El català emprenyat ha canviat de bàndol

Ahir es va consolidar la tendència de dimecres: el català emprenyat ha canviat de bàndol. La mala maror ja no neix del mal funcionament dels trens. Ara neix de veure el xoc de trens. El català emprenyat no es queixa del maltractament de Madrid. Ara es queixa del maltractament de la cambra catalana. El català emprenyat ja no és independentista. Ara és unionista. L’unionista que veu que s’ha convocat el referèndum, i que les lleis de desconnexió fan via. I per això ahir el català emprenyat va tenir cara de Lluís Rabell, Ferran Pedret o Garcia Albiol. Per dir-ne tres. Però segurament va ser el discurs de Joan Coscubiela des del faristol el que va impressionar més, pel to i per l’emprenyamenta general. Va ser un magnífic exemple de català emprenyat en directe per la televisió: ‘No se n’adonen de la gravetat d’això que fan aquí? És que és molt greu! És agafar-li gussssst a l’antidemocràcia i l’autoritarisme i a fer les coses per ssssobre de la llei i la gent. No volen essssscoltar res!’ El català emprenyat Joan Coscubiela arrossegava les esses com si fossin serps. I va fer-ho tan bé, i amb tanta empenta, que va fer posar dempeus els diputats del PP, Ciutadans, i PSC (però no Albano-Dante Fachin). Tots motivadíssims, van aixecar-se com un sol bloc: ‘Democràcia!, Democràcia!, Democràcia!’

Després d’una segona jornada llarguíssima plena de filibusterisme, als unionistes no els agradava gens que es volgués aprovar la llei de la transitorietat.

Hores abans, i molt més discretament, el català emprenyat no era d’ICV, sinó del PP. Parlem del senyor Garcia Albiol, a qui un diputat independentista va enxampar parlant per telèfon amb Madrid. Tota una escena en un racó del parlament. El PP regional, parlant amb el PP central: ‘Era una conversa tensa. Molt tensa. He vist l’Albiol molt atabalat. Però molt. I com si es defensés. Saps què passa? Que ara a Madrid culpen els d’aquí, i els d’aquí culparan Madrid. Nosaltres som convocats i ells estan emprenyats. Això és així. I es foten les culpes els uns als altres. Albiol es defensava amb fúria dels atacs. Estan nerviosos. I emprenyats. Hi ha catalans ben emprenyats que la cosa vagi endavant. I madrilenys que els culpen de tot.’

I finalment hi ha un tercer català emprenyat, molt més serè, que fa la següent confessió a un rival i company de professió: ‘A Madrid tot just ara han vist que la cosa va de debò. I nosaltres des d’aquí ja els avisàvem. Jo estic molt emprenyat, tu. Fa temps, massa temps, que els avisem que aquí la cosa anava de veres. I ells que no, que això és un engany. Que al final no passarà res. I mira, ahir, i abans-d’ahir també, finalment es van adonar que la cosa sí que anava seriosament. M’emprenya que no ens creguessin a nosaltres. I que fins ara no s’hagin despertat. Molt, m’emprenya.’ Això m’ho deia un diputat independentista després de parlar amb un diputat, i company seu, unionista.

La revolució dels somriures, potser ja és hora d’acceptar-ho, té una contrapartida: la mala cara d’un català emprenyat. Molt emprenyat. Un català emprenyat que veu com la república s’acosta i la monarquia espanyola s’allunya. Tot molt lentament, i sense parar.