El cas Nadia com a símptoma

Aquests dies ens ha colpit la notícia que uns pares utilitzaven la filla malalta per recaptar diners per a uns tractaments inexistents. Si ens hem de refiar de les primeres decisions cautelars del jutge que du el cas, es tracta d’uns veritables estafadors, i em temo que ens esperen setmanes i mesos de revelacions torbadores i especulacions fantasioses abans no s’aclareixi tot plegat, en la mesura que s’arribi a aclarir, i coneguem la sentència corresponent. Però, més enllà de les anècdotes que alimentaran aquesta morbositat que tant ens captiva, la història dóna peu a fer algunes consideracions de caràcter general.

Comencem. Com pot ser que els pares de la Nadia hagin aplegat les desenes, potser centenars, de milers d’euros que s’explica que han recollit? Donem-ne tres motius. Primer, perquè ells no han tingut escrúpols a utilitzar la noia per despertar llàstima, i això sí que costarà de perdonar. Després, perquè a tots plegats ens mou la pena amb una facilitat impròpia de la racionalitat de què presumim: el motor de la nostra societat és, com més va més, l’emotivitat a flor de pell, un sentimentalisme que rancieja de tan superficial com és. I el tercer: perquè els mitjans de comunicació, que ho saben, tendeixen a fer-se ressò del cas particular traspassant sense manies els límits del pudor i, si convé, com ara s’ha vist, de la veracitat, tot sigui per l’espectacle. En el cas de tants professionals dels mitjans que han estat altaveu del cas de la Nadia, potser sense càlcul personal ni cap mala fe, sinó víctimes ells mateixos d’aquesta llagrimeta tan fàcil.

Certament, l’única manera que tenim d’intentar fer-nos càrrec de què significa una malaltia o una discapacitat –tot i que podeu estar segurs que mai no us en fareu de debò– és coneixent-ne el cas. Aquesta és, per exemple, l’estratègia que any rere any segueix la Marató de TV3 per socialitzar les circumstàncies excepcionals de la vida dels que conviuen amb les patologies que la protagonitzen. Però l’encert de la Marató, i la diferència principal amb casos com el de la Nadia, és que el corrent de solidaritat que generen no va a raure al compte corrent d’una família concreta, sinó a benefici de projectes de recerca que repercutiran a mitjà o a llarg termini en el conjunt d’afectats. No hi ha altre camí perquè la compassió sigui neta i no la resposta fàcil al xantatge emocional més mesquí.

Encara una altra qüestió, per acabar. Ho ignoro tot sobre la malaltia de la Nadia Nerea i els possibles tractaments que hi siguin indicats, però la facilitat aparent amb què els pares han recollit els diners deu dir alguna cosa de l’esperança irracional que tenim en els miracles. Com si al cap i a la fi la salut només fos una cosa de diners. Com si amb diners es pogués obtenir miraculosament la cura guaridora de tots els mals. Estic segur que d’això no se’n parlarà tant, per no dir gens. No ens enganyem: no cal anar a l’altre cap de món, ja sigui la cova del curandero més il·luminat de l’Afganistan o l’hospital més sofisticat dels Estats Units, per trobar el remei que voldríem quan el nostre mal no té remei.

Potser hauríem d’esforçar-nos una mica més a acceptar que la malaltia i la mort formen part indissociable del fotut miracle que és la vida. Aquesta acceptació no ha de ser fatalment un sinònim de la trista resignació, sinó més aviat la primera condició per a aprendre a viure millor i més plenament. Segur que això és el que més ha necessitat i necessitarà la Nadia. I tots nosaltres amb ella.