12.10.2015 - 02:00
A les portes de la campanya electoral, ben poques setmanes abans del 27S, Mònica Terribas va entrevistar un alt funcionari del Vaticà, teòleg, secretari adjunt de la Comissió Teològica Internacional i oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Monsenyor Krzystof Charamsa va sorprendre per la claredat amb què responia les preguntes sobre el cas català. Per la contundència amb què va desqualificar les posicions de la Conferència Episcopal Espanyola sobre la possible independència de Catalunya. Per la lluminositat amb què va parlar de pau i de llibertat, dels drets de les persones i dels de les nacions.
Charamsa ha estat la gran excepció: ni ambigüitats, ni insinuacions, ni amenaces. Va ser una excepció entre tant de soroll al voltant del nostre “procés”. Però també va ser-ne per a la tradició més pura del llenguatge de l’església catòlica: una tradició que, en nom de la Veritat —ells l’escriuen amb majúscula—, ha fet del llenguatge abstrús i l’administració de la culpa i el perdó un dels vels més cruels sobre la humanitat. A mi no em va sorprendre el que va dir, però sí que, aparentment, tingués tan poc ressò públic, mentre que el no-res balbucejat per tots els que hi van ser forçats —amb Obama, Merkel, Cameron i, sobretot, el fiasco de Juncker de caps de brot— no ha deixat de ser amplificat, sobreinterpretat i manipulat contra les nostres aspiracions, abans, durant i després del procés electoral.
Després, en un mes encara no, el nom de Charamsa ha passat de ser un misteri a convertir-se en un cas, i ben sonat. A hores d’ara tothom ho deu saber: la vigília de l’obertura del sínode general sobre la família, el sacerdot polonès va proclamar en roda de premsa la seva homosexualitat i que viu en parella —un xicot català, com s’afanyava a titular la premsa més castissa—. El Vaticà no va trigar gaire estona a destituir-lo de tot càrrec i responsabilitat i forçar-ne, deixeu-me dir-ho així, l’exili. I en aquest punt comença un cas que hem d’esperar que porti una llarga cua. Un cas que es pot explicar de tres maneres que no són excloents.
Segons la versió més oficialista, la fulminació immediata era inevitable perquè Charamsa ha trencat el celibat, i per aquí sí que no s’hi pot passar. Si només hagués dit que era gai, diuen, mira. Però afirmar públicament que té parella i, a sobre, no amagar-se’n i proclamar-ho als quatre vents, això sí que no.
Segons la lectura que en fa Charamsa mateix, en canvi, la reacció ha estat provocada, abans que per res més, per l’homofòbia particularment de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i en general de tot el Vaticà. Una homofòbia que tindria molt de vergonyant, de reacció desproporcionada davant la pròpia culpabilitat. Vaja, que ell no és pas una excepció, tot i que l’Església s’amputarà nerviosament, com ara ha fet, abans de reconèixer-ho.
Per a mi, però, la raó més de fons del cas Charamsa deu ser la claredat de les seves paraules. Unes paraules que sonen sàvies i sinceres, netes i senzilles. Inequívoques. Directes. Ho eren quan parlava de la independència dels pobles. Ho són quan ha parlat d’ell mateix, de la necessitat de no mentir més i reconèixer en públic qui és, sense avergonyir-se de la pròpia intimitat. Ara l’Església té l’oportunitat, una altra, de reconèixer a partir del cas Charamsa el problema estructural de la seva jerarquia i vèncer la incapacitat que té d’inculturar-se també ara que ja som al segle XXI. O continuar nedant en la hipocresia, les mitges paraules i la repressió.
Acabem amb una tombarella i un salt mortal. Nosaltres, els catalans, a més d’acollir-lo en el seu exili, en podem escoltar la valentia de la claredat. La mateixa que espero en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Perquè estic segur que si som valents, clars i directes farem més via i serem cada vegada més a fer-ne.
