13.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 14.06.2022 - 09:52
Dimecres 8 de juny, a les nou del vespre, es va crear un compte de Twitter que responia al nom de @HarrietTaylorM3. Era un compte anònim que no tenia cap seguidor. Ni un. Analitzant-lo, es pot veure que, en la curta vida que va tenir, va fer quaranta-quatre piulades, amb esments a gent de l’entorn de Podem i Esquerra Unida, a diversos mitjans, entre els quals VilaWeb, i a entitats culturals i de defensa de la llengua. Però els esments principals, concretament tretze, van ser al professor Ferran Suay, director de Política Lingüística de la Universitat de València, que aquest compte acusava d’haver fet un seguit de piulades masclistes.
Poques hores després, el diari Levante-EMV va fer un article en què, a partir de les piulades denunciades per aquest compte i d’una declaració de la professora Ana López Navajas, afirmava que els comentaris de Suay creaven malestar a la universitat. Segons el diari, havien expressat aquest malestar unes quantes persones, però, de fet, l’única que s’hi identificava era López Navajas. A parer de la professora, les piulades de Suay despertaven inquietud. “Van en contra de l’esperit universitari i de les idees que s’han de llançar des de la universitat”, deia.
Suay va esborrar les piulades assenyalades pel compte fals de Twitter però el diari n’havia arreplegades algunes. Una aportava dades sobre el fet que hi ha més dones víctimes de suïcidi que no pas de violència domèstica, però les que remarcava la publicació eren unes de referides a la presència de dones en la guerra, al front de batalla, on Suay es preguntava si la igualtat només era per a estar als consells d’administració i si les dones no haurien d’anar al combat. La darrera comentava el cas d’un soldat ucraïnès que afirmava haver estat violat pel seu cap i Suay es preguntava si ser home seria un obstacle per a expressar la solidaritat amb ell i si hi hauria violacions de primera i de segona.
L’article de Levante-EMV es publicava dijous passat a les 13.45, menys de dèsset hores després de l’aparició del compte, que encara tenia zero seguidors. I, amb una celeritat més que inusual, a les 16.31 –menys de tres hores després–, el mateix diari anunciava en un altre article que la rectora de la Universitat de València, Mavi Mestre, havia destituït Suay del seu càrrec, pel qual havia estat nomenat tot just un mes abans. El rectorat va emetre un comunicat en què l’única explicació que donava sobre la decisió adoptada era aquesta: “El cessament s’ha produït després de saber-se un comportament que la rectora ha qualificat de ‘inacceptable’ i ‘masclista’ i que no pot produir-se ‘en una universitat pública i democràtica com la nostra que aposta per la igualtat.” La frase que va entre cometes es repetia dues vegades.
Després d’això, el compte @HarrietTaylorM3, que només s’identifica amb una frase provinent de la sèrie The Handmaid’s Tale, es va tancar i ara diu que és restringit.
Passat el cap de setmana, ahir, Ferran Suay responia a aquesta decisió amb un comunicat en què recordava que aquells comentaris objecte de la polèmica eren públics, a la xarxa, des d’abans de ser nomenat per al càrrec i que considerava que no eren ni injuriosos ni vexatoris. I negava que fossen comentaris masclistes. Així mateix, lamentava “el nou impuls censurador [que] és especialment alarmant en el debat de gènere, on qualsevol que qüestione els dogmes políticament correctes pot ser catalogat de misogin i masclista”. Sobre això, deia que el seu cas estableix un precedent perillós, que posa en dubte la universitat com a espai de llibertat i que alimenta un ambient que fomenta l’autocensura i l’homogeneïtzació de les idees.
El debat obert per aquest cas no és banal. En diverses direccions. Allò que em sembla fonamental –i que ja es va viure per un altre tema no fa pas gaire a la Universitat Pompeu Fabra– és respondre a la pregunta si un membre de la universitat té el dret de dir què pensa, no dins la universitat, sinó fora de l’àmbit universitari. En aquell polèmic cas, la UPF va rectificar la decisió inicial de sancionar el professor Hèctor López Bofill també pel contingut d’una piulada convertida per alguna gent en un petit escàndol. Molt dignament, el rector Oriol Amat va demanar perdó pel seu error inicial –quan havia anunciat que obria un expedient informatiu– i va proposar al claustre una reflexió sobre la llibertat d’expressió que va concloure amb l’aprovació d’una modèlica declaració sobre el respecte, la defensa i la llibertat d’expressió, que es va incloure en el codi ètic de la UPF.
Aquesta declaració, que potser la rectora de la Universitat de València faria bé de llegir, recorda: “Perquè la universitat pugui complir la seva funció és necessari l’intercanvi lliure d’idees no tan sols intramurs, sinó també en relació amb la societat i, per tant, cal vetllar perquè totes les persones de la comunitat universitària gaudeixin de la màxima llibertat possible per escoltar, aprendre, escriure, parlar, debatre, expressar i difondre idees i reflexions per tots els mitjans.” I encara més. La UPF va reprovar “que membres de la seva comunitat emprin les denúncies internes com a instrument per a blasmar les persones amb opinions diferents, per a destorbar-les en la seva feina o per a forçar-les a l’autocensura” i va proclamar que “la Universitat […] ha de ser encara més contundent que la societat en general en la defensa de la llibertat d’expressió i en el foment de tota mena de debats, i, per tant, no pot acceptar denúncies i pressions que cerquin limitar-la”.
A parer meu, aquest és l’enfocament que reclamaria el cas Suay, especialment tenint en compte que les seues piulades les podem considerar desafortunades –jo crec que ho són i no m’agrada gens que es facen ironies, per exemple, sobre el gravíssim problema que són les violacions de dones–, però no constitueixen cap difamació, cap amenaça ni cap assetjament a ningú.
I, en canvi, crec que ens podem preguntar si l’actitud del rectorat sí que ho és. La rectora de la Universitat de València ja ha protagonitzat en el passat episodis sorprenents, com aquella decisió, arran de la invasió d’Ucraïna, de proposar als estudiants russos que se’n tornassen al seu país. I tant en aquell cas com en el cas Suay sobta molt la precipitació i l’autoritarisme en l’adopció de les decisions i el menysteniment incomprensible envers els afectats –que aquella decisió es va prendre sense parlar amb la desena d’estudiants russos de la universitat i ara aquesta s’ha pres sense ni escoltar què havia de dir Suay respecte de la denúncia feta per un compte de Twitter anònim.
Durant les èpoques més dures de la transició, la Universitat de València es va guanyar un merescudíssim respecte dels ciutadans per la seua dignitat, per la valentia i per la defensa a capa i espasa de la llibertat d’expressió, dels criteris científics i del debat intel·lectual obert i sense límits. Espere i desitge de tot cor, també perquè és la meua, que ho continue essent.
PS1. Aquest anàlisi de Jordi Goula és molt dur i preocupant però cal llegir-lo amb molta atenció: Els riscs de la prima de risc.
