula sense riure– cia’, que tenim més drets i més llibertat que els nostres pares i avis o, per posar un exemple de drama ‘de debò’, el poble sahrauí o tibetà.

D’aquesta manera, amb l’excusa que sempre hi haurà al planeta alguna llengua més maltractada que el català i alguna comunitat nacional més oprimida que la catalana, pretenen justificar el seu veure-les passar des del sofà, amb les crispetes, i que no us queixeu tant, que desperteu el feixisme. L’argument és tan absurd com pretendre que les dones catalanes, o espanyoles, o fineses, hagin de renunciar a la lluita per la igualtat perquè les afganeses o les congoleses estan pitjor. Els drets de les llengües i de les persones no han de competir entre ells, s’han d’aconseguir i punt, sigui quin sigui el punt de partida.

En tot cas, del paràgraf anterior tenim que els que estimen i viuen la llengua catalana, ja siguin espanyolistes o catalanistes, estan a favor de la normalització, o d’això que n’hem dit ‘immersió’, i quan l’espanyolisme ultra compleixi l’amenaça de fotre el nas en el nostre model d’escola, ens trobarem els uns als altres com ja va passar a les Illes, bàsicament perquè no tindrem més remei. I ens hi haurem d’acostumar, amb república o sense, perquè en aquesta nova ofensiva, els anticatalanistes han fet més forat a la societat catalana, en paral·lel al que van fer a les eleccions. Però que a Catalunya hi hagi un ics per cent de votants de partits anticatalanistes, això no converteix l’anticatalanisme en un projecte lloable, ni l’aniquilació del català en un objectiu digne. El suport a la destrucció d’una cultura no pot ser mai aplaudit, per més que guanyi adeptes: ja se sap que construir costa segles i destruir és un moment, i la llei imperialista del mínim esforç, per definició, sempre serà més fàcil d’implantar.

Com dèiem ahir, les llengües són finestres obertes a mons. El català fa por als seus enemics perquè justament obre la finestra a una realitat que o bé neguen, o bé menystenen, o bé combaten. Amb l’aprenentatge d’una llengua ve l’empatia i l’amor, la fam de llegir-la, d’escriure-la, d’amarar-te’n, de conèixer la història i la cultura que té darrere, la manera de veure el món que ha pogut transmetre de generació en generació. I això és inassumible per als apologetes de la ignorància, que tampoc no són rucs del tot. Sense nous parlants que facin seua la llengua, qui voldrà consumir textos escrits en català, teatre o cinema en català, televisió en català? I qui aspirarà a fer llibres, guions de teatre, televisió en una llengua que ha esdevingut estranya per a la major part del públic? La llengua genera més llengua, la cultura més cultura, és un peix que es mossega la cua, un peix que li volen tallar el cap.

En poques generacions, l’espanyolisme vol acabar d’introduir, també a Catalunya, l’estat d’opinió franquista sobre el català, un relat que cada dia cau sobre la nostra gent amb la potència d’una pluja de bombes. Es tracta d’importar (o d’exportar, segons des d’on es miri) el relat imperant al Regne d’Espanya, també entre sectors progressistes, que diu que el català és un ‘dialecto’, que no serveix per a res, que ‘pudiendo escribir en castellano para qué escribes en catalán’, que la llengua pròpia del nostre país és una imposició (al país on n’és pròpia!). Com deia l’Espinàs, no poden entendre que el català és per als catalans com el castellà per als castellans. I d’aquí ve que ja hi hagi professors que es troben alumnes que es neguen a aprendre el català amb l’intel·lectualíssim argument de ‘porquestamosenespaña’, com si hi tinguessin cap dret. Si els catalans mateixos els compren el relat franquista, costarà menys acabar la feina que amb el contratemps aquest de la ‘transición ejemplar’ van haver de deixar a mitges. Així que els de les crispetes ja es poden anar posant el despertador, que aquí no pot quedar ningú per arromangar.

I mentre tot això passa, dèiem al començament que l’amenaça més gran que té el català no ve de fora, tot i que si de fora deixessin de tocar els pebrots ens ajudaria a veure-hi més clar. No em queda espai per a desenvolupar-ho, ja hi tornarem; només volia deixar dit, introduït, tres apunts: que la immersió que tant estimem uns i tant odien uns altres ni tan sols es compleix en molts centres on seria més necessària; que, sense referents de qualitat fora de l’escola, la immersió per si mateixa no pot salvar la llengua; i que, amb cada dia més parlants de l’equivalent a l’spanglish del català, el subproducte que surt de passar el castellà pel Google Translator, trinxant l’estructura pròpia de la llengua, que és la seua ànima, és tot el contrari de dir que ‘el català està millor que mai’. Però dels problemes reals de la llengua ja n’haurem de parlar un altre dia, que amb l’atac a la immersió avui ens n’han distret.