30.12.2021 - 21:50
*Les etiquetes tenen mala anomenada, com a concrecions que són de les generalitzacions. No s’ha de generalitzar, solem dir quan la crítica ens afecta directament, mentre que som més benèvols si toca a algú altre. Però a mi, potser per culpa de l’obsessió que tinc amb l’ordre, l’etiquetatge m’agrada (com a la Crida). El trobo útil. Per això m’he proposat de fer servir aquesta del títol: m’ajuda a endreçar el material que trobo pel món. Concretament, textos de parlants tan enlluernats pels bells mots que després no saben què fer-ne. Com el d’en Rafa, que deia que ell seguia un determinat compte “per tal d’esmerçar el català que tinc”. Molta sort, benvolgut (aclariments al penúltim paràgraf).
*L’escudella i la carn d’olla: com cuinar-la amb èxit”. Aquest titular d’un diari m’inquieta. Hi veig una distància en relació a com ho diria jo equivalent a les formes de vida de ma padrina i les d’ara. De la cuina econòmica a la vitroceràmica. De la vida tradicional a l’enxandallament. Del català al catanyonglish. Però… com ho diria jo? Ho provo: “Com fer una bona escudella i carn d’olla”. Una cosa així, si fa no fa. Que antiquat que sona, oi?
*No fa gaire vaig explicar com l’actitud dels responsables determinava el paisatge lingüistic d’un punt de vacunació, i que per això era important ser-ne conscients quan ens erigim (sovint involuntàriament) en model lingüístic. Setmanes més tard, una situació idèntica però oposada m’ho va confirmar. Era la cara bona de la moneda.
L’escenari era el típic hospital de campanya que munten els del Banc de Sang per fer la seva feina. Som a l’extraradi d’una vila mitjaneta pròxima a Barcelona. Blocs lletjos i pisos petits, emigració espanyola dels anys quaranta i cinquanta. Llengua castellana absolutament dominant, encara que part de les segones generacions s’han més o menys catalanitzat. El personal del punt d’extracció consta de set professionals: recepcionista, metge, infermeres i un senyor que fa tasques de suport. La importància sociolingüística del cas és la següent: com que la llengua de treball és, per defecte, el català (des de la recepció fins a l’atenció), molts dels veïns del barri es deixen arrossegar sense cap problema per l’efecte dominant. De fet, de més d’un i de dos ho descobrim avui, que el saben parlar. Un detall que resulta clau, per revelador: com que la xicota que distribueix el qüestionari previ, imprès en les dues versions, també se’ns adreça en català, gairebé tres quartes parts dels donants el triem en aquesta llengua. Durant un dia, en aquell centre cívic sembla realment que vivim al país on hauríem de viure sempre, i el castellà pràcticament hi desentona.
La moral de la història s’enuncia sola, oi?
*I sense sortir del barri, una de relacionada. Mentre el parlam autòcton va abandonant massivament l’ús de tastar, seguint el conegut patró de renúncia per suposada dificultat (com en el cas del sistema d’hores i quarts), en un matí el sento dos cops en boca de sengles venedors fills de castellans. Concretament de la Mari i el Víctor, de la verduleria i el súper respectivament). Ves que no hi hagi un avís còsmic, aquí darrere, també.
*”Fornejar bla bla bla”, diu l’anunci. I com que fornejar surt al DIEC, i com que el creador/traductor de l’espot no en deu saber gaire, de llengua, en comptes de “(posa) al forn bla bla bla” (que segurament és el que li hauria aconsellat qualsevol professional si s’hi hagués adreçat), doncs apa, entoma aquest verb que fa una pudor d’hornear, però una pudor…
Per als del meu gremi la televisió i la ràdio són una font d’ensurts constants. Sobretot els anuncis. I no perquè siguem uns perepunyetes (que també), sinó perquè les pífies, badades i relliscades són constants. De lèxic, de pronúncia, d’entonació… Aquests dies s’ha parlat força de dos espots de productes alimentaris en què el locutor impostava l’accent occidental sense ser-ne parlant. Suposo que ens afecta tant perquè vam créixer en el mite que les coses serioses es fan seriosament (la feina ben feta no té fronteres, he he). Però la publicitat, per més que s’emeti per la tele, fa temps que ho ha deixat de ser.
*L’allau gastronòmica de Nadal m’ha permès comprovar que cuinetes, l’esgarrifós calc de cocinillas, continua fent la viu-viu. Quan va aparèixer, no fa gaires anys, vaig pensar que no duraria, que si existia una mica de justícia còsmica no permetria que un esguerro com aquest la campés gaire estona; evidentment, no hi ha justícia còsmica. És clar que blogs, revistes de cuina i publicitat hi ajuden força. Déu omnipotent, ajudeu-nos a llevar el teclat de les mans a tota aquesta gent!
*Constato amb desolació que perfils de Twitter amb noms almogaverescos com Alatac!, 10-0PerSempreCollons, PutosNyordosPutaEspanya, Octubre33 i coses per l’estil no solament abunden sinó que alguns tenen força seguidors. Que cada comunitat té el seu percentatge de tocacampanes és cosa sabuda, però com pot ser que tanta gent (n’hi ha que tenen milers de seguidors) segueixi comptes que només perboquen toxicitat? I arribo a una amarga conclusió: tot aquest fervor malbaratat, aquesta ràbia inútilment esbravada, aquesta mala llet, ens dóna la mesura de la nostra frustració col·lectiva. Impotents i covards en públic, bel·licosos almogàvers rere la màscara de la impunitat.
A tots, doncs, però sobretot als qui encara penseu que el proïsme mereix respecte, bona sortida i bona entrada.
