12.01.2016 - 22:00
Si aquesta frase fou pronunciada per un membre de la comissió negociadora de Junts pel Sí amb la CUP, com ho va afirmar ahir (11 de gener) Anna Gabriel a RAC-1, ens trobaríem amb un escàndol de considerables proporcions a l’entorn del qui fins ara era president en funcions. Un d’aquells escàndols que, com a molts els agrada dir, no passarien el filtre democràtic dels països que ho són amb conseqüència. Ara que tothom exigeix ‘transparència’, potser per fer creure que en un país petit les coses no ho són, de transparents, semblaria oportú d’estendre l’exigència no sols al patrimoni dels polítics (cosa que, en realitat, ni és un mèrit ni un demèrit, excepte per als superbs i els envejosos), sinó també i sobretot a l’opinió emesa ‘off the record’ pels qui pretenen governar.
Si la frase fou efectivament pronunciada, els testimonis estaven obligats a denunciar-la sense escudar-se en el secret de la negociació. Per profilaxi ètica. En aquest sentit, la voluntat de la CUP d’enregistrar les converses és més honorable que no la foscor estipulada per l’altra part, entre més raons perquè la inevitable indiscreció dels mitjans imposa un relat. I un relat, en la mesura que no reflecteixi l’objectiva correlació de propostes i d’intencions, perverteix la configuració política del present i n’hipoteca el futur.
És cert que la responsabilitat d’un ‘laissez faire’ vergonyant recauria especialment en la formació política que hauria col·locat gent tan venturosament racista al cercle de confiança del seu candidat. Però deshonraria tot l’esforç regeneracionista català començar l’etapa constituent de la nova república sabent que entre els diputats s’amaga algú capaç de manifestar-se en termes tan obscens. La frase en qüestió, en el supòsit que hagi estat pronunciada, ofèn pel racisme esclatant, però també, no ens enganyéssim sobre aquest punt, pel classisme i el revengisme immoderats que traspua. Perquè en definitiva, l’israelià, en aquesta frase, és la metàfora d’una supèrbia i d’uns privilegis adquirits, i en alguns casos extorquits, durant el llarg període de la Catalunya patrimonialitzada per CiU, mentre que els palestins serien la pobretalla representada per una CUP que hauria tingut la pretensió d’erigir-se en tribú de la plebs. I si l’objecció de la CUP a la presidència de Mas es fundava en la –correcta o incorrecta– percepció que ell impedia el necessari eixamplament de la base sobiranista, la pretensió de foragitar els deu diputats de la CUP no tenia cap altre fonament que humiliar la formació i trepitjar una minoria díscola.
Ara que l’estira-i-arronsa s’ha acabat, i s’ha acabat feliçment, fins al punt que sobta i tot el ressentiment dels qui es declaren dolguts per la magnífica filigrana política del darrer minut, s’ha de dir que poques vegades el parlament ha viscut una jornada tan gloriosa com la de diumenge. El suposat desencís d’un cert independentisme que, si fos certa la cantarella, aniria molt escàs de convicció i no seria fiable, no el comprenc. En canvi, sí que comprenc, perquè l’he sentit aquestes darreres setmanes, el fàstic induït per un independentisme encegat davant tot allò que no pertany al seu univers simplista i autodestructiu. Però si cal lamentar i reflexionar profundament sobre el dèficit democràtic en el tarannà d’articulistes i comentaristes que van creure possible guanyar a la picota allò que no havien guanyat a les urnes, també cal celebrar el magnífic desenllaç. Celebrar-lo, tot confiant que aquesta gent s’hi vagi fent, com sens dubte passarà, ja que són molts els qui revereixen allò que brilla a cada moment.
Sóc dels qui pensen que Carles Puigdemont serà un president més proper i transversal que no va ser-ho un Artur Mas excessivament tacticista, refractari a la crítica i amb tendència a envoltar-se d’un grupuscle d’íntims en què no sempre va saber distingir la sinceritat de l’oportunisme. Puigdemont pot ser, d’una manera que Mas no podia, el president de tots els qui se senten responsables, i no sols creditors, del fet nacional català. Els qui no s’hi senten, no li reconeixeran mai la legitimitat, i no cal escarrassar-s’hi. Però arriba com una alenada d’aire fresc, sense hipoteques, amb energia intacta i una vocació independentista curricularment inapel·lable. És la gran oportunitat.
Però la història té més protagonistes: una ERC que ha suportat coaccions, enganys i uns intents indecents de desgastar-la per la mateixa gent a la qual va donar suport en canvi de res més que mantenir viu el procés. I una CUP que, tractada com un sac de puces, ha estat on sempre va dir que estaria: al costat del país. Tot i no compartir l’ideari anticapitalista i desagradar-me la gestualitat del puny alçat i fins i tot l’estètica de les samarretes, em vaig emocionar precisament quan, al final de la investidura, els deu palestins van cantar ‘Els segadors’ amb els deu punys enlaire, mentre, a l’altra banda de l’hemicicle, n’hi havia que restaven en silenci perquè aquell no era el seu himne. Fou un moment gloriós, potser irrepetible, que sols els miserables no valoraran com cal. Amb les seves idees de pur sentit comú solidari, els seus valors socialment inexpugnables i econòmicament dubtosos, ells, la púrria, els mal vestits, la plebs, els tantes vegades engegats i sentenciats per la gent que s’esplaia a la premsa del règim d’aquest país, ells, precisament ells, acabaven de fer possible la investidura d’un ‘enemic de classe’ i cantaven l’himne de tots sense renunciar a res. Una lliçó de patriotisme per als qui posen preu de carn de canó als ciutadans titllats d’antisistema i considerats políticament ostatges. També pels falsos homòlegs de l’altra banda de l’hemicicle. I una lliçó universal, perquè gràcies a ells, en aquesta data històrica, Catalunya ja no apareix com un trencadís d’interessos, presa fàcil del dominador, sinó com una nació. Que d’això es tracta, si ens arribem a creure el que voldríem fer creure al món.
