El cas Pandora i la postveritat

Fa dues setmanes que sentim parlar als mitjans de comunicació de la postveritat de manera clara i pedagògica per tal de prendre consciència d’aquest fenomen aberrant de la informació periodística i política que altera la comprensió de les coses. Va ser primer el ‘Sense ficció’ de TV3 seguit d’un debat, després s’hi van afegir planes i planes de diaris, programes de ràdio, articulistes. Ara que s’ha arxivat judicialment per falta de proves l’anomenat ‘cas Pandora’, dos anys i mig després de la detenció d’uns okupes acusats de tota mena de maldats, què n’hem de dir?

És un bon exemple de postveritat. Les acusacions de ‘terrorisme anarquista’ en aquest cas han estat ‘fets alternatius’, que diríem en terminologia postveritat. I ara, que es veu que són del tot falses, com les hem de considerar? El resum que n’acaba de fer Media.cat, l’observatori dels mitjans del Grup Ramon Barnils, és eloqüent: ‘Un terrorisme anarquista tan inexistent com les rectificacions: l’arxivament del cas Pandora als mitjans.’ El podeu llegir ací per saber-ne més detalls. Tot va començar el 16 de desembre de 2014 quan TV3 va mostrar a primera hora del matí el fort desplegament de set-cents mossos d’esquadra que enfilaven cap al parc Güell, on a cent metres hi ha la Kasa de la Muntanya, ocupada des de fa vint anys per un bon nombre de joves i no tan joves. Uns minuts més tard se sabia que hi havia 14 empresonats en ‘l’operació policíaca contra el terrorisme anarquista’ que el conseller d’Interior, llavors Ramon Espadaler, considerava del tot justificada perquè hi havia ‘base suficient’.

No tots els mitjans es van sumar a la festa, els lectors d’aquest diari ho hem anat seguint bé. Des de llavors el sistema judicial ha anat rectificant les acusacions als catorze encausats (sense que alguns dels mitjans dels encara considerats de referència se’n fessin ressò), fins que aquesta setmana l’audiència nacional ha arxivat el cas, que es va anomenar Pandora. Cal doncs deixar de parlar d’uns Grups Anarquistes Coordinats que segons la policia catalana constituïen els detinguts. Set d’ells van passar un mes i mig en presó preventiva i ara, dos anys i mig després, queden lliures de càrrecs.

Postveritat, en suma. Succeeix cada dos per tres en els països i estats del planeta. Potser allò que més crida l’atenció és com ens costa de protestar, acusar, rectificar quan cal, si es tracta de maneres de pensar i de viure que d’una forma o altra hem acabat considerant ‘poc socials’ o ‘poc cíviques’, encara que no ho diguem així: els okupes, la gent que viu al marge sense demanar ni beneficència ni ajuts institucionals, que no va a les cues del menjar i dels bancs dels aliments. Detinguts i empresonats uns quants, encausats durant més de dos anys, ara queden finalment sense càrrecs per manca completa de proves…

Mentrestant, una altra notícia salta als ulls quan mires la cartografia dels fets i com s’ha anat desenvolupant l’arxivament del cas judicial: aquest mes de maig, dues setmanes abans de la decisió de l’audiència nacional sobre el cas, la família Güell ha recuperat la propietat de la Kasa de la Muntanya. Aquesta nissaga, que va finançar el parc de Gaudí, també va fer construir aquesta mansió. El 1902 la va cedir a la guàrdia civil perquè protegís el parc (que havia de ser una urbanització) dels aldarulls als carrers de Gràcia, sí, quan els anarquistes de llavors s’enfrontaven a l’ordre establert per tota la ciutat. En el més d’un segle transcorregut la propietat ha passat per tota mena de circumstàncies, com ara l’okupació d’aquestes dues últimes dècades per part d’un bon grapat de gent, entre els quals hi havia els detinguts de l’operació Pandora. I mira, ves per on, ara els Güell recuperen la propietat de la mansió, just quan es tanca la capsa de Pandora que fa dos anys i mig el govern va obrir…

Tal vegada són aquests els fets alternatius, el retorn a l’ordre de la propietat de la Kasa de la Muntanya.