El bony de l’escriptor

Quan despengen el telèfon a la consulta del metge i se sent a ell mateix dir en veu alta “és que m’ha sortit un bony…”, li cau el món a sobre. De seguida intenta treure ferro a la cosa i afegeix que és petit, que no deu ser res, que truca perquè li diguin què ha de fer, quina pomada posar-s’hi i ja està. El noi de la centraleta calla, se sent soroll de papers i li engega: “Et faig un forat, vine d’aquí una hora.” Ja ho sap, aquest noi, tot el que ell pot arribar a pensar sobre el bony en una hora? Abans de penjar, li demana el nom i el telèfon i ja hi som: “Ets l’escriptor, oi?”, i sent un to d’entusiasme concentrat com una pastilla de caldo en aquell “oi”, un to que en un altre moment li alimentaria l’ego però que ara li fa més nosa que servei. Respon que sí, que és l’escriptor, i penja pensant que quan un altre jovenet li vingui a demanar consells li dirà que escrigui amb pseudònim, per poder viure els drames mèdics en la intimitat.

En una hora té temps de dutxar-se, fer un cafè i pujar a cal metge en taxi. No es veu amb cor d’agafar l’autobús. Aquest podria ser el seu últim dia normal. Ara enyora l’ex. Només l’enyora quan se sent entre l’espasa i la paret. Mentre es dutxa, n’imagina la conversa. Ets un exagerat, només és un bony, pot ser greix, de seguida imagines tumors, quines ganes de patir. I tu, què?, sempre ho veus tot de color de rosa, ets un optimista, per tu tots som immortals i totes les malalties són imaginàries. S’està fregant massa fort el bony, emprenyat per la conversa. Conversa! Ha! Sempre que evoca l’ex ho fa en forma de discussió.

S’eixuga davant del mirall entelat i la seva silueta borrosa li sembla un mal auguri. Estic desapareixent. Seu embolicat amb la tovallola a la vora de la banyera i es mira el bony amb deteniment. Potser és greix. Quant fa que el té? Dies? Setmanes? Perquè avui se l’ha vist diferent i ha hagut de trucar al metge? És allò que fa sempre, que va fent passar els dies com si no tingués res, i de cop i volta sent que se li acosta una catàstrofe i llavors mou cel i terra per posar-hi remei. Però potser és massa tard.

Al bar de baix la Nuri li demana si vol el de sempre, i ell fa que sí amb un cop de cap tan fluix que ella deixa el que estava fent i se li acosta tant com pot des de l’altre costat de la barra: “Què tens?” “Un bony, Nuri, un bony”, enfonsa el cap entre els braços amb els colzes repenjats al taulell, i mentre ho fa veu l’escena des de fora i li sembla treta d’una sèrie lacrimògena de les que miraven amb l’ex. Quan un personatge tossia tres cops seguits, no passaven ni cinc minuts que ja el veien intubat i amb la pell color de ciri repassant la vida en vinyetes. La Nuri el convida al cafè i li diu un “no serà res” amb tan poca entitat que encara l’alarma més, però de seguida li fa desviar la mirada cap a un jove que hi ha a l’altra punta de la barra i que se’l mira amb… admiració, oh no. “Nuri, avui no”, i ella que li diu va-si-us-plau-si-us-plau i li fa morrets.

“És el fill del de la sabateria ortopèdica, fa periodisme i també escriu, com tu.” El saluda amb un cop de cap i el noi s’alça apressadament i se li asseu al tamboret del costat. Que ha escrit una novel·la, que només té vint anys i que no sap si ha fet una obra mestra o un nyap, que necessita l’opinió d’algú que hi entengui, i ell l’admira tant que. Deixa d’escoltar-lo i pensa en el bony, estic a punt de saber que la dinyaré per un puto càncer i encara he de llegir originals de joves entusiastes que podrien ser fills meus. Li somriu, li dóna el correu electrònic i pensa que amb la malaltia terminal tindrà l’excusa perfecta per no haver de llegir aquestes coses. Haurà d’aprofitar el poc temps que li quedi per escriure.

Haurà. D’aprofitar. El. Poc. Temps. Que. Li. Quedi. Per. Escriure. Quina llosa. Surt cap a la parada de taxis i ja no pensa en el bony. Què vol escriure abans de dinyar-la? Volia fer una saga, una trilogia, com a mínim. Vol fer una saga des que un any per Sant Jordi va signar al costat d’un que en feia i anava veient com se li acostaven tot de lectors ansiosos preguntant-li el dia exacte que sortiria el pròxim títol. Aquella ànsia lectora la volia per a ell. L’ex l’hi va treure del cap amb el clàssic “tu estàs en un altre nivell”, però ara està sol, està sol i la mort li trepitja els talons, i ha de fer una saga, és el moment. Però i si no l’acaba? I si abans del tercer títol ja s’hi queda? Vés a saber quin aprofitat n’escriurà el final… Potser val més que escrigui la seva gran obra, la que ha anat posposant dient que “no era el moment” per fer-se l’interessant, i no és que no fos el moment, és que no s’hi veia amb cor. El bony ha vingut a dir-li que és ara o mai. 

El taxista l’ha reconegut. És dels que llegeixen. Ja és mala sort. Tants dies que ho hauria agraït, això, i avui que vol ser un home anònim que va a cal metge, avui resulta que és un escriptor que demana hora d’urgència, que fa un cafè, que agafa un taxi. I a sobre: “Quina cara! La por de la pàgina en blanc, potser?” Respira, el taxista no en té cap culpa, i quan li diu l’adreça de la clínica amb cara de pocs amics el pobre home ja entén que val més que calli i no s’encanti.

Mig cap el té pensant en el bony i l’altre mig en com ha d’aprofitar el temps per escriure a partir d’ara. Ha de pensar en l’obra, L’Obra. Però llavors l’altre mig cap li diu que la salut va primer. I arriba a la consulta fet un embolic. El noi de recepció el reconeix i li diu que el doctor l’atendrà de seguida. Mentre li passa la targeta de la mútua aprofita per dir-li que li ha agradat molt la seva última novel·la, que ja l’ha llegida dues vegades. Ell fa que sí amb el cap, intenta ser agraït però és que avui no és el dia. De cop i volta pensa que el bony és un tumor maligne, que tots aquests senyals de reconeixement i admiració no poden voler dir cap altra cosa. “De fet, jo també escric…”, li diu el jove de la bata blanca mentre despenja el telèfon per atendre una altra urgència.

El doctor el crida de seguida; quan diu el seu nom a la sala d’estar, les dues senyores que esperen alcen un moment el cap i sembla que també el reconeguin. Escriviu sempre amb pseudònim, joves escriptors!, cridaria, i així com a mínim podreu emmalaltir i morir en pau. “Aviam aquest bony, seu. On el tens?” L’escriptor seu i li allarga el dit índex de la mà dreta. El metge agafa aire, dedica una bona estona a examinar-li el dit del dret i del revés, després li agafa la mà, el mira als ulls com si li volgués examinar la còrnia i demanar-li de casar-se tot alhora, i arriba el diagnòstic: “És una durícia, has d’escriure menys.”