El brutal assassinat que posa la Casa dels Saüd contra les cordes

En un país tan obsessivament tradicionalista com és l’Aràbia Saudita, la doble vida de les elits és un escàndol consentit i tolerat per la població només pel règim de terror que els monarques imposen. Centenars de membres de la família reial saudita guarden les formes en públic, però en la vida privada contradiuen tot allò que prediquen, especialment en termes de rigor social i religiós.

De tant en tant, apareix algun membre de la monarquia que fa un pas més enllà i, automàticament, guanya prestigi a Occident com si fos una mena d’alliberador. Mohammed bin Salman bin Abdulaziz Al Saüd, el príncep de la corona, era el candidat més evident. Però el brutal assassinat de Jamal Khaixoggi, un saudita crític de feia poc amb el règim i columnista de The Washington Post, l’ha posat contra les cordes.

Va ser una cosa tan senzilla com l’ús d’una abreviació que el va fer popular. Salman va començar a fer servir les sigles MBS i a tolerar que la gent es referís a ell amb aquest nom. Molt a la manera americana. I de seguida es va escampar la veu que aquell home era diferent. MBS era i és un dels personatges més poderosos del règim. És el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, assistent segon del primer ministre i ministre de Defensa; el més jove del món, per cert. És també cap de la cort reial de la Casa dels Saüd i president del Consell d’Afers Econòmics i de Desenvolupament.

Per rematar la brutal escalada al poder de MBS, el 21 de juny de 2017, el seu pare, el rei Salman, va destituir el príncep Muhammad bin Naif bin Abdulaziz Al Saüd, nebot seu i fins aquell dia hereu al tron, i va escollir el seu fill per succeir-lo. A només 33 anys, Mohammed bin Salman difícilment podria acumular més poder i generar més interès.

Reformes socials però duresa política
El perfil de modernitzador del regne va guanyar crèdit amb diverses reformes impulsades per MBS, totes en el camp dels costums socials. Sense apartar-se de l’ortodòxia, va restringir els poders de la temuda policia religiosa i va aixecar la prohibició de conduir a les dones, una reivindicació de feia temps. També va permetre el primer concert públic d’una cantant a l’Aràbia Saudita i que, per primera vegada, les dones poguessen entrar a un camp de futbol, ni que fos en una àrea tancada anomenada familiar. Aquests canvis van fer que MBS donés la imatge de gran reformador i l’home que podia modernitzar l’asfixiant clima social del regne dels Saüd.

Paral·lelament, les crítiques contra la seua duresa política van anar creixent, arran dels seus atacs implacables contra els activistes pels drets humans, per les conseqüències de la terrible intervenció militar saudita al Iemen i per les crisis diplomàtiques desencadenades amb Catar i el Líban, a més de l’espectacular detenció de diversos membres de la família reial saudita el novembre del 2017, que va acabar amb tots ells reclosos al Ritz Carlton de Riad, convertit en la presó més luxosa del món.

MBS va esdevenir la demostració màxima de l’esquizofrènia amb què les potències occidentals tracten el seu país. Per una banda, els enormes interessos econòmics els fan mantenir-se prudents respecte d’un règim que obliga els seus ciutadans a viure com si la modernitat no hagués arribat. Però, per una altra, s’il·lusionen amb qualsevol petit canvi, pensant que si el país es modernitza, les seues contradiccions seran més fàcils d’encaixar. Tot i que finalment topen una vegada i una altra amb la prepotència d’una cort que es pensa que ho pot comprar tot i que, efectivament, fins ara ho ha pogut comprar tot. Però l’assassinat de Khaixoggi podria haver portat les coses massa lluny i aquesta vegada sí que sembla que l’escàndol pot tenir conseqüències.

Una veu crítica que no ho havia estat pas sempre
Jamal Khaixoggi era un periodista saudita i columnista d’opinió a The Washington Post, ex-director i redactor en cap del canal de notícies al-Arab News Channel i, abans, director dues vegades del diari saudita al-Watan, considerat com el mitjà més obert a les tesis dels progressistes del regne.

Khaixoggi no era ben bé un dissident. O no ho havia estat pas sempre. El seu pare era el metge personal del rei Abdulaziz Al Saüd, el fundador de l’Aràbia Saudita, i el seu oncle era Adnan Khaixoggi, considerat el més gran traficant d’armes del món. Jamal Khashoggi es va criar a la cort i després va estudiar als Estats Units i va treballar en diverses feines relacionades amb mitjans però també amb el govern. Algunes fonts diuen que ell mateix va formar part dels serveis secrets saudites i, probablement, també va treballar pels Estats Units, especialment durant una època de la vida en què va viure a l’Afganistan i es va trobar unes quantes vegades amb Ossama Bin Laden, aleshores en bones relacions amb els Estats Units, que l’emparava en la lluita contra els soviètics.

Khaixoggi, la fama de progressista, la va obtenir sobretot a partir dels enfrontaments que va protagonitzar amb l’ortodòxia religiosa l’època que dirigia el diari al-Watan. Primer, el va dirigir només durant dos mesos, perquè un article criticant el wahhabisme, l’estricta versió de l’Alcorà oficial al regne, el va fer caure. Khaixoggi se’n va anar a Londres, d’on va tornar tres anys més tard per dirigir novament el diari, i novament durant poc temps. Un article del poeta i dissident Ibrahim al-Almaí, el maig del 2010, va fer que tornés a dimitir. Els vuit anys següents, Khaixoggi va mirar de posar en marxa diversos mitjans de comunicació des de fora de l’Aràbia Saudita per poder incidir en el país, car la seua presència havia estat prohibida als mitjans de l’interior.

El seu compte de Twitter, amb un milió i mig de seguidors, va esdevenir una de les seues eines de difusió principals, especialment a partir del moment en què, ja refugiat als Estats Units, va anunciar que muntava una organització política, directament dirigida a criticar MBS i desemmascarar-lo en el món occidental. Un gest, una decisió, que podria ser l’origen directe del seu assassinat.

Un assassinat bestial
El passat 2 d’octubre, Khaixoggi va entrar al consolat de l’Aràbia Saudita a Istanbul per recollir un paper oficial que necessitava per a casar-se amb la seua promesa, resident a la ciutat. I ja no en va eixir. Un grup de quinze saudites membres dels serveis secrets i l’exèrcit el van torturar durant set minuts i després van esquarterar-ne el cos mentre escoltaven música. Diverses fonts diuen que han sentit un enregistrament d’àudio dels fets.

L’assassinat de Khaixoggi i el relat que va emergint de la brutalitat de l’assassinat ha esdevingut un problema diplomàtic de primera magnitud a l’Aràbia Saudita, més, tenint en compte que entre els autors identificats hi ha estrets col·laboradors, directes, del príncep Mohammed bin Salman.

El fet que l’assassinat es cometés a Turquia, que la parella de Khaixoggi siga turca i que ell residís als EUA i treballés ni més ni menys que per The Washington Post, ha tensat més que mai les relacions entre l’Aràbia Saudita i els estats occidentals.

Els saudites no estan acostumats a donar explicacions i es creuen impunes perquè les seues amenaces de no comprar més armament sempre acaben dissuadint els altres estats, com ha passat fa poc amb Espanya. Per això Trump es mou sobre una corda molt prima. Sorprenentment, la seua primera reacció va ser posar els llocs de feina que els EUA perdrien en cas de conflicte amb l’Aràbia Saudita davant la investigació de l’assassinat. Però la pressió ciutadana, fortament alimentada per la premsa, el va obligant a canviar. Poca gent pensa que això serà cap canvi radical en la relació entre l’Aràbia Saudita i Occident, perquè dissortadament els interessos econòmics pesen molt més que la dignitat humana. I es pot descartar que el príncep Mohammed bin Salman pague per aquests fets. Siga com siga, ja no queda ningú al món que compre el relat de MBS com el ‘príncep reformista’. Simplement, és una imatge incompatible amb la de ser un assassí.