02.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.05.2023 - 01:19
El govern va fulminar ahir Marta Martorell, directora general de Funció Pública, arran del caos de les oposicions fetes aquest cap de setmana. Però el problema és que Marta Martorell havia estat nomenada per al càrrec el 17 de gener d’enguany i el concurs en què s’adjudicà a l’empresa Cegos el control de les oposicions, d’aquestes oposicions que li han significat l’acomiadament, va ser formalitzat el 27 de desembre de l’any passat. Així doncs, tothom pot entendre que en aquest cas ella no pot tenir-hi molta culpa ni responsabilitat personal. De fet, la publicació del concurs d’externalització es va fer el 5 de setembre, el concurs es va adjudicar el 22 de novembre i el contracte es va signar, com he dit abans, el 27 de desembre. Per tant, tot s’havia tancat i signat vint-i-un dies abans que ella prengués possessió.
Evidentment, Marta Martorell és allò que se’n diu un boc expiatori. Simplement, en aquesta ocasió li ha tocat a ella. Arran de l’allau de protestes i en vista del to que va agafant la polèmica, el govern ha sacrificat preventivament un peó per veure si d’aquesta manera calma les feres i la consellera sobreviu –Josep Rexach ho explica bé en aquest article que publiquem avui. Un peó, això sí, del partit, que sempre és més fàcil per allò de l’obediència deguda.
El fet curiós és que Marta Martorell, politòloga d’estudis i professió, ara ha pagat un preu com a subordinada que no li corresponia, però abans havia actuat com a cap i ja havia desfermat una crisi monumental. Martorell havia estat batllessa de Tiana per ERC, entre el juny del 2019 i l’abril del 2022, quan va ser destituïda per un acord entre el partit local Junts per Tiana, Junts i el PSC. Resulta que Junts l’havia investida el 2019 i poc després el PSC s’havia afegit al pacte. Però la seua gestió havia estat especialment convulsa, i per això el 2021 Junts va abandonar el pacte, que Martorell va poder salvar fent una maniobra amb una trànsfuga. El PSC va aguantar fins a l’octubre, però finalment va anunciar que també abandonava el govern municipal, de manera que ja deixà sense opcions Martorell i inicià una fase que menà a la moció de censura. El nou batlle de Tiana, el periodista Isaac Salvatierra, en prendre possessió del càrrec, no va dubtar a qualificar de “retrocés democràtic” el convuls període de govern de Marta Martorell, que fins i tot va arribar a portar a judici –i a perdre’l– gent que protestava contra ella. A més, se n’anà enmig d’acusacions greus de prevaricació i amb la dimissió del secretari municipal, que no volgué sancionar les seues maniobres.
Però el cas és que, tot i aquests antecedents poc afables, mig any després Esquerra la va repescar per al govern, com a directora general. I ara resulta que el nou càrrec tampoc no li ha durat sinó uns pocs mesos, tot i que en aquesta ocasió no per culpa seua. Amb l’afegit que ara no té la possibilitat de tornar a l’ajuntament, ni guanyant les eleccions, perquè la candidatura ja s’ha presentat i el candidat republicà és un altre. Amb això, per tant, sembla que es tancarà per a ella un cicle vertiginós de quatre anys en què ha pujat i baixat en els escalafons del poder com si fos una autèntica muntanya russa.
La cosa, i la lliçó, és que la política, la política professionalitzada, la política-negoci, funciona així. Guanyes càrrecs importants d’una manera relativament fàcil si et saps moure, si tens sort i ets en el lloc adequat, fins i tot sense importar què has fet abans. Càrrecs importants i molt ben remunerats, massa ben remunerats, fins i tot càrrecs que et poden donar poder real sobre alguns temes. Però alhora aquests càrrecs són fràgils com la porcellana més fina. Perquè així com et pugen et baixen, així com el partit et fa pujar el partit et fa baixar, tant et fitxen com et despatxen. I tot depèn no pas de la teua feina, sinó de la conjuntura política. Això és, en definitiva, una piràmide cruel. Qualsevol regidor és en potència un boc expiatori del seu batlle. I de la mateixa manera qualsevol càrrec de confiança és en potència un boc expiatori de qualsevol conseller, igual que qualsevol conseller és en potència un boc expiatori del president. I el de dalt sempre mata el de baix per mantenir-se en el lloc. Amb més ganes i més interès com més distància hi ha entre el lloc d’on véns i la forma de vida que tenies i el lloc i la forma de vida que tens allà on has anat a parar.
No és que em faça gens de pena res de tot això, però constate que és una autèntica selva, cruel i despietada. Especialment, quan no hi ha projecte i tot es limita no a viure per fer política sinó a viure de la política.
PS1. Dissabte Carles III serà coronat rei d’Anglaterra en una cerimònia plena de simbolismes. Un de molt polèmic: la Pedra del Destí, símbol de la nació escocesa que va ser segrestat durant set-cents anys a Westminster, ha estat enviada novament a Londres perquè Carles s’hi assega durant la coronació. La història és fascinant i he volgut explicar-la amb vídeos. Val a dir que un dels millors discs que he escoltat en la meua vida, Lenda da pedra do destiño d’Emilio Cao, narra precisament el viatge de la pedra a través del vell món celta, de Galícia a Escòcia. Si voleu, el podeu escoltar.
PS2. Ot Bou fa uns quants mesos que radiografia a fons la ciutat de Barcelona, amb el pòdcast Santa Eulàlia. Avui podeu escoltar-ne el capítol dedicat a Julià Guillamon, que opina que la ciutat se’ns ha escapat de les mans. I aquests dies podreu escoltar els principals candidats a les eleccions municipals. Actualment, podeu trobar en àudio quatre pòdcasts de VilaWeb: Santa Eulàlia, amb Ot Bou; Ai mare amb Bel Zaballa; Closcadelletra amb Biel Mesquida; i La tertúlia proscrita, que també podeu veure cada setmana en vídeo.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
