El blat de la Marina

En el principi era l’aigua. I l’aigua discorria, serena o cabalosa, pura i cristal·lina, pels rius, fertilitzant les terres circumdants per què passava, irradiant-les de vida. En l’època antiga floriren quatre grans civilitzacions fluvials: l’índia, entorn dels rius Indo i Ganges; la xinesa, amb el Huang He i el Iang-Tsé com a senyors incontestables; l’egípcia, entorn del Nil, magnànim, i la Mesopotàmica, a redós de l’Eufrates i del Tigris. A les dues primeres civilitzacions va correspondre un cereal per excel·lència, l’arròs. A les altres dues, el blat. I, més enllà del «món conegut», la dacsa o panís, dit també blat de moro, cacic colossal de les Amèriques. Amb el temps tots tres cereals –arròs, blat i dacsa– es van escampar pel món; van aprendre a compartir terres de llaurança i collites abundants, amb oscil·lacions en la producció de cadascun d’aquests cereals i retrocessos aparentment definitius en alguns territoris, contrades o grans extensions supranacionals.

Les primeres mostres de blat aparegueren, doncs, a Mesopotàmia, l’any 6.700 aC, en l’anomenat Creixent Fèrtil. S’estengueren per Egipte i d’ací transcendiren a tot Europa, sembrant-la d’or trenat i espigues de sol enlluernador. El gra que se n’extreia feia possible el pa de cada dia, un progrés inaudit i una prosperitat demogràfica insòlita per a un homínid que fins al moment no havia passat d’uns pocs centenars de milers d’individus disseminats per tot el planeta. Només al segle XX s’ha produït una davallada de la producció d’aquest cereal, sobretot al nostre territori. Val a dir que el País Valencià no n’ha estat mai un gran productor. Tampoc, Catalunya. A la franja mediterrània occidental, el blat es conreava a bastament a les comarques d’Urgell i la Segarra. A la resta del territori al·ludit ha estat també present, ni que siga per a consum domèstic i quotidià, sense suposar una veritable exportació a l’engròs. Per això es comprava blat a Aragó, i fins i tot es recorria a Sicília. Tot i aquest dèficit, històric, no cal endarrerir-se massa dècades per a trobar pertot arreu bancals reservats a la plantació de blat. Una producció que a la comarca valenciana de la Marina Alta arribava a ser quantiosa, fins al punt d’abastir les comarques contigües. I, tanmateix, en relativament poc temps el blat ha desaparegut quasi del tot a la vella taifa de Diània.

Per la diversitat biològica i agrícola

Des de fa un parell de dècades, però, hi ha un moviment en favor de la recuperació dels blats autòctons, i també dels productes agrícoles tradicionals i de proximitat. Una reacció inserida en una altra de més gran abast, que mira de revertir l’accelerat empobriment de les espècies naturals, vegetals i animals, imposat per una globalització sotmesa als ritmes de producció industrial. «Llavors d’ací», per exemple, és una associació que treballa des de l’any 2007 en la promoció i conservació de la biodiversitat agrària del País Valencià i dels seus coneixements i cultura associada. L’Escola Agrària de Manresa també es troba en aquesta línia de preservació de la diversitat biològica, amb la creació, l’any 2006, d’un banc de llavors i una aposta ferma per l’agricultura ecològica i de proximitat.

 El blat torna a la Marina

Més recentment, a la Marina Alta, va nàixer l’associació sociocultural Mercat del Riurau, i dins d’aquesta el projecte Blat de la Marina. Sorgí inicialment per a recuperar la Festa del Batre, una tradició que en aquesta comarca servia per a commemorar el final de la collita del blat, la més abundant de totes les comarques d’Alacant fins al segle XVIII. Com que no van trobar prou de blat per a l’ocasió, van decidir plantar-ne. Van començar amb un bancal de sis fanecades, propietat de Joan Fornés, actual gerent de l’associació, i després van estendre la producció a altres bancals de Jesús Pobre, un llogaret pertanyent a Dénia. Actualment, ja hi ha un centenar de fanecades de blat i continuen ampliant les terres destinades a aquest cereal, en diverses varietats: Rodrigo, proporcionada pel mateix Joan Fornés; rojal i fartó, gràcies a Carlos Banyuls, de Benissa, que també els va vendre un molí de gra. Per la seua part, Leo Gómez, de Benilloba, els hi va fer arribar un poc de blat de la varietat assolacambres, i els donà a conèixer l’amorós blanc i l’amorós colorat. També la varietat xeixa, un poc més tard. A poc a poc, han anat ampliant tant les varietats de blat com la superfície destinada a un conreu que antany era predominant en aquesta contrada; d’ací la quantitat de molins de gra que encara s’hi poden ataüllar, fins a 37, distribuïts per les poblacions de Xàbia, Dénia, Gata, Benissa, Teulada i Calp.

Més tard, va arribar l’adquisició d’una segadora de segona mà a través d’una campanya de crowdfunding. A més a més, Carles Hostalet (membre de l’associació Mercat del Riurau) explica que Pep Romany, cuiner de gran anomenada a la Marina, ha introduït la varietat del blat assolacambres en la paella. I l’olleta de blat picat és un plat que empra també aquesta varietat. Cal dir que Josep Gordillo, un altre dels membres de l’associació, es va fer amb un molí fariner per tal de produir artesanalment cervesa de blat, de les varietats amorós blanc, amorós colorat, fartó i assolacambres. Encara que el blat quasi havia desaparegut a la Marina, sempre s’ha cuinat el blat picat, un plat tradicional que es pot trobar encara, com una varietat gastronòmica endèmica, a la Vall de Gallinera i al poble saforenc de Vilallonga. El blat picat és una reminiscència dels musulmans que habitaren aquestes terres fins a l’expulsió dels moriscos, l’any 1609.

Tot plegat s’emmarca en un projecte que tracta de recuperar les varietats autòctones de blat i proveir els llauradors d’un preu just per a la venda de la seua producció. L’actual president, Andreu Costa, parla del naixement de l’associació sociocultural Mercat del Riurau de Jesús Pobre com «un projecte sostenible i autogestionat sense ànim de lucre, creat l’any 2013, que gestiona un mercat de proximitat que se celebra tots els diumenges i que dona oportunitat a tots els agricultors veïns». «Al principi la Festa del Batre es feia amb garbes portades de fora, perquè no n’hi havia, de blat», explica Vicent Mahiques, un altre dels impulsors del projecte. I afegeix: «L’associació ha volgut completar el projecte creant un jardí botànic amb diverses varietats de blat que s’han aconseguit de l’INIA (Institut Nacional d’Investigació Agrària), i de Víctor Garcia, especialista en el blat. Són llavors de tothom i no tenen patent».

Llig ací l’article complet publicat a la Revista Mètode.