20.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 21.03.2018 - 07:24
La investidura del president de la comunitat autònoma de Catalunya es complica com més va més. Privadament, els polítics dels partits estan més o menys d’acord que hi haurà un president la setmana vinent, molt probablement Jordi Turull. Per aconseguir-ho, sembla que fins i tot Puigdemont i Comín estarien disposats a dimitir el càrrec de diputats si la CUP es manté en les raons, òbvies, que li fan negar la investidura. Aquestes renúncies serien el colofó lamentable, molt trist, d’unes negociacions que han estat dictades i marcades des dels tribunals espanyols, però que han mancat també del respecte més elemental cap als votants. No és això el que es va votar el 21 de desembre ni cap dels tres partits ha explicat oficialment com és que, havent-hi setanta vots independentistes, no es compta amb setanta vots. Perquè això, que no hi ha els famosos setanta vots, és l’única cosa que tenim clara del tot.
Tanmateix, el fet més xocant de tots és que aquesta negociació tan poc engrescadora es fa al mateix ritme que el país va recuperant el to d’una manera visible. Ho notes al carrer, parlant amb la gent, als actes que es convoquen, en la manera com reacciona tothom. És evident que no es podia esperar que una repressió com la que hem viscut no fes efecte. I que el dolor per la situació dels quatre presos pesa molt, anímicament–com cal i és just que siga. De dubtes, precisament en vista de l’evolució del debat entre els partits independentistes, n’hi ha molts. Però aquelles setmanes en què alguns tenien la sensació que l’estat podia arribar a derrotar l’independentisme ja han passat. I la gent –una altra volta– no ha esperat les direccions polítiques per posar-se a construir.
La visita del rei espanyol al Mobile, la rebuda organitzada, va canviar l’ànim de la gent, va tornar a apoderar-la. La manifestació de l’ANC no va ser de les més extraordinàries, però l’estrepitós fracàs doble dels unionistes, pocs dies després, ha fet aflorar molts somriures. Mentrestant, els CDR, amb actes ací i allà, van retornant el tremp al poble de groc. I, contra els partits que anaven fent càlculs sobre qui posarien a la presidència de l’ANC, els socis se’n desmarquen i voten una persona de caràcter fort i d’independència personal més que provada i demostrada: Elisenda Paluzie. Ahir també Jordi Graupera presentava el seu mètode de fer primàries, davant més d’un miler de persones expectants perquè passe alguna cosa diferent de les que hem vist fins ara. I acorralant el partidisme. La querella contra Pablo Llarena, un fenomen que comença a esclatar i pot ser molt important si sabem articular-lo d’una manera professional, demostra que la gent torna a tenir al cap la voluntat de jugar a l’atac. I és evident que l’activitat del govern a l’exili, que tanta por causa a Madrid i tanta confiança encomana al Principat, no seria possible ni factible sense la feina amagada, discreta però extraordinàriament compromesa, de molts catalans que, des de cada ciutat, hi posen tot allò que tenen per substituir la inexistència d’una diplomàcia pròpia, trinxada fins a l’arrel en aplicació del 155.
Ve-t’ho aquí. Hi ha moments que sembla com si tinguéssem davant dos universos paral·lels, amb els ciutadans estirant molt més enllà d’on sembla que voldrien anar els polítics o es veuen capaços d’arribar els polítics. En algun país això podria sonar estrany o fins i tot perillós. Però en aquest país nostre això ha estat la norma des del 2010. I, en conseqüència, més aviat és tranquil·litzador: endavant les atxes.
