El cas català, vist pels independentismes europeus

Ara mateix, a Europa no hi ha cap moviment independentista que hagi aconseguit organitzar-se socialment com el català els darrers temps. Només en podem exceptuar l’escocès, que després d’haver aconseguit un referèndum pactat el 2014 i haver perdut suport en les últimes eleccions, ha entrat en un període de reorganització. L’organització del referèndum contra la prohibició de l’estat espanyol i els consegüents empresonaments i exilis dels polítics que el van fer possible han convertit el cas català com un problema polític no solament espanyol, sinó de tall europeu. Aquesta és la conclusió a la qual arriben, amb alguns matisos, els partits independentistes d’arreu d’Europa que ha consultat VilaWeb. Creuen que la UE hauria d’exercir una tasca de mediació, tal com han fet en alguns altres indrets fora i dins de la Unió, perquè el conflicte català es resolgui amb el diàleg i la negociació.

Això va demanar la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, just després de la repressió de la policia espanyola contra l’1-O. I va ser crítica amb la UE: ‘Quan els catalans, ciutadans europeus, van ser atacats violentament per la policia només per haver volgut votar, la UE hauria d’haver alçat la veu amb força per a condemnar-ho’.

Però Europa ha optat pel silenci, fent famosa la frase: ‘La UE no es pronuncia sobre els afers interns dels estats membres.’ Una expressió de to pretesament neutre que ha perjudicat el bloc independentista, que ha vist com l’estat espanyol el podia reprimir sense haver de posar el fre. ‘La UE, autoproclamada defensora de les llibertats, la democràcia i els drets humans, i que hauria de tenir un paper decisiu en el cas català, desafortunadament ha donat un suport explícit a Rajoy. I això és molt decebedor’, diu Peter Luykx, diputat del parlament belga del partit Nova Aliança Flamenca (N-VA) i president del grup d’amistat que s’hi ha creat per seguir de prop el procés català.

Florian Weber, del Partit Bavarès, també assenyala que la UE es presenta com un conjunt d’estats democràtics i que, per tant, hauria de donar una sortida a les demandes dels catalans. Tanmateix, el cas català no és més que un altre exemple que evidencia la ‘ceguesa’ de la UE davant un dret com és l’autodeterminació. Sobre això, Rubén Cela, membre de l’executiva nacional del BNG, creu que no hi ha res més ‘internacional’ per definició que aquest dret. ‘Avui, a Catalunya es lliura una batalla de la qual, en teoria, Europa i el conjunt de la comunitat internacional no s’haurien de mantenir al marge: la dels mínims democràtics’, afirma.

‘La UE és part del problema’
Però Cela afegeix una dosi de realisme a la reflexió i assenyala que difícilment pot estar decebut amb la UE, perquè ‘no n’ha esperat mai res’, i que més aviat sent ‘indignació’. ‘El conflicte català deixa clar, per a qui encara no ho visualitzava, la cara veritable de la UE. Un silenci molt sonor que sota una retòrica de no-ingerència en afers interns, legitima l’actuació antidemocràtica i repressiva del govern espanyol. Per tant, segons el nostre parer, la UE en aquest moment no és part de la solució, sinó del problema’.

En política internacional, tot allò que alteri l’statu quo i els equilibris geoestratègics és entès com a una amenaça, i la UE no es manté al marge d’aquesta lògica. El BNG apunta per què el comportament de la UE amb Catalunya no ha estat ni serà el mateix que, per exemple, amb Kossove. ‘No és indiferent el pes específic de l’estat espanyol en termes de PIB, població i posició geogràfica respecte del conjunt de la UE; l’ombra de les multinacionals i “diplomàcia” espanyoles és més allargada de com podíem pensar, i cal tenir en compte que són ben pocs els estats de la UE que no tenen cap conflicte nacional dins les seves fronteres’.

A Seán Crowe, portaveu dels assumptes d’afers estrangers del partit irlandès Sinn Féin, tampoc no el sorprèn la resposta de Brussel·les arran de la violència policíaca de l’1-O ni després dels empresonaments dels polítics catalans. Creu que el projecte de la UE està atrofiat: ‘La UE necessita una gran reforma, i la qüestió catalana ho ha demostrat. Tots els països europeus i les organitzacions internacionals haurien de defensar la llibertat dels polítics catalans’.

Gianluca Collu, del partit sard Progetu República, també és poc optimista amb la UE i creu que ‘malauradament’ el seu rol actual és merament econòmic, ‘més esclau de la voluntat dels bancs que no pas de defensar els interessos dels ciutadans que la formen’.

Jon Iñarritu, senador d’EH Bildu, en la línia del BNG, mostra un desencís amb la UE i en com gestiona els conflictes, que prioritza la diplomàcia entre estats abans que la política. ‘La UE ha privilegiat la limitació de la seva actuació prevista en l’art. 4.2 del Tractat de la UE (TUE) enfront de l’obligació que té de fer complir els valors de l’art. 2, i el resultat és decebedor per a tots aquells qui defensen una aproximació àmplia del concepte de democràcia i fa créixer més el desprestigi de les institucions de la UE’.

La influència del cas català
Tanmateix, el ‘soroll’ de l’independentisme català durant els darrers mesos va tenint una repercussió positiva en els altres moviments europeus, la majoria dels quals són força més minoritaris. ‘Ha tornat a posar la independència a l’agenda, no solament a Flandes, sinó també a Europa’, diu Luykx, que apunta les diferències entre tots dos processos: ‘El meu partit (N-VA), vol cultivar un suport prou majoritari tant a Flandes com a Valònia perquè puguem evolucionar cap a un estat confederal i després cap a la independència’.

Florian Weber, del Partit Bavarès, creu que el fet que la majoria de la població catalana votés partits independentistes va demostrar al poble bavarès que la independència és més que un somni. ‘Tenim una mica més de reconeixement de la nostra idea, la d’una Baviera independent’.

A l’estat espanyol, el cas gallec i basc marquen distàncies amb Catalunya perquè cada moviment té la seva realitat i la seva història. Però Iñarritu i Cela prenen nota d’algunes característiques del procés, ‘tal com el seu creixement ràpid, la transversalitat del moviment, la capacitat d’innovar i de generar il·lusió en el projecte de construcció d’un nou estat, o la combinació de tasques entre institucions i entitats socials’.

Condemna unànime a l’actuació de l’estat espanyol
La repressió de l’1-O, la judicialització de la política catalana i l’empresonament dels dirigents independentistes són observats amb incredulitat pels independentismes europeus. ‘L’actuació de l’estat espanyol ha superat qualsevol cosa imaginable. És increïble que això passi en una democràcia europea en ple segle XXI’, opina Luyxk. El diputat de la N-VA considera que la repressió no ha d’atemorir la societat catalana, que ha de continuar reivindicant la seva llibertat per vies pacífiques. ‘La posició de Catalunya és políticament forta’, afirma.

Per això, Collu de Progetu República celebra la victòria independentista del 21-D i recorda que es va votar en un escenari de ‘supressió dels principis més elementals de la democràcia, amb empresonaments i membres del govern a l’exili.’ A més, denuncia que l’estat espanyol, amb la complicitat del sistema judicial, ha posat en marxa un ‘pla reaccionari’ per intentar tombar qualsevol aspiració de l’independentisme.

El Sinn Féin es declara en ‘xoc’ per l’actuació ‘antidemocràtica’ de l’estat espanyol, i per això exigeixen que la Moncloa ‘abandoni la via de la confrontació’ i obri un ‘diàleg inclusiu’ amb el Principat, encara que sigui amb una mediació internacional, per tal de trobar una solució política, un parer que també comparteix Weber, del Partit Bavarès, qui afegeix que l’estat espanyol no pot continuar aprofundint en la repressió. ‘A la llarga, no pot governar contra la voluntat dels catalans’, declara.

D’altra banda, Cela, del BNG, considera que la Moncloa no ha tingut mai un projecte per a Catalunya. ‘Quan no hi ha raons ni voluntat de convèncer o seduir, sempre arriba a la força. És la història d’Espanya. Es repeteix una vegada més’, afirma. Per això, denuncia la posició de feblesa de l’estat espanyol, que, atesa la irrellevància en la política internacional, necessita acarnissar-se amb les minories internes per justificar l’autoritat. Per a Cela, la repressió pot reportar èxits a curt termini per a la Moncloa, però avisa d’un possible efecte bumerang en el futur: ‘Pot reforçar la solidaritat, cohesionar el moviment sobiranista i, gradualment, augmentar les veus crítiques en l’opinió pública internacional.’