09.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.12.2024 - 11:46
L’oratge tampoc no ha estat benèvol, avui, amb els familiars de les víctimes mortals de la gota freda del 29 d’octubre. El vent gelat ha acompanyat la seua espera a la plaça de la Reina de València. Uns són de València mateix, els veïns de les pedanies de la Torre o de Castellar, però la majoria han arribat de les comarques devastades. La Ribera, l’Horta Sud, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel-Requena. Per a alguns era la primera volta que eixien de l’entorn fangós i polsós. Alguns altres comencen a normalitzar la vida i ja van a treballar. Tots han topat amb una realitat de llums i colors que anuncien un Nadal que per a ells és molt incert.
L’arquebisbat havia fixat l’hora de començament del funeral a les set del vespre, però la presència dels reis espanyols i d’autoritats tant locals com espanyoles han imposat un protocol de ferro i els ha obligats a formar a partir de les cinc i mitja per a ser identificats abans d’entrar a l’església. Tot el perímetre de la catedral de València era envoltat per desenes de membres de la policia espanyola i de la policia local de València amb uniforme. A més, el personal de seguretat de la casa reial ha practicat un marcatge molt estret tant als periodistes com als curiosos i als assistents. Amb gossos han comprovat tots els equips dels periodistes i han indicat, de manera estricta, el lloc per on es podien moure. Tot ben mesurat i ben gelat. Tan sols els diferents tocs de les campanes del Micalet han trencat les quadrícules dels homes amb vestit i micròfon i auricular a l’orella.
Ancorats al 29 d’octubre
A les cinc de la vesprada ja feien cua per a entrar, els destinataris de l’ofici religiós. Una filera llarga i trista. Negra. Fa quaranta-un dies que paren dol. A pocs metres, turistes, nadales i un mercadet d’artesania. I uns Reis d’Orient amb barbes caragolades. I llums i bombetes extraordinàries. Les terrasses de les cafeteries i gelateries, pràcticament buides, perquè feia massa fred. “La vida continua i a nosaltres se’ns ha paralitzat. Encara netegem casa. Tot està humit. La vida continua per a tothom excepte per a nosaltres”, ha dit a VilaWeb una veïna de Paiporta que va perdre la mare, mentre assenyalava aquest ambient que vol ser festiu. “Vaig parlar amb ella per telèfon, li vaig dir que pujara al pis de dalt, però es va atarantar. Tenia vuitanta-tres anys. Vaig enviar el meu home perquè hi anara, però tanta sort que no va poder eixir de casa perquè ara ell seria mort també.” Ella i el seu marit van saber molt prompte que sa mare havia faltat. A les tres, quan les aigües es van retirar, van anar a la casa i van trobar el cos. Els preguntem què esperen d’aquesta cerimònia, o del futur: “No n’esperem res. Vam estar cinc dies a soles. Quaranta helicòpters passaven per damunt, però vam estar a soles”, diu. Al seu costat hi ha Miquel, de Catarroja, que va perdre el germà, Rafa, quan intentava traure el cotxe del soterrani. I continuen contant com van viure els 2,65 metres d’altura a què va arribar el nivell de l’aigua, pràcticament al primer pis, diuen. La vida continua, però ells continuen ancorats al 29 d’octubre i avui, que havia de venir al funeral, s’ha despertat trinxat, diu.
Hi ha, també, molts curiosos darrere unes tanques endomassades de roig. La majoria estan en silenci. Alguns criden “Mazón, dimissió!” o “Polítics assassins!”. La vídua d’una víctima mostra un cartell de cartó. L’acompanya una persona amb un megàfon xicotet que crida contra Mazón i contra Pedro Sánchez. Ràpidament, sis o set policies li demanen que apague el megàfon per respecte a la resta de víctimes. Diu que no entrarà a l’església perquè no els han convidats. Algunes persones de la cua també els demanen silenci. Diuen que avui és un dia per a recordar els morts. La dona es calma i es posa a plorar abans que les càmeres dels magazins de la vesprada s’hi llancen damunt.
Les entrades furtives dels polítics
Mentre els familiars de les 222 víctimes mortals i quatre desapareguts van entrant a poc a poc al temple, els polítics comencen a arribar per la porta de l’Almoina. La porta romànica, també blindada, lluny de la mirada de la gent. Ningú no pot acostar-s’hi a molts metres de distància. Entren de manera furtiva, sense cap contacte amb els familiars ni amb el públic que espera l’arribada dels reis espanyols.
El protocol els ha separats de Felipe i Letizia. No volen que passe com el 3 de novembre a Paiporta. Els reis no han de rebre l’enuig i la ràbia de la gent, sinó que tan sols els poden cobrir aplaudiments. És el raonament, és el protocol, és el desig de la cort. I així succeirà.
Protegits de la censura i de les possibles escridassades, els polítics van desfilant de manera programada. Tots vestits de negre, la majoria amb la mirada baixa. Els ex-presidents Francisco Camps, Alberto Fabra, membres de Protecció Civil, els batlles i les batllesses d’Utiel, de Xiva, de Paiporta, d’Algemesí, de València… Més tard arriben tots els membres del Consell.
Mazón, encara president, tarda uns minuts a comparèixer. Arriba amb els presidents de Múrcia l’Aragó. La presidenta de Madrid arribarà encara més tard, i el president del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, entrarà a la catedral quan la cerimònia és a punt de començar. Més autoritats que hi accedeixen per la porta lateral són la presidenta de les Corts, Llanos Massó, i el regidor de l’Ajuntament de València, Juanma Badenas. La delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, precedeix els ministres Diana Morant i Ángel Víctor Torres i la vice-presidenta espanyola, Maria Jesús Montero.
La catedral, plena amb els familiars de les víctimes
Aquest és el primer acte en què s’han vist tots junts, els familiars de les víctimes mortals. O quasi tots. Més de set-centes persones que tenen en comú que la vesprada del 29 d’octubre van perdre un familiar, ocupant la nau central de la catedral de València. Aquesta és una mesura de la magnitud de la catàstrofe humana que va ocórrer aquell dia, quan ningú no va avisar que venia el barranc. Tota la catedral de València plena de familiars de les víctimes mortals. Joves, grans, infants. Pares, fills, germans, nebots, oncles o avis de persones que van morir arrossegades per l’aigua i el fang. Era fàcil d’imaginar-se la zona de davant l’altar major amb 222 taüts. I un altre més, el de l’operari que es va morir esclafat en una escola de Massanassa. 223 morts plorats i 4 absents, encara, també plorats.
Roberto i sa mare, de Massanassa, també esperen per entrar. Entraran quan els serveis de seguretat els identifiquen i els facen passar en grups molt petits. Abans expliquen que son pare, amb sabatilles de goma, pantalons curt i samarreta, va baixar a traure el cotxe d’allà on el tenia aparcat perquè l’ajuntament va demanar per megafonia que els retirassen. Hi havia un centímetre d’aigua al carrer, diu, però de colp es van apagar les llums, van deixar de tenir internet i l’aigua ja feia dos metres i mig. “Vaig intentar baixar les escales, però no vaig poder, no podia nadar dins aquell fang que va pujar de manera tan brusca. A les dues de la matinada, quan l’aigua va baixar, vaig anar a buscar el meu pare, però ja no el vaig trobar.” Diu que una jove els va dir que s’havia salvat gràcies al fet que Roberto, el pare, l’havia ajudada a pujar a un arbre, i va veure com se l’enduia el corrent. Van trobar el seu cos dotze dies després, a l’Albufera, a Silla.
Visques als reis espanyols
Dotze minuts abans de les set han arribat els reis espanyols. El cotxe els ha deixats a dues passes del primer graó de la porta dels ferros de la catedral. Han saludat de manera freda el públic que els esperaven per a llançar-los visques. Només s’ha sentit algun crit molt aïllat de “polítics assassins”, però el volum dels crits d’adhesió ho ha fet pràcticament imperceptible. L’arquebisbe Enric Benavent els ha rebuts a la porta i els ha acompanyats a l’interior del temple. Immediatament, les portes s’han tancat pràcticament de manera hermètica.
L’arquebisbe ha concelebrat el funeral acompanyat de desenes de capellans, molts dels quals rectors de les parròquies dels pobles afectats per la gota freda. Tots anaven vestits amb la casulla morada, el mateix color del mantell de la Mare de Déu dels Desemparats pelegrina, que ha presidit la cerimònia.
En començar l’eucaristia, l’arquebisbe Benavent ha volgut remarcar que aquesta cerimònia havia estat concebuda per a conhortar aquells qui ploren pels seus morts. D’aquesta manera volia insistir a desfer allò que l’arquebisbat va qualificar de malentès quan moltes víctimes es van queixar, a final de la setmana passada, que no havien rebut cap invitació per a participar en aquest ofici.
Tota la missa s’ha celebrat en castellà, un altre delme a pagar per la presència dels reis espanyols que ha fet que la televisió espanyola haja retransmès la missa en directe i, per tant, ha imposat la llengua, excepte el tros final de l’homilia. Un fragment molt breu, quan l’arquebisbe s’ha referit a la presència de la imatge de la Mare de Déu.
Cares serioses
Les autoritats s’han assegut en una capella lateral. Cares molt serioses, i pràcticament, cap contacte visual amb els familiars de les víctimes mortals. Tampoc no hi ha hagut intercanvis entre ells i, encara menys, entre els membres de les diferents administracions. Tan sols en acabar, quan els reis espanyols es deixaven abraçar pels assistents, hi ha hagut algunes abraçades, somriures i algunes llàgrimes com les de Pilar Bernabé, la delegada del govern espanyol.
Quan els reis espanyols han tornat a eixir per la porta dels ferros, els esperava molt poca gent per a acomiadar-los. Fa molt de fred i molt de vent, avui, a València. Han baixat els graons i ràpidament han pujat al cotxe que ha marxat cap a la plaça de l’Almoina.
Els focus s’han apagat dins la catedral. Els tècnics de la televisió han començat a desmantellar el cablatge que ha permès de mostrar la cerimònia al món, i cadascú ha tornat a les seues ocupacions. La dels afectats per la gota freda i per la mala gestió de l’emergència és la de continuar llevant fang, intentar de refer la casa, posar els canons d’aire calent perquè la humitat desaparega d’unes parets que van beure tones de fang i aigua, procurar que buiden d’una vegada per totes el garatge subterrani, fer papers… Així s’ha tancat el parèntesi en el drama quotidià que implica alçar-se cada dia i ser conscients que no viuen dins un somni. “No esperem res, els de la Palma, els de Múrcia, encara no han cobrat i mira els anys que fa.”
