El Càntut més reivindicatiu no tanca la boca

El Càntut és un festival compromès amb la cultura popular. Totes les propostes hi són pensades per a fer valer i actualitzar la tradició i mantenir viva la flama de la música d’arrel i, de retruc, la llengua. És una oportunitat excepcional per a descobrir la riquesa lingüística de les cançons de tot el territori. S’hi senten tots els parlars del país, a dalt de l’escenari i a baix. El Càntut es fa a Cassà de la Selva.

En el festival d’enguany, que s’ha fet aquest cap de setmana, hi ha destacat la presència dels músics algueresos lo Barber i Claudio Gabriel Sanna, amb el primer espectacle Mans manetes, basat en repertori musical, tradicional i de nova creació de l’Alguer. Un espectacle pensat perquè la canalla algueresa mantinga viu el català. S’hi han sentit melodies compartides a tots els Països Catalans com ‘A la voreta de la mar’, ‘Joan petit quan balla’ i ‘La Pastoreta’, a més de cançons de músics algueresos que ja són tradicionals entre el jovent, com ‘Sant Miquel Humanitzat’, ‘Orquestra de la Pedrera’ i ‘Bic Ruiu’.

Àngel, ‘lo Barber’, ha provocat moments divertits mentre explicava la seua feina de perruquer a l’Alguer. Ha explicat que canta una cançó a cada català que entra a l’establiment. Alhora, com heu pogut veure al vídeo, ha fet una versió molt especial de ‘Joan Petit,’ que apuja el to musical de cada estrofa per fer-la amena i variada.

Mans manetes lligava amb el documentari L’Alguer, un pentagrama com un carrer, que es basa en el vers ‘Un pentagrama com un carrer de Barcelona a l’Alguer’, de la cançó ‘L’orquestra de la Pedrera’, de Franco Cano amb arranjaments de Marc Serrats. El documentari s’ha projectat al pati interior de Can Trinxera i s’hi podia sentir el català occidental del cantant de Torrent Pau Alabajos o el de la lleidatana Meritxell Gené, entre moltes altres variants.

Al bar era fàcil de sentir-hi un vigatà, un gironès, un alguerès o un mallorquí. Tothom cantava alhora i cadascú amb la seua fonètica, amb naturalitat. Tota una experiència, enriquidora i necessària per a comprendre i assaborir la magnitud i l’abast de la llengua.

Una mostra de tot això ha estat el projecte Roba Negra, que ha unit els grups Roba Estesa i Germà Negre, tal com es veu en les imatges espectaculars que obren el primer vídeo d’aquesta crònica. Només de començar a cantar han fet participar la multitud, que s’hi ha abocat amb cos i ànima. Tothom hi cantava amb força la combativa cançó ‘Les criades’, per exemple.

Més enllà del fet lingüístic, ha estat una experiència vivencial i emocional. Adrià Dilmé, de Germà Negre, explica molt bé aquest sentiment:: ‘Començar una cançó i que s’hi afegeixin més de dues-centes persones és bestial. La potència sonora és una cosa espatarrant. Cantes amb pell de gallina, tan bon punt comences. La millor virtut d’aquesta experiència és que fa caure barreres, supera escenaris. És abandonar aquesta distància entre músic i públic per unir-nos i fer que aquesta convergència esdevingui un espectacle conjunt. Això és una sinergia que trobes molt poques vegades. I aquí, a Cassà, saps que passa. L’he viscuda com a músic i com a públic i és molt ben parit. Eliminem els escenaris del país, no n’hi hauria d’haver!’

El Càntut va nàixer a partir d’un cançoner digital que recull les cançons i les maneres de cantar del Gironès. Albert Massip, el director del festival, va començar la recerca l’any 2012. Amb una enregistradora, recorre el termes o rep enregistraments en formats analògic i digital. Ja té un miler de cançons amoroses, infantils, històriques, picaresques… Segueix la tasca de folkloristes històrics com Joan Amades i Palmira Jaquetti o d’investigadors com Vicent Torrent, que fa poc que va rebre el premi honorífic de la Música Valenciana.

Arreu del territori hi ha fonoteques valuosíssimes, autèntics tresors, encara per descobrir, que amaguen el nostre ADN musical, social, lingüístic i cultural: la mítica Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana, la Fonoteca de Música Tradicional Catalana de la Generalitat i el Cançoner Popular de Mallorca.

Els músics d’arrel agafen aquests materials i molts més, o la seua essència, i els fan comestibles per als gustos actuals. N’extreuen melodies, ritmes, lletres i maneres de fer música i ho transformen en productes culturals nous lligats a l’actualitat, tot connectant passat, present i futur d’una manera natural. És la base cultural que, directament o indirectament, ha influït centenars de formacions. La llista és llarga: Al Tall, Uc, Urbàlia Rurana, Música Nostra, el Pont d’Arcalís, la Cobla Catalana dels Sons Essencials, la Companyia Elèctrica Dharma, Josep Aparicio ‘Apa’, Carles Dénia, Joana Gomila, Maria Arnal i Marcel Bagès o Germà Negre.

Adrià Dilmé explica: ‘Divulguem aquest repertori i veus que aquesta feina té una resposta, cosa que costa, comercialment, perquè és molt difícil de competir amb les grans radiofórmules. Et poses a cantar una cançó popular i tradicional i tot un bar sencer la canta amb tu; és esperançador, podem fer feina, el país va endavant.’

La Cobla Catalana dels Sons Essencials és una de les formacions de referencia en l’actualització de la tradició. Barreja sons, ritmes i gèneres musicals, tenen una sonoritat molt arrelada i identificativa i unes lletres que parlen dels problemes d’avui, com ho han demostrat en la presentació del disc Si són flors, floriran, en què han repassat les injustícies del sistema polític actual i han reivindicat la cultura a ritme de jota, rumba o ball pla.

També ho han fet Jaume Arnella i Jordi Fàbregas. Aquests dos puntals de la música d’arrel han fet cantar tota una sala amb el cançoner que va nodrir els inicis del folk català, els focs de camp i l’imaginari col·lectiu: ‘Eram, sam, sam’, ‘Els vaixells de Stienkarrassi’, ‘John, el soldat’ i ‘Kumbaià’, entre molts més. 

Espontaneïtat, bon humor i saber fer, malgrat la pluja
A l’organització no li ha estat gens fàcil. Moltes activitats s’havien de fer al carrer, eren pensades per a nous espais on cantar i han passat a llocs tancats, a causa de la pluja constant que ha mullat els tres dies festival. L’aigua ha fet fallar el sistema elèctric unes quantes vegades, cosa que s’ha superat amb professionalitat, gràcies, també, a l’ajut dels músics, que continuaven actuant sense immutar-se, gairebé.

La cultura popular s’adapta a totes les situacions. L’enginy i el bon humor resolen qualsevol conflicte. Una de les propostes estrella d’enguany ha estat Santi Serratosa & Càntut, que s’havia de fer a la plaça i es va traslladar a l’interior del Centre de Jubilats. No és una proposta qualsevol, sinó que va carregada d’intenció, perquè recupera la cançó tradicional amb percussió corporal, amb l’objectiu de dur-la a les aules de totes les escoles:

Gairebé totes les cantades s’han fet al bar Centre Recreatiu, un antic casino republicà, l’epicentre d’un ambient acollidor que agermanava i hi facilitava la participació, perquè tothom s’hi trobava immergit en el joc.

Quan se n’anava la llum del bar, a mitjan cantada, la gent reaccionava amb breus aplaudiments, rialles i exclamacions divertides que, en qüestió de segons, deixaven pas a cançons tradicionals que naixien espontàniament, fins que tornava la llum i s’acabava la cançó. Les melodies naixien o morien entre la multitud. El Càntut ha fet palesa la necessitat urgent de mantenir viva la tradició, de facilitar la interacció entre la gent perquè tothom s’hi puga sentir identificat i puga gaudir d’una cantada col·lectiva.

Els presos, en la cançó improvisada
S’hi han sentit jotes, sardanes, havaneres, txa-txa-txa, malaguenyes i, fins i tot, ranxeres, però les cançons que més emocions han despertat han estat les que lligaven amb la situació política actual. ‘L’estaca’ hi ha sonat unes quantes vegades, per exemple. Aquest tercer Càntut ha estat el més reivindicatiu. El suport als presos polítics i als exiliats ha estat constant en els espectacles, en les cantades participatives i en els moments d’improvisació.

Un dels improvisadors espontanis ha estat Christian Simelio, del grup Corrandes són Corrandes, que explica: ‘L’etnomusicòleg Jaume Ayats diu que cantant es pot dir allò que no es pot dir. Ara mateix els improvisadors tenim companys de professió, com Valtònyc, que se n’ha anat a l’exili per haver cantat coses. Per tant, sembla que ara no es pot cantar allò que no es pot dir. Quan parlem de política sí que hi ha una censura. Cal donar suport a la gent encausada, penso que injustament, tant per raons polítiques com per les cançons. Això ajuda a mantenir la qualitat de la nostra professió. Hem de continuar cantant allò que pensem.’

Enguany hi ha hagut un vermut cantant que s’ha fet amb versos completament improvisats. Gemma Pla i l’acordionista Àlex Carrera passaven per totes les taules del bar interpel·lant els comensals o els treballadors dels bars; no deixaven passar cap detall. En un moment determinat, han picat la taula on hi havia els improvisadors professionals de Corrandes són Corrandes, que, tot i que han respost que feien vacances, han acabat mantenint un combat verbal, amable, de més de mitja hora (n’heu pogut veure un fragment en el segon vídeo d’aquesta crònica). La seua creativitat i el seu enginy ha mantingut l’atenció dels presents que cantaven els interludis musicals.

Improvisar lletres sobre una melodia és una pràctica tradicional a tots els Països Catalans. Es fa glosa a Mallorca i a Menorca, a les Terres de l’Ebre s’improvisa a ritme de jota i al País Valencià els cantadors d’albades passen hores versant lletres a altes hores de la matinada. De fet, hi ha enregistraments de cant d’estil de principi del segle XX. Però la febre pel cant improvisat és una experiència relativament nova i això que hem vist al Càntut n’és una prova més.

El Càntut es consolida
El festival d’enguany ha estat el més accidentat de tots. Francesc Viladiu, de l’empresa  Alter Sinergies, organitzadora i cofundadora de la cita, diu: ‘La valoració és molt positiva. Hem salvat els petits inconvenients que ha causat la pluja. Però el festival es va consolidant any rere any, cada vegada el coneix més gent. La veritat és que estem molt contents de la trajectòria i dels objectius que anem assolint d’any en any.’

El Festival Càntut demostra, per tercera vegada, que cultura popular és sinònim d’actualitat i transgressió, una eina del present per a mirar cap al futur i construir-nos com a poble. N’han estat una prova les actuacions del prestigiós acordionista basc Kepa Junkera & Amics de Fok, amb el seu disc sobre músiques dels Països Catalans, com Les cançons seran sempre nostres, d’Arnau Tordera i Magí Canyelles, que han fet una versió del Ball de l’Àliga de la Patum o de ‘Joan Petit’, i que tenien una escenografia igualment impressionant que la seua versió de ‘Els segadors’.

Aquesta melodia, per cert, i sobretot la lletra, han estat motiu de conversa al Càntut: l’etnomusicòleg Jaume Ayats ha dedicat una conferència sencera a explicar la història de ‘Els segadors’, que de primer era una cançó clarament eròtica, i el procés fins a esdevenir himne nacional, tot explicant els moments en què va ser prohibida o quan servia per a muntar una identitat de resistència contra la dictadura. De fet, la història, i tot allò que cantem, tal com reivindica el Càntut, ens ajuda a saber qui som, d’on venim i cap on anem.