El bot del vot: la desbocada força dels cavalls

Així és, Vicent.
Això nostre és imparable. Volíem una república catalana per poder viure millor, gestionar amb seny la hisenda, aprovar lleis progressistes, modernes i beneficioses per a la majoria dels ciutadans, impulsar les energies renovables i netes, aplicar mesures ecològiques i sostenibles, crear feina de qualitat i estable…
Ara, a més a més de tot això (que no és poca cosa), necessitem un nou estat per alliberar-nos del feixisme opressor d’aquest estat espanyol que no té solució. Ja s’ha demostrat que ens hi estem jugant les llibertats individuals i col·lectives més bàsiques.
Estem preparats per a la setmana més important de les nostres vides, que ha de culminar el proper diumenge en una mobilització massiva per anar a votar.
És ara o mai.

Als que s’omplen la boca de la llei i de l’estat de dret, i de la grandesa de la nació espanyola (la darrera que ho ha fet , Dolors Montserrat a la Sexta, recordar-los dues coses:
1a. Normalment quan algú ha de repetir contínuament una justificació per convèncer els oients, és que aquests observen la realitat diferentment. L’emissor parla del que voldria que fós més que no pas del que és. Si un està segur de les seves virtuts, no cal proclamar-les repetidament. Si Espanya fos una gran nació, no tindria una desestructuració territorial reiterada al llarg dels segles. El mateix raonament per la verbalització contínua d’un estat de dret on tots els ciutadans estan sotmesos a la llei. Si fos cert, no caldria reiterar que els seus adversaris polítics ho han de complir, per dissimular els fets que demostren que ells no ho fan.
2a. La llei. La llei pot ser legal, però no té per què ser justa. No hauria de caldre ni recordar-ho. No caldria ni fer la llista dels països on les lleis justifiquen la violació dels drets humans. Hi ha valors superiors al compliment de la llei.
La llei, si justa.
La democràcia, si lliure.
La dignitat i la decència, sempre.

Venim de lluny, hem caminat molt, i estem a punt d’arribar. D’arribar a viure en un país just, lliure, digne i decent.

Avui, crec, ha sigut el dia que molta gent necessitava. Un dia on baixar tensions i pujar il·lusions, sentint-se acompanyat, baixar a les places i gaudir com ho sabem fer en aquest país. Sense escarafalls, però determinats, sense rancúnies, però orgullosos.
Una setmana carregada i tensa, on s’ha fet palès que som i volem ser. Amb un humor realment digne d’estudi i difícil de trobar en altres llocs en les mateixes situacions.
Un bon dia, on no tothom entenia que estàvem fent festius al carrer. I jo si ho veig positiu, cal saber gaudir-ne dels moments on llueix el sol i el cel s’obre després del núvols.

Tanmateix, parles del bot i es que la tempesta comença demà (segurament). Es la setmana on ells s’ho jugaran tot i ho saben, el llop ferit es el pitjor enemic. Caldrà la màxima atenció i el millor del que portem dins per encarar i superar la setmana on ens juguem el futur del país…

Perquè, no en tingueu dubte, ens hi juguem el país, en tots els sentits que pugeu imaginar. I la tempesta serà forta i no respectarà res ni ningú.

Fins ara, quan anàvem a manifestacions i concentracions, la gram majoria érem gent gran i tenint en compte que per exemple a Escòcia el referèndum es va perdre, entre altres aspectes, perquè l’estat anglès va aconseguir que la gent gran tingués por per les pensions, jo sempre pensava que aquí això no passaria però amb tot, trobava a faltar el grups dels joves en aquestes activitats però per fi sembla que quest desig ja ha arrelat en el jovent, bàsicament universitari però no només, i que fent pinya amb el desig de la majoria de la societat, ha esclatat una gran unió entre tot el poble i ara, més forts que mai i més units, és segur que guanyarem.
Un altre tema és el relat que el govern del PP està creant sobre les actuacions dels manifestants independentistes i així justificar la intervenció de milers de policies estrangers a casa nostra quan ja tenim un cos policial de solvència contrastada. Qualificant-los de “tumulltos” creu que té l’excusa perfecta no solament per actuar a Catalunya quan és palès que no calia, sinó que a més han tingut la barra de voler que el comandament de totes les policies, inclosos els mossos, sigui espanyol, aplicant una llei del 1987, quan el mossos eren un cos decoratiu i obviant que ara són més de 17.000 efectius completament entrenat i armat. Evidentment la conselleria de governació ha dit que no en faria cas i ja veurem com acaba tot plegat. També de manera il·legal, aquest relat es farà servir per justificar el delicte de sedició penat amb anys de presó a les persones que convoquin aquestes mobilitzacions que han estat, són i seran sempre pacífiques.

Veient això, com pot ser que encara hi hagi dubtes sobre la necessitat de tenir un estat propi o continuar ocupat per un estat corrupte, antic i antidemocràtic?

Mentrestant, els fets de Saragossa. Tristos, lamentables, a condemnar per qualsevol demòcrata. Però també ridículs: gent tancada en un edifici envoltat de feixistes, i no podien sortir perquè quasi no hi havia policies per treure’ls d’allà. “Tots són a Barcelona.” L’enèssim ridícul d’un estat desbordat. Alguna cosa em diu que no només canviarem Catalunya, sinó també Espanya, o allò en què es converteixi Espanya. Que tingueu una bona última setmana.

Com l’Evole n’hem vist més de cent i de dos-cents. Venen aquí, estudien aquí, simulen ser catalans i, oh sorpresa, després se’n van allà, triomfen perquè aquí s’han preparat bé i s’ensanyen contra Catalunya. Son legió, perquè allà és exactament el que els compren. L’anti-castalanisme és la manera fàcil de triomfar. Hi ha un pitjor, que és el periodista que emprenya a tres o quatre contertulians i quan els te allà només parla ell.
En fí. La misèria no te límits. Només és qüestió d’esperar el bot que explica tan bé el mestre Partal. Dels mal periodistes ens n’oblidarem en deu minuts.

El meu primer gran dubte o temor era la mobilització ciutadana: quan el procés ho necessités la gent respondria en la mesura requerida per les circumstàncies, o la seva implicació no aniria més enllà de les grans mobilitzacions anuals de l’Onze de setembre, reduïdes en tal avinentesa a unes simples performances retòriques? El meu segon dubte o temor era el grau d’implicació del jovent en el procés i, especialment, en la seva fase (l’actual) d’acceleració: no deu ser cap secret per a ningú que la mitjana d’edat en les activitats i mobilitzacions de l’ANC deu superar amb escreix la cinquantena d’anys, més o menys la meva (en tinc 58). Després d’aquesta setmana màgica (permeteu-me l’expressió) ja no tinc cap dubte de que ens en sortirem. Hi ha la gent, hi ha la gent de totes les edats, i fins gosaria dir que aquest alenada històrica probablement haurà incrementat el nombre dels partidaris de marxar d’aquest estat oligàrquic i fundar la nova República Catalana de les persones lliures.

Hi ha dos bots.
El el nostre i el de l’Estat central. El de Madrid està aconseguint frenar molts indecisos bona gent. Desorientar altres que no saben que per internet poden saber on han d’anar a votar.
També espanten coneguts i contactes meus que només fan que enviar-me missatges sobre una suposada “gran repressió” que ens espera aquesta setmana.
Sembla una editorial de conte de fades. Tots serem feliços perquè no està passant res.

Demano realisme i astúcia a tothom. També al nostre director.

D’acord amb en Vicent.
Alguna apreciació. No és cert que a Saragossa no hi hagués prou policies perquè estaven a Catalunya. Espanya té policies per tapar el sol. Hi ha un element més polític: l’Estat utilitza ara obertament als nazis com a força d’intimidació en confabulació amb els cossos repressius (hem vist guàrdies civils aplaundint-los).

“la desbocada força dels cavalls” no es pot contenir, i m’atreviria a pensar que l’Estat, que ho intentarà tot, però que ja veu també l’1-O com imparable. Està preparant l’endemà: l’anulació de l’autonomia i l’empresonament de tot el govern. Ja estic pensant, doncs, amb la vaga general. Però potser hem d’anar pas a pas.

Puntualització. L’expressió d’un gran xàfec: plou a bots i barrals. Pel que sé, el bot és un recipient de cuir cosit i el barral un cossi de fusta. En qualsevol cas, buidant-los amollen molta aigua, una cortina.

En Josep Maria diu que Madrid està aconseguint frenar molts indecisos bona gent. Potser si, però jo no en conec cap. En canvi en conec molta que no tenia pensat votar i ara té clar que hi anirà i fins i tot algun que pensa va votar No i ara diu que votarà Si. No ho sé, ja ho veurem.
En quant a la entrevista de Évole, la vaig trobar lamentable per la pèrdua de papers del periodista. No sé si volia fer un programa correcte i la seva ideologia el va trair i el va portar a fugir de la equanimitat o si deliberadament ho va preparar per fer quedar malament el personatge, gratant en el passat a la recerca d’alguna cosa negativa i passant per alt totes les positives. No crec que li servís de res. Els convençuts seguim convençuts i els que no, continuaran criticant Puigdemont com ja feien. La única cosa que ha canviat és que ell s’ha retratat com un mal professional, capaç de tallar l’entrevistat, contradir-lo i no deixat-lo parlar, com si en comtes d’aprofundir en el personatge, l’objectiu fos donar a conèixer les idees del periodista, com si en comptes d’una entrevista fos un debat cara a cara entre dos adversaris polítics intentant guanyar vots.