28.04.2017 - 22:00
Una altra vegada les coses de la creació que es forgen des de baix, dia a dia, massa sovint sense ni un cèntim, em porten a Gràcia, aquest lloc barceloní que per moltes raons continua essent una ciutat independent dins de la capital. Al carrer d’Astúries hi ha Jiwar, una residència de creació que a l’abril presenta els seus residents, que enguany han estat quatre creadores. Jiwar vol dir en àrab ‘veïnatge’, i això és el que aconsegueix aquest indret des de fa sis anys, dins i fora de les seves parets. També als carrers, on els artistes convidats per Jiwar fan intervencions al llarg de l’any.
Tenim al país diversos llocs de creació, residències per a escriptors i artistes visuals. Jiwar n’és una més, al costat del lluitador Centre d’Art i Natura, a Farrera, que des de fa més de vint anys sobreviu com pot per tal de garantir un espai de treball per als traductors, que no solament hi treballen sinó que també intercanvien punts de vista. També Can Serrat, al Bruc, un altre lloc de treball per a creadors de diferents països. O Cercca, centre de Recerca i Creació, a Llorenç del Penedès, conduït per l’incombustible Pau Catà. N’hi ha una de ben recent a Olot, que ha nascut amb finançament institucional. Jiwar i les altres residències que no tenen gaire suport públic, per no dir gens, tenen per això mateix un mèrit principal.
Mireia Estrada, promotora cultural, i Ahmed Ghazali, dramaturg i museògraf d’origen marroquí, van muntar Jiwar el 2011. Estan atents a la creació del món àrab, però no únicament. Enguany han tingut de residents l’escriptora Nancy Scott, dels Estats Units; la també narradora Ghazaleh Hashemiazar, de l’Iran; les cineastes Houda Lakhdar i Sofia Aissaoui, del Marroc; i la dibuixant Emily Blackmore, dels Estats Units. Aquest dimecres, amb altres col·legues d’escriptura, vam compartir a la seu de Jiwar els seus projectes. La residència, un principal que també a Gràcia dóna a un gran jardí, transmet alhora la senzillesa i l’aspiració de Jiwar: interrelacionar vida i creació transfrontereres.
Escriptura, cine, dibuix… i cal·ligrafia, aquest espai meravellós que fusiona la paraula i el grafisme. Avui mateix, dissabte, a la plaça del Diamant, el cal·lígraf i artista visual marroquí Sadik Haddari, convidat per Jiwar, farà (si no plou) una performance cal·ligràfica, aquesta cosa meravellosa que fa dansar la paraula sobre el paper, aquí sobre el terra. L’acompanyarà la música Bella Hang, russa, que toca aquest instrument del mateix nom que ella s’ha donat de cognom, un instrument nou ideat per músics suïssos, una mena de doble caixa de ressonància feta de materials metàl·lics, dels quals obté sons inaudits.
La Najat El Hachmi, la Marina Espasa, ara responsable de la capitalitat literària barcelonina que tira endavant el consistori, i en Bernat Puigtobella, de Núvol, érem l’altre dia a Jiwar. Li pregunto a la Mireia Estrada com s’ho fan per tirar endavant. Somriu, pacient. Els creadors residents paguen per ser-hi, m’explica, i per donar les beques anuals fan mans i mànigues arreu. Han tingut enguany una mecenes georgiana i l’ajut de la fundació keniata African Arts Trust. A banda d’això, ella i Ahmed Ghazali hi posen totes les hores, remant i remant perquè la barca arribi cada any a bon port.
Jiwar i totes les residències de creació es mereixen ajut públic: són la terra fèrtil d’una fecundació que és, ara mateix, un dels signes majors del present.
