El canvi cultural que demana el PSC

El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, diu que la reforma de l’administració és “un canvi cultural que demana el país”. El sistema de designació, apunta, ha de ser més transparent i exigent. “En cap empresa del món, quan canvien el consell d’administració es canvien quatre-centes persones. Avançarem perquè hi hagi direccions generals ubicades en l’àmbit del concurs públic”, deia. Dues notícies d’aquesta setmana subratllen el sentit de l’humor del conseller. La primera, la va denunciar de seguida la Intersindical: el govern, opacament, ha modificat la relació de llocs de feina de dos-cents seixanta càrrecs per facilitar que hi puguin accedir funcionaris del món local i per beneficiar-ne la lliure designació. La segona és que la meitat dels nous alts càrrecs del sottogoverno prové del món local.

És una clàssica hipocresia del PSC: prediquen que la professionalització, l’eficàcia i el talent han d’inundar les institucions, però les omplen de soldats i mimetitzen l’estructura orgànica amb la pública. Funcionen com una enorme maquinària de distribució de càrrecs, amb una pedrera ben fornida als municipis i les diputacions. Convergència construïa un relat que li conferia una mena de legitimitat històrica sobre les institucions; els socialistes, que criticaven la patrimonialització pujolista, se n’han apropiat d’una manera més pràctica. D’ençà del 2012, quan el PSC va començar a perdre benzina intel·lectual, mantenir aquest engranatge va passar a ser la seva preocupació gairebé exclusiva. Se n’han sortit, i ara el govern del president Salvador Illa celebra l’opulència amb magnanimitat. 

Ara la feina del PSC és imitar l’operació de Convergència del 1980 i convertir-se, d’aquí a quatre anys, en el partit veritablement hegemònic al Principat. El 1984, el president Jordi Pujol va passar de quaranta-tres diputats a una majoria absoluta de setanta-dos. Si Illa escenifica transversalitat amb una política curiosa de fitxatges –com el conseller Miquel Sàmper o el director general David Bonvehí–, no és pas per falta de quadres. Illa sap que la seva victòria s’aguanta sobre uns fonaments tan fràgils que, per imitar Pujol, la xarxa dels beneficiaris ha de transcendir el PSC. Li cal, sobretot, demostrar que repartirà bé el pastís i que el país es pot governar sense que la política molesti, com una empresa. D’aquí, la comparació de Dalmau. D’aquí, que Illa insisteixi que cal “ofici polític”: haurà de ser hàbil.

Els nomenaments que ha fet fins ara el govern no segueixen pas la lògica que defensa Dalmau. Són ben plens d’ocurrències que no responen a criteris de rigor ni d’idoneïtat. Ho il·lustren bé tres exemples que toquen les tres tecles més sonores: el nepotisme, la incompetència i el desconeixement. El cas més conegut és el d’Alfons Giménez, parella sentimental de la consellera Sílvia Paneque, que hagué de renunciar al càrrec al cap de pocs dies. El segon és el d’Isaías Táboas, nou president d’Infrastructures de la Generalitat, responsable del nyap dels trens d’Astúries i Cantàbria que no cabien als túnels per on havien de passar. I Christopher Daniel Person ha estat nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà sense cap relació amb Catalunya Nord. “Coneix geogràficament la zona”, va dir la portaveu.

En efecte, Catalunya necessita una reforma seriosa de l’administració pública –menys nepotisme, menys discrecionalitat, menys corrupció, menys acumulació, més eficiència. No és pas que el conseller Dalmau s’ho hagi tret de la màniga. En la legislatura anterior hi havia damunt la taula un projecte de llei de l’organització de l’administració de la Generalitat de Catalunya. Potser els socialistes ho aprofiten –com van aprofitant molta feina deixada a mitges pel president Pere Aragonès– i fan quatre canvis i se’ns presenten com els fills de l’amo que, engominats i acabats de sortir de la facultat, proposen grans transformacions com si s’haguessin inventat la sopa d’all. En tot cas, aquest “canvi cultural” de què feliçment parla el conseller Dalmau no naixerà del PSC, que té una idea atrofiada de democràcia.

Per compensar, el president ha fet un esforç per a fitxar tècnics populars als seus rams, i n’ha fitxat de bons, és clar, que volen servir honestament. Illa és intel·ligent i sap com gesticular per complaure certs gremis i semblar més seriós que el govern anterior. Fa uns dies, una persona a qui respecto molt, allunyada de les tesis socialistes, m’explicava l’admiració que ha causat en el sector el nomenament de la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, deixeble del prestigiós economista Daron Acemoğlu, que enguany ha rebut el Nobel. Són pedaços. Illa no es proposa el canvi cultural que de debò demana el país –més democràcia– sinó precisament el contrari. Sota el discurs de professionalitzar l’administració, els socialistes escamparan el gas de la despolitització.