18.12.2024 - 21:40
Crec que un dels problemes que té el president Puigdemont és que parla massa poc en públic. Per la raó que siga, fa temps que ha decidit de no concedir entrevistes ni fer conferències de premsa, ni acudir a programes. I ha limitat les seues intervencions a les xarxes socials i als comunicats. Però dimarts al vespre en va concedir una, d’entrevista, a la televisió pública catalana. I en el cara a cara amb Ariadna Oltra va demostrar una vegada més la capacitat d’enfrontar els temes polítics més complicats amb una actitud serena i cartesiana. Però, sobretot, va lluir la seua capacitat –herència del periodista que en el fons no ha deixat mai de ser– de generar imatges aclaridores pràcticament partint del no-res.
Vull destacar un moment que em va semblar especialment intens. Parlant de les dificultats d’entendre’s amb el PSOE, va eixir, inevitablement, l’amnistia. I el boicot judicial de què és objecte. Però Puigdemont va aprofitar l’ocasió per a afegir al debat un tema nou: el boicot polític. Concretament, es va referir a l’actitud anormal del Partit Socialista envers la seua figura institucional, amb una argumentació que els despulla de dalt a baix.
Diu Puigdemont que hi ha una rebel·lió judicial per a no aplicar l’amnistia, recordant que és molt greu que en una democràcia europea es desobeesca una llei aprovada al parlament. Això és cert, però té una derivació, que és que el PSOE pot agafar-se a l’actitud dels jutges per a dir que ells no hi poden fer res.
I ací és on Puigdemont inventa un nou terreny de joc i parla del “boicot polític”. El boicot polític del PSOE. I què vol dir “boicot polític”? Per explicar-ho, el 130è president va posar uns quants exemples, però n’hi ha un que crec que és el més indiscutible, tècnicament parlant: la seua escorta.
Tots els presidents de la Generalitat, per sistema, tenen el dret d’una escorta personal que vetlla per la seua seguretat. Dels Mossos d’Esquadra. Com és ben sabut, Carles Puigdemont no en té, malgrat ser el president amb més risc en el dia a dia. No en té perquè, com que resideix a Brussel·les, és l’estat espanyol, i no pas la Generalitat de Catalunya, el que ha de pactar amb el govern belga la presència de policies catalans a Bèlgica. I no ho vol fer.
No ho ha volgut fer fins ara per motius essencialment polítics, però que podien tenir un component judicial. Com que el poder judicial considerava el president Puigdemont un criminal, el poder executiu decidia, políticament, que no podia tenir cap protecció policíaca. Però amb la llei d’amnistia aprovada al parlament espanyol ja no hi ha cap causa judicial contra ell que puga ser adduïda. El president Puigdemont i tots els altres implicats en les causes del procés han estat alliberats per la decisió sobirana del parlament espanyol i, simplement, tornen a ser ciutadans sense cap màcula judicial. Com qualssevol altres.
Els jutges, ja ho sabem, fan guerra contra això. Però el parlament no. Ni el PSOE. O és que ells no han votat la llei d’amnistia?
Ara, si això és així, aleshores per quina raó el ministre Marlaska continua refusant avui de gestionar l’escorta per al president Puigdemont? Els jutges i la seua rebel·lió no hi pinten res, en aquesta decisió: és una qüestió estrictament política. I aleshores quina explicació hi ha del fet que el ministre Marlaska tampoc no aplique l’amnistia aprovada al seu parlament? És que el ministre Marlaska també desobeeix el seu parlament?
Hi ha més exemples que Puigdemont va posar sobre la taula durant l’entrevista. Es va referir a la negativa dels presidents Sánchez i Illa d’entrevistar-se amb ell, en definitiva de reconèixer-lo com a interlocutor legítim. I per quina raó ho fan si ja és un ciutadà lliure? Encara més, i això no ho va dir ell: per quin motiu Salvador Illa no va acceptar, per exemple, que els debats electorals es fessen a Brussel·les? Si el president explica a tort i dret que la situació del president Puigdemont és injusta i que caldria que fos resolta, com és que ell no fa mai res per facilitar aquesta “normalitat” amb què s’omple tant la boca?
O és que tot és mentida? O és que tot és un simple interès? Pedro Sánchez ara fa un any va replegar el guant del “fer de la necessitat virtut”, perquè necessitava els vots de Junts i no tenia cap més camí per al seu poder personal. Però volia la llei d’amnistia de veritat o no volia sinó una escenificació justificativa dels vots rebuts? Pedro Sánchez i els socialistes volien o no –Pedro Sánchez i els socialistes volen o no– reconèixer que l’estat espanyol va cometre una injustícia el 2017, quan féu ús de la violència per frenar la independència de Catalunya, que és això que significa la llei d’amnistia? O ja està d’acord a fer servir la violència contra els catalans, com va subscriure aleshores, simplement que ara mira de passar la maroma temporal que li toca transitar per tenir al sac els vots que necessita?
D’ençà de la transició, el Partit Socialista Obrer Espanyol s’ha destacat com a artista consumat de l’engany, un camaleó polític capaç de mostrar pells diferents segons l’interès d’allò que convinga. I, sobretot, s’ha destacat com a consumat especialista a fer servir la complexitat d’argument per a acabar donant suport sempre a les posicions més conservadores i reaccionàries, però fent veure que és progressista. Diu que l’OTAN d’entrada no per a fer-nos entrar així, vulguem o no, a l’OTAN. Aprova un estatut d’autonomia per a Catalunya que ell mateix esmena l’endemà a Madrid, i el deixa fet una pelleringa i irrecognoscible. Ara aprova una llei d’amnistia que ell mateix refusa d’aplicar políticament. I així una cosa rere una altra i rere una altra…
PS1. Aquestes darreres setmanes han estat intenses a les Illes, amb una crisi molt important en el govern de Marga Prohens, que ha trencat amb Vox i s’ha acostat a l’esquerra per mirar de rectificar els errors comesos. De la situació creada, Martí Gelabert n’ha parlat amb el portaveu del grup parlamentari del PSIB, Iago Negueruela: “No tenim cap problema si es fan unes eleccions”.
PS2. Entre avui i demà es farà públic el veredicte del cas Pelicot, el de l’home que durant deu anys va drogar la seua dona, Gisèle, perquè desenes d’homes la violassen. El cas ha somogut l’estat francès i el conjunt d’Europa. Clara Ardèvol en fa el repàs en aquesta notícia.
PS3. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el compromís i la solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem, fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a abordar projectes encara molt més ambiciosos l’any vinent, que en farem trenta. Ens hi voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.
