18.01.2018 - 10:15
|
Actualització: 18.01.2018 - 10:30
L’Edgar D. és un jove de 20 anys que treballa a una fàbrica de Rubí. Es reconeix consumidor de cànnabis des dels 14, però no ha estat fins fa dos mesos que el seu distribuïdor ha passat de ser un camell de carrer a una associació cannàbica situada molt a prop del seu lloc de treball. Quan acaba la jornada laboral a les 22:00h es dirigeix al club ‘La Nau’, on adquireix herba pel seu consum personal i pel de la seva àvia. La dona, de 80 anys, pateix de forts mals a l’esquena i al maluc, i la ingesta d’una torrada amb oli de cànnabis que li prepara el seu nét l’ajuda a reduir considerablement les seves dolències. Fa pocs dies, però, l’Edgar va sortir de treballar i, quan es disposava a entrar a ‘La Nau’, es va trobar el local tancat i precintat pels Mossos d’Esquadra.
A Espanya i a Catalunya, la línia entre l’alegalitat i la il·legalitat en termes de cànnabis és molt fina. Al principat, però, la situació és encara més enrevessada que arreu d’Espanya. I la clau es troba en què el Parlament de Catalunya ja ha fet algun pas en el camí de la legalització o, si més no, de la regulació del consum de marihuana. Aquesta voluntat va materialitzar-se en la Llei 13/2017 del 6 de juliol, que regula les associacions de consumidors de cànnabis com ‘La Nau’. Una legislació que estableix unes mesures molt rígides i específiques que reglamenten des de la constitució del club fins a la producció i el transport del cànnabis. Una revolució a nivell europeu, si bé se’n desconeixen precedents.
“Si avui dia Catalunya fos independent, els clubs cannàbics i la marihuana en relació a aquestes associacions estarien totalment dins la legalitat”, explica l’advocat activista Roberto Castro del bufet de cannabicas.org. El lletrat és expert en assessorament a clients que volen obrir una associació cannàbica i mantenir-se a l’empara de la llei. Però des d’inicis del passat mes de desembre, cap legislació en vigor dona una mínima treva al consum de marihuana. El Tribunal Constitucional espanyol va suspendre cautelarment la iniciativa aprovada pel Parlament. En conseqüència, l’emboirada situació jurídica torna avui a submergir en un mar d’il·legalitat i desregulació la droga més consumida i incautada a nivell estatal.
La droga il·legal més consumida
En base a l’Enquesta sobre Alcohol i Drogues a Espanya del passat 2015 (Ministeri de Sanitat), el cànnabis és la substància psicoactiva il·legal amb més prevalència a Espanya, situant-se al voltant del 30% de la població. Els seus principals consumidors són els joves d’entre 15 i 34 anys, franja d’edat en què el consum del cànnabis es veu incrementat fins al 38% dels enquestats.
Quant a incautacions, l’Informe Europeu sobre Drogues de la UE del passat 2017 va situar Espanya com a líder a la llista de països amb més quantitat de resina del cànnabis (haixix) incautada de tot el continent i com a tercera en termes d’herba del cànnabis. Es tracta, doncs, d’una realitat que algunes comunitats autònomes com Catalunya o Navarra ja han intentat afrontar, tot seguint l’exemple d’altres països d’Europa i del món. Però s’han trobat amb el Tribunal Constitucional, que impedeix la implementació d’unes lleis que “legalitzen accions tipificades com a delictes pel Codi Penal” i que “envaeixen les competències de l’Estat”.
Divertir-se o apaivagar el dolor
En l’àmbit legal es poden distingir dues vessants de regulació en funció del tipus de consum del cànnabis, un consum que es classifica segons la seva finalitat. D’una banda es troba l’ús lúdic, aquell que té com a únic objectiu assolir l’estat d’embriaguesa que produeix la marihuana. De l’altra, el consum terapèutic del cànnabis és el que aspira a ser una eina pal·liativa (en cap cas curativa) per endormiscar dolors físics o calmar patologies mentals.
El desenvolupador del negoci i gestor comercial de Kalapa Clínic, Oscar Riera, diferencia un producte de cànnabis de l’altre per la quantitat de THC (tetrahidrocannabinol) i CBD (cannabidiol) que contenen, els dos compostos orgànics més importants de la planta. El THC és el principi actiu que provoca l’efecte psicoactiu d’aquesta droga, mentre que el CBD fa disminuir els efectes psicoactius si se n’aconsegueix una bona proporció. “El primer que ens diuen el 99% dels pacients que ens venen a veure és que no es volen col·locar, volen seguir fent vida normal i no sentir dolor”, assegura Riera. Així, doncs, si un metge especialitzat aconsegueix una bona ràtio entre aquests dos principis actius del cànnabis es pot assolir un efecte terapèutic positiu.
Alguns països com Itàlia ja han aprovat lleis que regulen el consum terapèutic del cànnabis, i d’altres com Holanda es troben considerablement avançats en termes de consum lúdic. Espanya, al contrari, es troba molt endarrerida en ambdues vessants, si bé la marihuana és considerada un estupefaent i no és reconeguda ni com a medicina ni com a substància recreativa legal.
La subjectivitat de les sancions
Les sancions relacionades amb el cànnabis són molt subjectives en el cas espanyol. Depenen en gran mesura de les circumstàncies del moment en què es comet la infracció. Segons explica l’advocat Roberto Castro, “amb la llei a la mà trobem que legalitzat no hi ha res, però dins d’aquesta il·legalitat podem diferenciar entre allò que és delicte i allò que no ho és: no és delicte l’autoconsum, però tampoc no vol dir que sigui legal. Ens trobem en un context de despenalització”.
La legislació que estipula les sancions en aquells casos que impliquin un atemptat contra la salut pública és la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda popularment com a Llei Mordassa. Concretament, l’article 36 de la llei orgànica reconeix com a infraccions greus algunes activitats relacionades amb el consum, el transport i la plantació de substàncies psicotròpiques com el cànnabis. És una activitat susceptible de sanció “el consum o tinença il·lícit de drogues tòxiques en llocs públics”, així com “l’execució d’actes de plantació i cultiu il·lícits” d’aquestes substàncies.
Així, quan la quantitat de marihuana que es porta a sobre en una via pública és inferior als 100 grams, les multes oscil·len entre els 600€ i els 10.000€ (amb la possibilitat de pagar-ne la meitat en cas de lliurar els diners en un termini de 15 dies). Dur més substància implica el dret de les autoritats a detenir el portador, un dret que també adquireixen -amb cert element de subjectivitat- en funció del context en què es produeixi (per exemple, no dur més de 100 grams però sí portar 4.000€ al damunt, possible indici de tràfic de drogues).
A part dels imports d’aquestes sancions, que suposen el doble que en el marc de la legislació anterior a la Mordassa, també és diana de crítiques el fet que al consumidor o portador de cànnabis se’l consideri un delinqüent més. No existeix la possibilitat d’exempció del pagament de la multa a canvi del compromís amb un programa de desintoxicació, com sí que fan altres països, a excepció de ser un menor.
Un futur incert
Tot i això, Espanya sembla que ha emprès un camí que s’inclina més per la tolerància que per la persecució del consum del cànnabis. De fet, existeix una subcomissió per estudiar-ne la regulació de l’ús al camp terapèutic creada pel propi Congrés dels Diputats. Una voluntat que fins i tot no frenen els membres del Partit Popular.
S’ha de trobar la fórmula per mitjà de la qual deixi de criminalitzar-se el consum d’una substància que conté propietats farmacològiques si més no interessants. A la vegada, però, s’ha de fer de manera que no se n’incentivi el consum merament lúdic, si bé és el que ha passat en determinades regions dels Estats Units, en què la percepció de risc o perill ha disminuït en legalitzar-se l’ús terapèutic de la marihuana. El cànnabis no deixa de ser una droga, i ser-ne addicte comporta greus conseqüències de salut física, però sobretot mental.
