El caos en la “normalitat” d’Illa: el PSC aconsegueix la presidència mentre Puigdemont s’esfuma

Una anècdota ajuda a explicar l’excepcionalitat del ple d’investidura de Salvador Illa. El debat parlamentari havia començat puntualment, amb Carles Puigdemont desaparegut després d’haver intervingut davant la multitud congregada a l’Arc de Triomf. No se’n sabia res més, tots els interrogants eren oberts. Illa parlava al faristol i, de sobte, a un diputat o diputada se li dispara l’àudio del mòbil: “President! President!” Eren els manifestants de fora, que cridaven a l’altre president que, en aquella hora, ja s’havia fet fonedís. Els crits s’escolaven a l’hemicicle mentre el candidat a la presidència de la Generalitat feia el discurs d’investidura i un tercer president, en funcions, assistia al seu últim ple de la bancada del govern estant. Llavors encara no se sabia si Puigdemont hauria aconseguit esquivar el dispositiu de la policia al voltant del parlament, malgrat que el president de la cambra, Josep Rull, i els diputats de Junts ja havien arribat a palau sense el seu líder. Havien entrat a la Ciutadella, blindada per la policia, per una porta lateral del carrer de Wellington. Dins el parc els esperaven el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent, i la comissària en cap de Barcelona, Montserrat Estruch, com ha avançat Catalunya Ràdio. Pretenien de detenir Puigdemont, però no hi era.

Res no ha estat com s’esperava. Les previsions dels grups s’havien esmicolat. Si Puigdemont era detingut, com tothom tenia coll avall, el ple se suspendria. En això hi estaven d’acord Esquerra i els Comuns i hi comptava el PSC. Els socialistes, això sí, tenien pressa per a agilitar la votació, i insistien en la possibilitat que es pogués reprendre el ple dissabte o dilluns a tot estirar. De manera que la majoria venia preparada per a una detenció i la suspensió del ple: Puigdemont s’enduria els titulars del dia i Illa en tindria un altre per a acaparar els focus amb la seva investidura. També seria més fàcil per a Esquerra. Però, a quarts d’onze del matí, ni Puigdemont havia estat detingut ni s’havia suspès res: Illa feia el seu discurs amb Puigdemont eclipsant l’atenció dels mitjans de comunicació. Si un dels propòsits que s’havia fet el dirigent del PSC era treballar pel restabliment íntegre dels drets polítics de tots els ciutadans i partits, i apel·lava a una aplicació “ràpida, àgil, sense subterfugis” de la llei d’amnistia per a fer-ho possible, Puigdemont evidenciava la materialització desigual de la llei que havia de garantir una tornada a la normalitat a l’estat espanyol i feia gala de la seva capacitat de desestabilització. Els Mossos d’Esquadra, malgrat tot, tampoc no havien estat capaços de detenir-lo.

El ple que molts comptaven que s’ajornaria s’havia posat a caminar, doncs. Illa diu que vol encapçalar la “tercera gran transformació de Catalunya”. Així bateja el seu projecte. Una etapa històrica que situa després del desplegament de les institucions de govern de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i dels governs tripartits. La pretén bastir sobre els “fonaments” del govern de Pere Aragonès, a qui ha reconegut especialment l’obra feta. Illa esquiva els anys del procés però tampoc no parla de la dècada perduda. Fa setmanes que no en parla. De fet, s’aboca a no incomodar Esquerra i l’insta a treballar en aquesta suposada transformació “amb el màxim consens possible”. Assegura que complirà els acords d’investidura, conscient que no són acords de legislatura. Es refereix explícitament al sistema de finançament singular, la clau de volta del pacte amb el partit que capitaneja Marta Rovira. La intenció d’Illa és governar gràcies a acords preferents amb Esquerra i els Comuns, però assegura que vol dialogar amb tothom, excepte amb els partits dels “discursos d’odi”: Vox i AC.

Illa esmenta el seu conegut lema “unir i servir” com una màxima. Però, on és Puigdemont? És la pregunta que es continua fent tothom. I, amb la incògnita sense resoldre, Rull suspèn una estona el ple: la previsió és continuar després amb les intervencions dels grups, de més gran a més petit i tancant el PSC. Pot ser que Puigdemont sigui dins l’edifici del parlament? L’hemicicle es buida i als passadissos, amb una calor asfixiant, hi ha un tràfec constant de diputats, convidats, assessors, treballadors de la cambra i periodistes.

Del despatx de Rull entren i surten diputats de Junts: la portaveu parlamentària, Mònica Sales, però sobretot Toni Castellà i Josep Rius, amunt i avall del saló rosa de Passos Perduts. Hi ha preocupació a les files de Junts i algú amb ascendència al partit comenta que ell ja havia avisat que no tenia solta tornar per la investidura d’Illa, que era molt arriscat. El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, passa llargues estones pendent del mòbil, en un dels passadissos per on s’accedeix a l’hemicicle. Hi ha diputats i membres de Junts que pensen que potser sí, que pot ser que el president a l’exili hagi aconseguit entrar a l’edifici. Són pocs els que saben què passa en realitat. Junts havia treballat per a la tornada de Puigdemont de manera fragmentada: dividint les tasques en grups que no compartien la informació. Compartiments estancs per evitar filtracions. El dirigent de Junts tampoc no ha delegat el vot.

Que el president a l’exili no és al palau del parlament s’acaba de fer evident quan es reprèn el ple i és Albert Batet qui intervé en nom de Junts. Però fins i tot llavors Batet deixa oberta la porta que Puigdemont es presenti durant el dia a l’hemicicle, malgrat el gran dispositiu policíac, les dures càrregues contra els manifestants i una operació Gàbia intermitent: “Esperem que abans que acabi el ple, el president Puigdemont pugui exercir els seus drets”, diu. “Manen les urnes o les togues?”, pregunta Batet. Junts acusa ERC de fer president el “primer defensor a Catalunya” del 155, fins i tot abans que el PP decidís d’aplicar-lo. Hi veu un “president espanyolista i una Generalitat sucursalista”. “Diuen que en política no et recorden per com hi arribes sinó per com te’n vas”, etziba a Aragonès. També s’adreça a Rovira: “Si això era venir a acabar la feina, quina manera d’acabar-la…”

Un dels discursos més difícils, per la divisió amb què la militància va decidir d’investir Illa, era el d’ERC. El president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové, comença parlant del retorn de Puigdemont: “No sabem què passarà en les properes hores i ens preocupa.” Jové defensa que ERC hagi aplicat el principi de realitat. La majoria absoluta independentista de l’anterior legislatura no existeix. Jové retreu a Junts la sortida del govern i assenyala que no es pot viure de quimeres que només portarien Catalunya a una situació de blocatge i a la repetició d’eleccions. Remarca que el seu sí a Illa és “carregat de condicions”, “carregat de nos”, “vigilant i exigent, en guàrdia”, i que han fet una negociació puntual amb el PSC, sense moure’s d’allà on eren en la defensa de la independència de Catalunya i d’una societat justa. “No ens tremolarà el pols per a dir prou si no apliquen allò que hem acordat”, avisa a Illa. A l’independentisme, Jové li diu que “ningú no pot expedir carnets de bons i mals independentistes”. El cap del PSC no dubta: “M’agrada acabar els viatges amb qui els començo.” I el president del grup d’ERC posa en dubte que no aflorin unes altres majories durant la legislatura.

Alejandro Fernández, cap del PP, esmola el verb i acusa Illa de copiar la “metodologia” del procés. Si volen fer una transformació federal de l’estat espanyol, insta els socialistes a reformar la constitució espanyola. Fernández culpa el PSC d’haver ressuscitat Puigdemont: “Són vostès els únics responsables de l’humiliant esperpent que vivim.” I d’alguna manera passa allò que diu el dirigent del PP, però de manera diferent. Passa que, quan es torna a suspendre el ple perquè és l’hora de dinar, als passadissos del parlament torna d’alguna manera l’ambient dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Junts demana a la mesa que el debat s’ajorni fins que es restableixi la “normalitat”. És la portaveu, Mònica Sales, qui ho fa públic en una conferència de premsa en què no aclareix fins quan pretenen que el debat sigui suspès. Addueix els intents de detenir Puigdemont com si fos un terrorista, amb un dispositiu desproporcionat que creu que és una malversació de recursos públics. Afirma que es detenen persones “de manera totalment il·legal” i que acompanyar Puigdemont no és delicte.

Poc després es publiquen les primeres notícies sobre una ordre de detenció del secretari general de Junts, Jordi Turull, que ha desaparegut amb Puigdemont. Unes informacions que progressivament aniran matisant i negant fonts judicials i policíaques. Però mentre persisteix la confusió sobre Turull, el PSC i ERC fan pinya a la mesa per refusar la petició de Junts que el ple encara no es reprengui. Fonts d’Esquerra diuen que eren partidaris de suspendre el ple tan sols si Puigdemont era detingut. Els Comuns fan saber que ells també estan d’acord que el debat es reprengui. Quan desestimen la petició, Rull i la resta de membres de la mesa tornen a l’hemicicle i el ple es reprèn. Però Junts demana a la mesa que reconsideri la decisió. I la mesa s’ha de tornar a reunir, i escoltar la junta de portaveus, i s’hi referma. I allò del 6 i 7 de setembre ressona al parlament, però amb els papers canviats.

Més tard, la cap dels Comuns, Jéssica Albiach, fa el seu diagnòstic de la situació: “Crec que l’espectacle que vivim avui en aquest parlament és preocupant.” Albiach defensa l’acord amb el PSC, amb el focus sobre les polítiques d’habitatge, i avisa Illa que faran una “oposició ferma” en tot allò que no han pactat. Laia Estrada, de la CUP, vaticina que Illa serà “una mena de virrei” que no respectarà el poble de Catalunya. Estrada coincideix que l’operació de la policia es pot considerar malversació i insisteix en la persistència de la repressió. La CUP no enterra pas la lluita per la independència però sí el període que va culminar el 2017: afirma que el retorn de Puigdemont “certifica la defunció del procés”. Segons els anticapitalistes, ara presidirà el govern de la Generalitat el PSC “més de dretes i més espanyolista”. Durant el debat, Illa escurça les rèpliques a l’extrema dreta.

Arriba l’hora de votar. En les investidures és per crida: els diputats han de dir en veu alta el sentit del seu vot. Quan esmenten el nom de Carles Puigdemont, ningú no respon: els diputats de Junts aplaudeixen. El seu líder no ha assistit a la investidura d’Illa, com havia promès. Però tampoc no l’han detingut i ha posat en qüestió la capacitat dels Mossos d’Esquadra. El president a l’exili havia preparat els seus per si acabava a la presó. Havia parlat de l’empresonament com una eina de confrontació, hi havia donat sentit polític. Però també havia advertit –recorden fonts de Junts– que no es deixaria detenir, i que el dispositiu de policia al parlament havia fet impossible l’objectiu que entrés a l’hemicicle.

Acaben de votar els diputats, un per un, i el ple s’acaba com ningú no preveia: amb Illa proclamat president, sense més impediments ni la necessitat de sotmetre’s a un segon debat, i amb Puigdemont en llibertat en algun lloc desconegut. El dirigent del PSC surt del palau del parlament com a 133è president de la Generalitat. El cos de guàrdia dels mateixos mossos que durant tot el dia han cercat el 130è president li rendeixen honors a la sortida. Illa puja al seu cotxe oficial. Encara cerquen el vehicle blanc en què suposadament s’havia escapolit feia hores Puigdemont.