29.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 30.07.2024 - 12:00
Josep Maria Jové va definir ahir la decisió d’Esquerra Republicana d’investir Salvador Illa president autonòmic dient que per al seu partit representava “un canvi de terç”. La definició, com és habitual en ell, era precisa. La va fer explicant d’on venien i recordant que ERC havia estat molts anys primer, donant suport, després, formant-ne part i, finalment, liderant governs independentistes. Raó per la qual la decisió que ara han de referendar els militants implica, efectivament, un canvi de terç i un canvi de terç molt important, molt transcendental. Més enllà i tot dels acords concrets, més enllà i tot del possible compliment, i del previsible incompliment, i més enllà, fins i tot, de la possibilitat que els republicans acaben entrant al govern quan la situació es calme un poc, si és que es calma.
L’acord té dos problemes molt evidents. Primer, que conté molt de fum, molta paraula grandiloqüent que no té gens de fons. Molta propaganda i poca substància. Dir que has aconseguit la sobirania fiscal no és tenir sobirania fiscal. I fiar l’acord de l’IRPF a una negociació que s’haurà de fer el 2025 a Madrid per implantar un tema tan complicat com aquest a partir –a partir!– del 2026, doncs, francament, té més aparença de ser un xec en blanc que no pas una altra cosa. I el segon problema, que és el principal, és que no hi ha cap garantia, ni una, que un govern de què no formaran part el puga arribar a complir.
Un exemple, solament, que seria còmic si no fos preocupant. Ahir es va arribar a defensar com una gran conquesta haver aconseguit el compromís dels socialistes que el futur president de la Generalitat parlarà en català als actes públics. Una primera reacció seria dir que només faltaria. Però la segona, més seriosa, és simplement no creure-s’ho. Quan passen dues hores de la investidura –per tant, amb el càrrec ja a la butxaca– Salvador Illa farà el que voldrà, el que crega convenient –i ja sabem què creu convenient en matèria de llengües. I ERC no tindrà cap manera de controlar-lo ni d’influir-hi, perquè no serà al govern. Es queixarà al parlament? Es queixarà molt? Es queixarà molt, molt fort? I què? Precisament, el problema, el gran problema d’aquesta manera d’actuar que ha practicat tot l’independentisme durant massa temps, és el vici de presentar de manera ampul·losa, carregada de bombo, que diuen els músics del meu poble, acords que després no es compleixen ni hi ha intenció de complir.
En qualsevol cas, l’existència d’aquestes ja famoses quatre carpetes i la quantitat de promeses que fan, en tants terrenys diferents, indica que els uns i els altres fa molt de temps que negocien i que, per tant, fa molt de temps que ERC va assumir que faria president Salvador Illa, abans i tot de saber a canvi de què. La feina ha estat en tot cas articular com podrien vendre als militants i als votants un canvi de terç així d’evident, així d’indiscutible i així de gran. Una esmena així de completa a tot allò que Esquerra Republicana ha fet la darrera dècada i mitja.
El temps passarà, però, i les coses quedaran clares, per això no cal preocupar-se. Els titulars avui, demà i els dies vinents seran destinats que tothom es meravelle amb la suposada capacitat negociadora dels republicans que finalment sembla que han aconseguit, com deia ahir un militant seu en to sarcàstic, que un president del 155 complesca tot allò que ells no han sabut fer en gairebé deu anys de govern.
Ara la pròxima fita és aconseguir que les bases voten que sí –i ahir anaven de bracet roviristes i oriolistes per aconseguir-ho. I la següent serà anar al parlament a votar Illa. La propaganda els permetrà una certa tranquil·litat, comoditat i tot, fins aquest moment. Però a partir d’ací, ERC faria bé de ser prudent sobre l’abast i la capacitat del màrqueting.
Perquè després allò que romandrà, allò que serà visible i vivible per la ciutadania, allò que la gent retindrà quan s’esvaesquen les promeses, serà el canvi de terç a què es referia tan encertadament Jové. La renúncia, en definitiva, a allò que Esquerra Republicana de Catalunya ha estat i ha significat tots aquests anys.
PS1. Odei A-Etxearte signa avui aquest article, que planteja tots els interrogants que el pre-acord ERC-PSC per a investir Illa no respon. És un treball exhaustiu que explica que tot això que s’ha dit com a explicació de la decisió té una concreció molt difícil en la realitat, perquè l’acord està supeditat que la comissió mixta entre el govern espanyol i la Generalitat (que serà PSOE-PSC, doncs) acorde el 2025 un calendari del traspàs de tots els imposts, calendari que com a molt aviat es concretaria el 2026…
PS2. El món editorial català viu una convulsió notable que Montserrat Serra analitza avui en aquest article: Un nou escenari per a l’ecosistema editorial en català.
