28.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 29.02.2016 - 09:55
Per a l’estimadíssima Rosa Novell, amiga i artista,
que fa un any —27 de febrer de 2015— va partir de puntetes. (Fotografia: Jean Marie del Moral)
Cada paraula és una cristal·lització.
Cal no deixar res a l’atzar, intervenir completament, prendre-ho tot en compte, deixar que el temps maduri les frases, però també deixar que l’atzar s’afiqui, la claror, el sentiment, que brins de música puguin modificar les diccions, fecundar el treball solitari de la lletra, deixar una part a la improvisació, als dubtes, a les imperfeccions, als esqueixos, guardar aquesta respiració que fa de la petita obra un objecte verbal que no vol ser ni dogmàtic, ni dominador, sinó humil i just, fer veta poètica amb els dits plens de colors, d’innocència i de llibertat a voler, amb gest desimbolt, reinventat, sobirà, exaltat, finíssim.
Mostrar-se amagant-se, amagar-se mostrant-se, pastitxos d’escriptors admirats, elements autobiogràfics capgirats, magnificats, duits cap a un detall que catalitza una visió difusa i la fixa en una forma, la recerca d’una certa precisió dels alens, el predomini d’una cura per la composició, l’elecció d’un sil·labari ple de variacions que recorden les mateixes il·luminacions de quan era jove, construccions mentals rigoroses i codificades i alhora líquides i fluides amarades d’infeccions d’afectes.
Gargots, borratxos, lletres confuses o malformades són molts de cops els vertaders reveladors d’uns sentits secrets que ens fan veure miratges de l’invisible, aquella nota falsa que ha sortit sense voler, aquell tel de ceba que s’esquinça amb un renou sec, aquelles taques de tinta que descriuen a lloure els ornaments d’una idea, aquell calc d’un no-dit que ens mostra que alguna cosa ha quedat amagada, alguna cosa més íntima, més mala de dir que qualsevol instrument de contacte i de comunicació, l’esborranc i l’esbós transformadors de certeses en perplexitats, simulacres que dissimulen la biografia d’una màscara.
Escolteu ací la recitació de l’autor:
Biel Mesquida
