El caos d’Iowa s’aclarirà avui a Nou Hampshire: qui serà favorit per a encarar-se a Trump?

Els demòcrates dels Estats Units d’Amèrica van començar, fa cosa d’una setmana, el procés per a triar el candidat que s’encararà a Donald Trump aquest novembre, després de l’estrepitós fracàs de Hillary Clinton. La urgència i l’oportunitat de fer fora de la Casa Blanca el president és tan gran que, aquesta vegada, més de vint pre-candidats s’han presentat a les primàries, per bé que ara no en queden sinó onze. Per això tothom preveia que el proppassat dia 3, en la primera contesa del procés, els caucus d’Iowa, es comencés a reduir el nombre de contendents amb possibilitats i la disputa s’aclarís. Però hi va haver sorpresa.

A mitjanit, quan s’esperaven els primers resultats del recompte, la filial del Partit Demòcrata a Iowa va informar que l’aplicació encarregada de fer l’escrutini havia fallat i que ajornava indefinidament l’anunci dels resultats. La resposta al caos: primer, confusió; després, indignació. Iowa és una peça clau del procés, perquè confereix a qui hi guanya una embranzida especial que, si se sap mantenir, sol ser irreversible. I aquest vernís especial de la primera nit electoral es va mig escrostonar: els cinc preferits, a la seva manera, van proferir discursos optimistes i feliços.

‘No tenim els resultats, però ensumo que seran molt bons’, era, si fa no fa, el to de tots. Es fonamentaven en la intuïció i en els resultats que havien anat recaptant internament. Però n’hi va haver un que va saber erigir-se en el guanyador de la nit i acaparar els focus dels mitjans durant els dies vinents. Pete Buttigieg, un jove ex-soldat i ex-batlle d’una ciutat mitjana d’Indiana, de l’ala centrista i socioliberal del partit, va clamar: ‘Tot sembla indicar que ens n’anem victoriosos a Nou Hampshire’, el següent estat al calendari, que avui podria desfer l’embull.

No tothom ho va veure bé: Sanders li va retreure que no entenia com algú podia declarar la victòria sense tenir cap resultat, i les xarxes es van omplir de crítiques. Però és innegable, malgrat tot, que Buttigieg va jugar bé les cartes: tot i que Sanders es va imposar en vots, els resultats finals, a ulls de la gent, li van acabar donant la raó, perquè va guanyar per una dècima en ‘delegats’, que és allò que compta per a obtenir la nominació. I per tant, ara mateix, encapçala la cursa. Puja a les enquestes i d’aleshores ençà ha tingut omnipresència mediàtica.

Això ha estat un terratrèmol. Fins uns dies abans dels caucus, el favorit era Joe Biden, el moderat vice-president d’Obama, capdavanter indiscutible d’ençà del desembre de fa dos anys. El senador progressista Bernie Sanders havia aconseguit de situar-se a poc a poc al capdavant dels sondatges d’Iowa i estalonava Biden a les enquestes generals. Per això la premsa nord-americana donava gairebé per fet que seria el protagonista dels caucus. Però ha estat contra pronòstic que el quart a les enquestes es fiqués a la butxaca el primer estat. Per què ha passat? Tot ve de lluny.

Entre els demòcrates s’han estès dues lectures sobre els motius de la derrota de Clinton. Hi ha qui creu que els errors van ser, sobretot, formals, i hi ha qui creu que van ser de fons o de l’arrel discursiva. La recepta dels primers és un candidat de centre que pugui arrossegar els republicans més moderats i els votants sense partit. La dels segons parteix del diagnòstic que Trump va guanyar perquè era un símbol d’una mena de revolta popular indignada contra Washington i l’elit liberal i, per tant, cal persuadir la bossa de votants que van ser capaços de votar-lo i fer que, per entendre’ns, canviïn el signe polític de la seva ràbia: de l’extrema dreta de Trump a l’esquerra de Sanders.

Aquest eix, en el fons, per damunt de tots els altres, és el més decisiu per als militants demòcrates que decidiran qui és el candidat, i és el que explica tot l’enrenou d’enquestes. A l’eix que vol atreure els moderats hi ha quatre candidats. Biden ho tenia tot de cara fins que, amb el començament de campanya, va començar a decaure: la capa respectable i entranyable i l’aura presidencial que l’acompanyava per l’era Obama no han resistit bé la duresa i l’examen frenètic d’una campanya de primàries. Encara lluita, però tres ocells voletegen sobre el seu cadàver polític: Buttegieg ha agafat força amb la ‘victòria’ a Iowa i, amb la simpatia dels mitjans, podria vampiritzar-lo de dalt a baix si repeteix a Nou Hampshire i ocupar el lloc de capitost de l’eix centrista. Un altre és Amy Klobuchar, una senadora poc coneguda, però amb bones performances als debats i el suport del New York Times. Té un trumfo: és una triomfadora a Minnesota, el seu estat, clau per als demòcrates, que el 2016 va tenir un paper crucial per a entronar Trump.

Klobuchar ha estat adormida a les enquestes fins que a Iowa va atrapar Biden i ara té esperances. Però a la cantonada hi ha l’ex-batlle de Nova York, Mike Bloomberg, un multimilionari que vol jugar la carta d’estrella del rock empresarial, de què Trump es vanta una vegada i una altra. L’estratègia de Bloomberg és presentar-se directament al ‘Superdimarts’, al començament de març, unes primàries simultànies a quasi una desena d’estats, que el pot propulsar si Biden ja ha fet aigües. Qualsevol d’aquests podria ser el rival final de Sanders a les primàries, perquè hi ha pocs dubtes que la cosa es dirimirà en els dos corrents.

Hi ha una darrera fitxa, que és Elizabeth Warren. Una senadora ex-republicana, ara de l’ala més esquerranosa dels demòcrates, que s’ha fet molt popular per la retòrica anti-Trump i unes propostes de ‘reforma del capitalisme’. Amiga de fa anys de Bernie Sanders, l’evidència que només un pot sobreviure en l’espai progressista els ha fet xocar recentment, i n’hi ha que creuen que, si s’arriba al punt que ni Sanders ni qui sigui que capitanegi el sector moderat no tenen prou pes per a guanyar, ella podria ser una candidata de consens. Nou Hampshire ha de començar a escatir-ho.