06.03.2018 - 05:01
La institucionalització de polítiques d’igualtat en el camp científic, tant en el marc general com en l’europeu, hauria d’afavorir el progrés cap a la igualtat en un espai que es vol veure a si mateix marcat per la capacitat i el mèrit. Però les pràctiques discriminatòries, conscients o inconscients, directes o indirectes, deixen les dones fora de molts llocs en què per la seua vàlua haurien d’estar. Bona part de les institucions científiques i dels seus professionals encara no han entès que si no vigilen el compliment real, no sols formal, de la igualtat de gènere, perdran part del talent que aquestes mateixes institucions ajuden a crear.
Si la presència de dones en la ciència en els inicis del segle xx era només testimonial, en l’actualitat s’ha aconseguit una notable incorporació de les dones al sistema de ciència i educació. Segons l’informe She Figures 2015 (Comissió Europea [CE], 2016b, p. 5-6), les dones són el 47 % de les persones que obtenen un doctorat en la UE, encara que només ocupen el 33 % dels llocs d’investigació i el 21 % dels llocs més alts en la carrera investigadora. El lent però important increment de dones en els diferents àmbits de la ciència en aquest començament del segle xxi, com acabem d’assenyalar, i el valor que la ciència va cobrant en les societats i economies dels nostres dies (CE, 2016a) obren el camí del que María Ángeles Durán considera que serà la ciència del futur:
Si la ciència no s’ha construït per si mateixa, sinó des dels grups humans que li donen la seua base física i la seua organització, per aquesta mateixa mediació social pot pensar-se com un projecte de llibertat, com una nova crida sense prohibicions ni exclosos. Per això, i com un dels grups històricament exclosos de la ciència, les dones d’avui han d’enfrontar-se amb la ciència que va ser per fer seua la ciència que pot ser, la ciència que ha de ser, la ciència que utòpicament serà en el futur. (Durán, 1981, p. 9).
Efectivament, la ciència del futur és possible que estiga començant a construir-se avui dia i en aquest article plantejarem dos dels pilars que la mouen en una direcció de progrés. En la primera part mostrarem que a poc a poc la crítica feminista i d’altres àmbits a la ciència positivista i androcèntrica ha anat canviant tant la visió de l’objecte com del subjecte de la ciència i, per tant, l’aproximació epistemològica. En una segona part veurem que la institucionalització de la igualtat de gènere en les polítiques científiques europees arreplega aquestes transformacions i, finalment, es donarà compte de les resistències a aquests canvis que apareixen des de dins del mateix sistema de ciència i tecnologia.
Llig l’article sencer a la web de Mètode
Ana Sánchez, Capitolina Díaz, Marcela Jabbaz i Teresa Samper-Gras
