El canvi ambiental global en la flora singular

Els territoris del planeta amb clima mediterrani es consideren especialment sensibles als efectes del canvi global. Tot i que la discussió s’ha centrat sovint en el canvi climàtic (Moreno-Rodríguez, 2005), es fa evident que el seus efectes no poden separar-se fàcilment d’altres derivats de modificacions ambientals provocades per l’activitat humana, que sovint han actuat sinèrgicament. Tenint en compte els escenaris predictius per al canvi climàtic, augmentat per aquestes sinergies, una de les zones europees més sensibles als seus efectes podria ser el territori valencià; en aquest es dóna la confluència d’alguns dels principals ambients naturals susceptibles de patir-los amb més força, i l’acumulació progressiva de danys als seus ecosistemes al llarg de les darreres dècades.

En aquest article ens fixarem, per la seua abundància i representativitat, en quatre grans grups d’ambients que es consideren sovint especialment sensibles (Felicísimo, Muñoz, Villalba i Mateo, 2011): els ecosistemes litorals, les zones humides, la vegetació submediterrània d’obac i les comunitats vegetals de cimeres d’alta muntanya. Podríem fer una llista encara més llarga, sobretot incloent-hi els microhàbitats més sensibles, però sense dubte els tipus abans indicats personalitzen ben bé exemples en què la unió d’efectes atribuïts a l’escalfament global amb d’altres de derivats dels danys infligits al medi natural i als cicles dels ecosistemes estan causant ja directament problemes fàcils de percebre.

La informació disponible sobre la flora no vascular i els fongs és malauradament molt inferior a la que ofereix el coneixement sobre les plantes vasculars valencianes, un camp en què, en els darrers anys, s’ha parat especial atenció a les espècies endèmiques (Laguna, 2007) i particularment a les més amenaçades (Aguilella, Laguna i Fos, 2010; Laguna et al., 1998). Sens dubte, moltes de les espècies incloses en aquests grans grups de plantes vasculars poden exemplificar els riscos i efectes negatius que la conjunció dels canvis ambientals i el debilitament de la capacitat de resiliència dels tipus de vegetació, generada majoritàriament per l’acció directa o indirecta de l’ésser humà (Costa, 1999), produeixen sobre aquests grans tipus d’ambients abans assenyalats.

En els paràgrafs següents s’han intentat sintetitzar els riscos perceptibles o esperables pels quatre ambients esmentats, indicant exemples destacats d’espècies que ara per ara es veuen (o en un futur pròxim podrien veure’s) particularment amenaçades i fins i tot arribar a una extinció virtual, ja que tot i mantenir-se el seu germoplasma o poblacions artificials ex situ, ens trobem davant de la desaparició completa de les condicions que poden permetre que es mantinguen in situ als seus ecosistemes o llocs originaris.

Els ambients litorals

La labilitat dels ecosistemes litorals enfront dels canvis ambientals a gran escala és evident, no només pel fet que l’escalfament global pot arrossegar una pujada del nivell de l’aigua que afecte dunes i costes baixes (Moreno-Rodríguez, 2005), sinó també per la forta alteració acumulada que ja ha patit al llarg de les darreres dècades el litoral valencià. Aquesta alteració s’ha traduït sovint en la desaparició gairebé completa de determinades comunitats vegetals, o als efectes erosius de les tempestes, que acostumen a anar més enllà dels esperats (Costa, 1999). Hi ha un bon cúmul de causes com ara la concentració urbanística i d’infraestructures d’accés a la línia de costa, l’increment de substàncies nocives a l’hàlit o esprai marí, l’extracció sistemàtica dels dipòsits orgànics naturals vinguts dels alguers de fanerògames marines, o la modificació del recorregut i intensitat dels corrents marins prop de la costa originada pels espigons portuaris. Són només un recull selecte de les causes més directes i evidents, a les quals cal afegir el fort dèficit dels sediments fluvials, ara per ara retinguts als fons dels embassaments dels grans rius.

Davant d’un escenari de clara regressió de les costes baixes, l’endarreriment natural de la línia litoral xoca contra un mur de centenars de quilòmetres de carreteres i pistes vora mar, fins i tot potenciades sistemàticament per la legislació en el seu afany de garantir l’accés públic al límit marítim i terrestre. Molts d’aquests problemes han estat assenyalats pels científics valencians, fins i tot abans que el canvi global es popularitzara com un leit motiv de primer ordre per a la defensa del territori –vegeu els treballs de Costa (1986, 1999), Costa et al. (1984) i Rosselló (1995). Com és ben conegut, els seus missatges obliden fàcilment els moments de ràpid i fàcil creixement econòmic, i les reflexions col·lectives que els rescaten periòdicament només duren uns pocs mesos o anys arran dels episodis de forts danys ecològics i econòmics directament o indirectament causats per la destrucció sistemàtica de l’inestable equilibri entre terra i mar als ecosistemes litorals.

El resultat d’aquestes causes és la fragmentació progressiva de la vegetació natural –si no la seua destrucció completa, durant les tempestes– amb els corresponents riscos genètics per a les espècies més amenaçades, amb poblacions progressivament aïllades i reduïdes, cada vegada més endogàmiques. És ben conegut el cas de la pèrdua de quantitat i qualitat de les formacions dunars, amb exemples notables com ara el del ginebre marí, Juniperus macrocarpa (Costa, 1999), que sobreviuen bé només en uns pocs refugis naturals protegits –Serra Gelada, Prat de Cabanes-Torreblanca, devesa de l’Albufera–, de vegades potenciades per un fort esforç conservacionista amb repoblacions i amb la restauració de l’hàbitat dunar (Vizcaíno, Collado i Benavent, 2000); però en altres llocs ha desaparegut totalment, com ara a Canet d’en Berenguer. El nombre d’espècies rares o amenaçades dels sistemes litorals baixos és molt notable, perquè afecta la gran majoria de plantes estructurals de les mateixes comunitats vegetals: Achillea maritima, Euphorbia paralias, Calystegia soldanella, Chamaesyce peplis, etc.

Les zones humides

Les comunitats vegetals lligades a l’aigua són especialment sensibles als efectes previstos per a l’evolució del clima en les properes dècades, en què s’estima una reducció global de les precipitacions, o bé una tendència a la concentració –amb menys dies de pluja cada any però molt més torrencials (Moreno-Rodríguez, 2005). Tot i que l’agricultura, a la qual s’acusa de la major part del consum d’aigua i de la sobre­explotació dels aqüífers, ha perdut un pes notable en l’economia valenciana en les darreres dècades, els nivells freàtics s’han reduït notablement, fet que ha tingut efectes negatius a les zones humides, sobretot a l’interior valencià. En el cas de les conques endorreiques, cal afegir la pèrdua de qualitat per la contaminació, l’eutrofització i una tendència creixent a l’alta concentració d’espècies invasores. Un resultat directe és la desaparició quasi completa d’algunes plantes fins fa poc abundants, com ara Nymphaea alba o Utricularia australis. L’única població valenciana de l’espècie Althenia orientalis va extingir-se al llarg de la passada dècada, mentre s’assecava el bassal on vivia al saladar d’Aigua Amarga (Aguilella et al., 2010).

En les llacunes litorals, els problemes poden incrementar-se substancialment per l’augment del nivell de l’aigua marina, la infiltració i la resalinització al subsòl. Això provoca el desplaçament de les espècies que necessiten d’un assecament regular i prolongat de mallades i altres llocs salins (Moreno-Rodríguez, 2005), i afavoreix l’expansió de plantes ubiqüistes resistents a la inundació, tant de natives (per exemple, el senill alt, Phragmites australis subsp. chrysanthus) com d’exòtiques invasores (la canya comuna, Arundo donax). La llista d’espècies amenaçades es faria massa llarga en aquest cas, incloent-hi plantes exclusives valencianes com ara Thalictrum maritimum o nombroses espècies de Limonium (L. santapolense, L. parvibracteatum, etc.).

Però, potser calga parar més atenció a les petites basses temporals sobre sols àcids, raríssims al territori valencià i autèntics «punts calents» de la conservació de la flora, per la seua concentració excepcional de plantes rares i d’alt interès científic que només es poden trobar en uns pocs metres quadrats. Els Lavajos de Sinarques, la bassa del Cavall d’Albalat dels Tarongers, o la de la devesa de Soneixa són exemples de llocs on pràcticament cada espècie trobada pot considerar-se singular (Laguna et al., 1998). La vegetació es disposa en perfectes cinturons concèntrics –de vegades de pocs centímetres d’amplada– on se succeeixen al llarg de l’any microcomunitats vegetals que encaixen en l’espai i el temps de manera mil·limètrica com un puzle, fàcil de desfer amb fallides relativament petites de la regularitat climàtica. Moltes de les seues espècies són a la vegada autèntics fòssils vivents per a la nostra flora, com ara els pteridòfits Isoetes velatum i Marsilea strigosa. D’altres de particularment rares –per exemple Littorella uniflora, Elatine brochonii– es compten entre les plantes natives de port més petit, que depenen sovint de la conservació del microrelleu del sòl.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Emili Laguna Lumbreras. Doctor en Ciències Biològiques. És cap de secció en el Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana. Va rebre el premi Silver Leaf Award a la conservació de la flora europea, atorgat per Planta Europa, l’any 2004. Dirigeix els programes de conservació de plantes valencianes amenaçades en el Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal de la Generalitat.
P. Pablo Ferrer Gallego. Doctor en Ciències Biològiques. Centra la seua activitat professional com a tècnic de l’empresa VAERSA en el Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal i en el Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana. És autor de diversos treballs científics i tècnics relacionats amb la conservació d’espècies amenaçades, taxonomia i nomenclatura de plantes.

Què és Mètode?