El català és fàcil

U

És un matí encara prou plàcid en uns grans magatzems de mobles on m’empasso les contradiccions i em trec algun principi dissimuladament d’entre les dents. Aturo la treballadora que s’encreua en aquell moment pel meu camí per demanar-li unes indicacions. Després em sabrà greu no haver-me encuriosit més per ella, saber d’on venia, què feia. El cas és que aquesta dona em respon en la llengua en què jo m’hi he dirigit, sí, però ho fa d’una manera singular. Em parla fluidament… inventant-se cada paraula que no deu saber. Jo li he parlat en català i ella em respon en el seu català particular, sense pors ni vergonyes ni manies. I ens entenem sense problema, naturalment. Perquè n’hi ha prou de voler-ho per a fer-se entendre i entendre algú. Em corprèn tant que vull abraçar-la, donar-li les gràcies, perquè tant de bo tots fóssim com ella. Em limito a acomiadar-me’n amb un somriure.

Dos

Seiem en una terrassa d’un bar. S’acosta un cambrer.
—Buenos días —ens saluda—, ¿ya saben qué van a tomar?
—Jo faré l’amanida i el fricandó, si us plau.
L’home en pren nota.
—Yo, los macarrones y el bacalao.
—¿Para beber?
—Aigua i un parell de canyes.
Continua anotant, muy bien, gracias.

És una situació comuna que sempre visc de la mateixa manera. Quan l’interlocutor desconegut se n’ha anat, demano a qui m’acompanya: Per què li has parlat en castellà? I la resposta acostuma a ser o bé a la defensiva o bé traient-hi importància. Perquè ens ha parlat primer en castellà (la mare dels ous, perquè i què?). Perquè m’entengués (encara que hagi quedat demostrat que ens entenia perfectament en català). Perquè he suposat que no ens entendria (o ets vident o prejutges). Perquè ja es veu que és de fora (una superioritat que voreja el racisme). Ai, que pesada que ets, tant se val (depèn del dia, tiro la tovallola o engego el discurs de pesada-amb-la-llengua-perquè-ens-hi-va-molt). Qui posa el context del bar en posa qualsevol altre: el senyor que et para pel carrer, la doctora de guàrdia, el lampista, la missatgera, el botiguer, la venedora d’entrades de cinema, el telefonista de la companyia, etc.

És un exemple de situació A, en què respons en català a algú que et parla en castellà i la conversa continua així, amb cadascú parlant en la respectiva llengua i entenent l’altre sense cap problema, i aquí pau i després glòria. Hi ha una segona versió, una situació B, que també és força comuna:

—Buenos días, habían llamado para que mirara el calentador, ¿verdad? —diu l’home a qui he obert la porta.
—Bon dia. Sí, des d’ahir que està espatllat i no he aconseguit de fer-lo anar. Al fons del passadís a la dreta.
—A veure què passa i si ho podem arreglar —em respon, amb accent de Sant Quintí de Mediona. Coi, haver començat per aquí.

O pot passar que no, que respongui amb accent de molt més lluny, però en tots els casos passa que a partir d’aleshores la resta de la conversa s’esdevé en una sola llengua, la que parleu tots dos interlocutors, amb els accents que sigui.

‘Català, llengua comuna’, deia fa anys un eslògan que encara avui cal brandar, potser més que mai. Avui que tothom és, pel cap baix, bilingüe, i que, per tant, som en una societat multilingüe.

Ens explicava Carme Junyent fa uns mesos que els parlants de llengües subordinades tenim el vici ‘d’optar per la llengua no marcada quan ens adrecem a un desconegut’. En el nostre cas, el castellà. I que això era letal per al català. Si n’anem reduint els àmbits i les possibilitats d’usos, l’anem fent inútil. I per a una llengua, deixar de ser útil vol dir començar a morir. Que el català sigui la llengua de comunicació, per defecte (la llengua comuna, vaja), en aquest tros de món d’on és pròpia i en què s’aplega gent que parla tantíssimes llengües diverses és la manera de mantenir-la viva.

Tres

La Hannah ha après català a la velocitat de la llum. És nord-americana, viu a Nova York i va a classes de fa uns mesos. Com la majoria dels seus companys, li va passar que es va enamorar d’un catalanoparlant, i no hi ha motor més potent per a aprendre una llengua que l’amor. Perquè si estimes algú, si el respectes i vols comprendre’n tots els detalls, si preveus compartir-hi la vida, implicar-t’hi, formar-ne part, la cosa més lògica és voler-ne aprendre la llengua, i parar-la, amb les versions particulars que sigui, i que t’animin a no tenir-ne por, que qui té boca s’equivoca. Que el català és fàcil, oh, i tant, ja ho deien els fascicles, i n’hi ha prou amb una mica d’estima. No hi ha motor més potent a seques, ben mirat.