24.01.2024 - 21:40
Lamentablement, cada dia tenim més senyals d’alerta sobre el mal funcionament de les democràcies, sobre la desafecció creixent dels ciutadans respecte de la tasca dels seus representants institucionals. Ahir, al Parlament de Catalunya, va passar una cosa que ens en podria explicar, de manera senzilla i ben fàcil d’entendre, el perquè.
La CUP va presentar una proposició de llei perquè el català fos l’única llengua vehicular i d’aprenentatge als centres públics i als centres privats sostinguts amb fons públics del Principat. I resulta que tots els altres grups parlamentaris van votar a favor de les esmenes de refús d’aquesta proposició de llei que havien presentat diversos partits, que és una manera tècnica de dir que no provant de fer veure, políticament, que no han dit que no. Un no, siga com siga.
Tots entenem que Vox, el PP i Ciutadans no en vulguen saber res, d’això. El seu espanyolisme no els ho permet. I podem entendre que al PSC, encara que de tant en tant prove de dissimular, li passe igual. Simplement no volen que el català siga l’única llengua vehicular i d’aprenentatge als centres públics i als centres privats sostinguts amb fons públics del Principat perquè el seu horitzó i la seua proposta és l’espanyolització del país.
Ara, quina explicació racional pot haver-hi perquè passe una cosa com aquesta en un parlament que té majoria absoluta de diputats de les tres formacions que es diuen independentistes? De les tres formacions –ERC, Junts i CUP– que es van presentar davant els electors com a independentistes.
Dic explicacions, no pas excuses. Les excuses ja les sabem. Que si hi ha una actuació dels tribunals, que si seria pitjor si el parlament es confrontàs al poder judicial, que si ERC i Junts van inventar una maniobra temps endarrere amb el PSC, que si els dos partits que hi van votar en contra acusen la CUP d’oportunisme, que si la CUP ho fa per fotre…
Però tot això són excuses. Excuses que pretenen tapar una realitat que no es pot amagar. Perquè el cas –i és gros, això– és que ahir aquest Parlament de Catalunya que té majoria absoluta independentista va votar en contra que el català siga l’única llengua vehicular i d’aprenentatge als centres escolars. Que segurament és una de les poques coses en què els votants de tots tres partits, o una part immensa de votants de tots tres partits –si els ho poguéssem demanar d’un en un–, estan d’acord.
Jo m’imagine que molts diputats d’Esquerra i de Junts, immergits en la bombolla de la política institucional i autonòmica, ahir van votar que no a la proposta de la CUP amb la consciència endormiscada per la disciplina de partit. El fet indiscutible és que ni un sol diputat dels seixanta-cinc que tenen entre les dues formacions no s’aturà ni un moment a pensar que un independentista no hauria de poder votar mai contra una proposta com aquesta. Siguen quines siguen les circumstàncies. Per una simple qüestió de principis. I cap no va fer cap gest, ni una trista declaració, indicant-ho. No va adduir cap motiu. Cap raó.
I a mi –encara que tal com estan les coses ja no crec que siguen capaços ni d’això– m’agradaria veure’ls un a un, tots seixanta-cinc, al bar del poble, o del barri, provant d’explicar a la gent que els va votar el 2021: “Mireu, els grups independentistes tenim majoria absoluta, però resulta que al parlament hem decidit de votar en contra de fer del català la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya.” No ho faran.
Però deixeu-me dir que hi ha un epíleg: la cosa més sensacional de totes és que després, potser quan s’acosten les eleccions, alguns d’aquests mateixos diputats –fent cara d’interessant davant les càmeres, entonant el discurs amb veu engolada i encreuant ridículament les manetes a l’altura de la panxa– encara ens diran que estan molt alarmats pel creixement de la desafecció, de l’abstenció, de l’extremisme irracional, de les propostes antisistema i del tots-són-igual.
I com voleu que no passe això, bonicos? Com voleu que no passe si vosaltres feu coses tan impossibles d’entendre i de raonar?
PS1. En línia amb això de què parlem, Andreu Barnils ha entrevistat l’historiador Josep Maria Muñoz, director històric de l’Avenç. I què diu? Que els politòlegs han substituït els historiadors. Interessant.
PS2. Josep Casulleras continua desbrossant aquesta selva en què s’ha convertit la llei de l’amnistia. Ara resulta que apareix el terrorisme tou i ell ens ho explica.
PS3. La victòria de Trump a Nou Hampshire ha obert el camí a la gran batalla, la que enfrontarà Biden i Trump, també amb la desafecció envers les institucions democràtiques com a eix central. Ens ho explica en aquest article Dan Blaz, l’editor de la secció de política del Washington Post.
