26.11.2019 - 05:20
El desenvolupament de les ciències forenses, més enllà de la seua tradicional aplicació a l’àmbit de l’administració de justícia en la seua jurisdicció penal, avui dia també té un important ús en altres espais com els drets humans i el dret humanitari. Hi ha incomptables exemples desenvolupats arreu el món, particularment aplicats en casos de justícia transicional en països on s’han comès vulneracions dels drets humans. Com a exemple, la missió desenvolupada pel Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) a les illes Malvines-Falkland el 2017 a sol·licitud dels governs de l’Argentina i Regne Unit.
En l’exercici de la cerca de la veritat, la medicina forense s’ha convertit en imprescindible per a la gestió de les evidències que, en cas de ser validades administrativament, adquireixen el valor de proves incontestables.
D’aquesta manera, en matèria de fosses comunes i desapareguts, la qüestió consisteix a establir la identitat de la víctima, la data de la defunció, definir la causa mèdica de la mort, interpretar-ne l’etiologia medicolegal (suïcidi, accident o homicidi) i contribuir a conèixer les circumstàncies que envoltaren la mort. Així s’estableix en casos contemporanis en tots els llocs del món i d’igual manera, i amb la mateixa metodologia, es pot aplicar a casos de major antiguitat en el temps com ara els exemples previstos en la memòria històrica corresponents al segle xx al nostre país. En aquests casos, la intervenció institucional forense garanteix la formalitat en l’obtenció de proves pericials sense oblidar les proves testificals i les proves documentals, amb el concurs de les quals es poden establir veritats oficials.
«El desenvolupament de les ciències forenses avui dia té una aplicació important en el dret humanitari»
Els aspectes metodològics desenvolupats en els quatre àmbits d’especialització concernits, és a dir, l’arqueologia forense, l’antropologia forense, la patologia forense i la genètica forense, disposen d’una àmplia bibliografia i l’ús d’estàndards reconeguts internacionalment (CICR i Instituto de Medicina Legal y Ciencias Forenses de Perú, 2017; Instituto Nacional de Medicina Legal y Ciencias Forenses de Colombia, 2017; Serrulla, 2013).
Amb tot, no és infreqüent que els equips d’investigació afronten tres problemes al nostre parer fonamentals si es pretén assegurar la garantia de qualitat i l’acreditació dels laboratoris: el desenvolupament de manuals de procediments generals, l’aplicació de protocols específics per a cadascuna de les funcions del procés, el sistema de registre de totes les actuacions i la confecció d’informes de caràcter pericial d’acord amb l’objectiu que es pretén.
En l’actualitat, l’antropologia forense, amb diferents definicions, té un àmbit d’integració de totes les altres disciplines concernides i té en compte, a més, la recomanació cada vegada més estesa d’elaborar informes finals d’integració que facen comprensibles i útils els resultats obtinguts per cadascun dels especialistes. L’anomenat «informe integrat» s’aplica en alguns instituts de medicina legal en països com Xile i Colòmbia, la qual cosa ha possibilitat un notable avanç de les diferents disciplines que s’integren en les ciències forenses. Alguns textos, com les Recomendaciones en antropología forense de l’Associació Espanyola d’Antropologia i Odontologia Forense, ja reconeixen la importància de l’informe lliurat i li dediquen apartats específics (Serrulla, 2013).
El marc normatiu general
El ressorgiment de la memòria històrica a Espanya a partir de l’any 2000 es pot explicar de diverses maneres (Ferrándiz, 2019). Al nostre parer una de les més poderoses s’expressa en una frase que ningú ha desqualificat: «Si les víctimes tenen el dret a la memòria i a conèixer la veritat dels fets, la societat, i amb això tots els professionals, tenim el deure de memòria» (Etxeberria Gabilondo, 2003).
A partir de l’any 2000 hi ha un ressorgiment de la memòria històrica a Espanya. Ja abans de la promulgació de la coneguda com a «llei de memòria històrica» en 2007, diverses institucions i particulars s’havien posicionat sobre la necessitat d’una regulació jurídica per a investigar les conseqüències de la repressió del règim franquista. En la gràfica de dalt, nombre de fosses exhumades des de l’any 2000 fins a 2017. En la gràfica de baix, nombre d’individus recuperats en el mateix període. / Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla
Aquest argument situa la qüestió en la centralitat de les víctimes i obliga les institucions, i tota la societat, a promoure investigacions sobre aquest tema. El dret a conèixer la veritat no prescriu ni té data de caducitat. I és ací on s’espera que les ciències forenses representen un paper rellevant si tenim en compte les característiques de la repressió del règim feixista del general Francisco Franco: 1) la repressió va ser generalitzada i organitzada sense distinció geogràfica i en tot l’àmbit de l’Estat; 2) aquesta va afectar població civil; és a dir, homes, dones, ancians i menors, sense relació amb els episodis de la guerra, i 3) els fets no van ser investigats oficialment mai per les autoritats competents, així doncs, no existeix, encara avui, una veritat oficial sobre aquest tema.
Llig l’article complet al web de Mètode
Francisco Etxeberria. Professor de Medicina Legal i Forense de la Facultat de Medicina de la Universitat del País Basc (Espanya). Les seues línies d’investigació actuals se centren en la tafonomia, l’antropologia forense de la Guerra Civil Espanyola, els drets humans i el dret internacional humanitari.
Fernando Serrulla. Metge i antropòleg forense, actualment treballa en la Unitat d’Antropologia Forese de l’Institut de Medicina Legal de Galicia (Espanya). La seua tesi doctoral es va centrar en l’antropologia forense de la Guerra Civil Espanyola.
