El canvi climàtic en l’alta muntanya

Les altes muntanyes són una de les regions més afectades pel canvi climàtic. La complexa xarxa d’interaccions que existeix en aquestes regions entre les estructures climàtiques, biològiques i socioculturals s’està veient alterada. Mitjançant aquest treball tractem de posar en el punt de mira els reptes a què s’enfronten aquestes regions singulars. Analitzem per què són importants i quina és la seua problemàtica en l’escenari climàtic i polític actual, amb un enfocament especial a la regió dels Pirineus.

Sovint ens imaginem les muntanyes com a paratges remots, salvatges i intactes, com els últims racons del planeta on l’impacte de l’ésser humà encara no hi ha arribat. Però la realitat és una altra: les altes muntanyes estan patint els impactes del canvi climàtic d’una forma particularment intensa. I és que la complexa xarxa d’interaccions que existeix entre els hàbitats d’alta muntanya i les espècies que els habiten s’està veient alterada per diversos factors; entre altres, els efectes del canvi climàtic. En aquest article, tractem de posar en el punt de mira els reptes a què s’enfronten avui dia aquestes regions tan singulars.

Què són les altes muntanyes?

No és senzill trobar una definició exacta de les altes muntanyes. La raó principal és que la condició perquè siguen considerades «altes» depèn de múltiples factors que no estan exclusivament relacionats amb l’elevació. En la literatura científica es poden trobar una gran varietat de definicions, depenent de l’enfocament i l’objectiu de cadascun dels estudis. En qualsevol cas, una definició adequada ha d’identificar l’alta muntanya com un relleu i un entorn particular i diferenciat dels elements topogràfics inferiors que l’envolten.

En aquest treball, definim les altes muntanyes com a estructures geològiques on els elements criosfèrics representen un paper protagonista. Entre aquests elements es troben la neu, el permafrost i les glaceres. Així mateix, hi han de concórrer una altra sèrie de característiques addicionals, essencialment el clima extrem i la complexitat del terreny. Un altre element protagonista que no hem d’oblidar és la llunyania espacial i institucional. Aquestes característiques fan que percebem les altes muntanyes com a llocs llunyans i aliens a la nostra vida i al funcionament de les nostres societats. Però res més lluny de la realitat, les altes muntanyes constitueixen la font i el refugi de recursos i béns de què depenem dia a dia. En aquest sentit, la importància d’aquestes regions és indubtable des d’un punt de vista ecològic, social i econòmic (Figura 1).

Problemàtica

Les condicions geogràfiques i ambientals descrites anteriorment, que fan de les altes muntanyes regions valuoses i úniques, són les mateixes que les converteixen en regions molt vulnerables al canvi climàtic. Els seus relleus abruptes i els seus pendents escarpats amaguen una fragilitat intrínseca. Vulnerabilitat que es relaciona amb una resposta més ràpida i intensa als canvis en comparació amb les regions no muntanyenques (Diaz et al., 2003). Aquesta vulnerabilitat és concebuda per molts experts i expertes com una possible eina d’alerta primerenca. És a dir, els impactes que comencem a albirar en les altes muntanyes avui servirien de presagi de les pitjors conseqüències que podríem patir en un futur no gaire llunyà.

El canvi climàtic

Les altes muntanyes ja són i continuaran sent algunes de les regions més afectades pel canvi climàtic. Segons es conclou en l’informe SROCC (sigles en anglès d’Informe especial sobre els oceans i la criosfera en un clima canviant; Intergovernmental Panel on Climate Change [IPCC], 2019), l’augment de les temperatures de l’aire superficial que prediuen els models climàtics per al segle XXI es pot veure intensificat en les altes muntanyes per les dinàmiques regionals i per l’anomenat escalfament dependent de l’elevació (EDW en les seues sigles en anglès). Aquest procés fa referència al fet que la taxa d’escalfament (per exemple, en ºC per dècada) no és la mateixa en totes les bandes d’elevació (Pepin et al., 2015). L’increment de temperatura té un impacte directe en la relació pluja/neu en totes les regions d’alta muntanya i, per tant, incidirà en una disminució de les nevades, sobretot en elevacions menors. L’IPCC (2019) qualifica de probable que la capa de neu a altituds menors en regions com els Alps europeus, els Himàlaies i els Andes subtropicals per a finals de segle (2081–2100) es veja reduïda en un 30 % en el millor dels escenaris i en un 80 % en el pitjor respecte al nostre passat pròxim (1986–2005).

També les glaceres estan accelerant la seua pèrdua de massa (Hugonnet et al., 2021). I és que, encara que la reducció de massa glacial varia en gran manera entre regions, les projeccions realitzades per al millor i el pitjor escenari (en funció de la concentració de CO2 en l’atmosfera) indiquen que en el segle XXI les glaceres polars i de muntanya perdran respectivament a escala global un 18 % i un 36 % respecte a l’any 2015 (IPCC, 2019). La comunitat científica afirma que aquesta pèrdua de gel i neu en les altes muntanyes és deguda a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra per l’emissió antropogènica constant de gasos d’efecte d’hivernacle des de la revolució industrial.

Trobem diferents exemples d’aquests canvis. És el cas de la serralada Blanca (Andes peruans), on ha desaparegut més del 30 % de la massa glacial en el període de 1930 fins a 2014 (Schauwecker et al., 2014). Un altre exemple il·lustratiu el trobem al Kilimanjaro, on entre els anys 1912 i 2011 s’ha observat una reducció severa del 85 % de l’àrea glacial (Cullen et al., 2013). No obstant això, no cal buscar llocs tan remots per a observar els efectes del canvi climàtic. En regions dominades per glaceres d’una grandària menor, entre les quals es troben els Alps europeus, el Caucas i els Pirineus, entre altres, les glaceres perdran més del 80 % de la seua massa (IPCC, 2019) per a l’any 2100 en el pitjor dels escenaris definit per l’IPCC (escenari RCP8.5), mentre que moltes de les glaceres d’aquestes serralades desapareixeran totalment en un futur amb l’actual increment de temperatura global.

Aquests canvis en la criosfera provocats pel canvi climàtic generen uns impactes biofísics, com la pèrdua d’aigua estacionària, que afecten directament els ecosistemes i provoquen impactes socioeconòmics sobre els habitants d’aquestes regions. Els impactes biofísics es materialitzen en una gran varietat de formes: des d’allaus de gel i roca fins a la desaparició d’espècies. Un dels fenòmens més perillosos és l’anomenat GLOF (glacier lake outburst flood), que es defineix com una inundació violenta que ocorre quan els elements de contenció d’un llac glacial (és a dir, gel glacial) col·lapsen. Solament a la regió de l’Hindukush–Himàlaia, l’any 2010, es van identificar més de 200 llacs potencialment afectats per aquest perill (Ives et al., 2010). Una altra amenaça que naix d’aquests canvis climàtics és la transformació d’àrees que ja eren sensibles al foc, com les serralades costaneres de Califòrnia o les Blue Mountains d’Austràlia, en regions exposades a un risc d’incendis continuat i la conversió d’àrees com el Tibet o Mongòlia en regions propenses a la desertificació (IPCC, 2019).

Llig ací l’article complet publicat a la Revista Mètode.