21.06.2016 - 17:42
MADRID, 21 (EUROPA PRESS)
El professor titular de Literatura Espanyola a la Universitat de Cadis Alberto Moreno busca “fer justícia” entorn de “la flamenca més important del segle XX”, amb la biografia ‘Lola Flores. Cultura popular, memoria sentimental e historia del espectáculo’ (Fundació José Manuel Lara), premi Manuel Alvar d’Estudis Humanístics 2016.
“La meva intenció és que Lola entrés en les biografies, aquí encara tenim l’assignatura pendent amb la cultura popular i un dels pilars era ella. Que, per cert, també és veritat que era la seva enemiga més important”, ha assenyalat en roda de premsa Moreno.
Virtuosa, personatge d’interès extraordinari o dona de caràcter indomable han estat alguns dels adjectius amb els quals el professor universitari ha descrit a aquesta figura del ball que, segons la seva opinió, ha quedat “sepultada” pel personatge popular que ella mateix va crear.
“Era un personatge capaç d’inventar-se un monstre, fins a tal punt, que la imatge que ha quedat d’ella per a les noves generacions és d’algú frívola, pròxima i plena d’anècdotes. Però darrera d’això hi ha probablement l’artista flamenca més important del segle XX a Espanya que arribava a tot el món: des de la mestressa de casa fins a Carmen Polo”, ha assegurat.
Precisament, aquesta relació amb el franquisme va ser per a Moreno un de llastos que va haver de suportar Lola Flores en l’última part de la seva carrera, cosa que únicament va canviar gràcies al suport de determinats noms importants de les lletres espanyoles com Manuel Vázquez Montalbán, Terenci Moix o Francisco Umbral.
“I així i tot, la relació de rebuig amb la societat dels anys 80 ha arribat als nostres dies. Lola va passar d’una espècie de Mata Hari en la postguerra, que ajudava en les relacions amb Mèxic i els Estats Units, a una espècie de boc expiatori després de la mort de Franco: semblava que tots els mals d’aquesta època venien del franquisme”, ha apuntat.
Una altra de les anècdotes més conegudes d’aquesta ‘bailaora’ –de qui una crítica al ‘NY Times’ va arribar a dir que ‘ni canta, ni balla, però no es pot perdre el seu espectacle’– és la de no dir mai la seva edat o revelar la seva ascendència gitana. “Estic convençut que és una impostura, perquè s’adona del filó artístic”, ha assegurat Moreno.
LA FARAONA I ELS DINERS
L’autor de l’obra ha reconegut que al principi va estudiar la possibilitat de contactar amb els familiars de La Faraona, cosa que va rebutjar per la seva intenció de “mantenir les distàncies”. “Volia crear una imatge oficial sense entrar en l’àmbit personal, només amb alguns gestos de complicitat, i ho vaig plantejar com una tesi doctoral”, ha indicat.
Així, ha recordat com Lola Flores es converteix en l'”hereva del llegat del flamenc” quan pren el relleu de noms com Pastora Imperio, mentre que mostrava interès per altres artistes com García Lorca o Anna Magnani –actriu per la qual va voler portar als escenaris l’obra ‘La Rosa Tatuada’ de Tenessee Williams–.
En aquest treball ha col·laborat també el director del Museu Nacional del Teatre d’Almagro, Andrés Peláez, gran coneixedor de Lola Flores, qui ha aprofundit en la seva “necessitat de diners”, per ser l’únic sosteniment econòmic de la seva família. “Antonio ‘El Pescaílla’ no guanyava un duro, hi havia els nens, el bingo…eren molts diners i per això no entenia les promocions gratis”, ha explicat amb humor.
LA “CENSURA” UNIVERSITÀRIA
“En qualsevol cas, ella tenia una cosa que només els flamencs saben: el pessic i la poesia desmesurada. Aquest treball és una bona notícia perquè la universitat fins ara ha donat l’esquena a allò popular”, ha afegit Peláez.
Aquesta mateixa crítica ha estat feta per Moreno, qui no entén la “censura de la visió acadèmica” a la cobla, gènere que va marcar “una fita” al teatre dels anys 40 a Espanya. “Es parla de Lorca o Buero Vallejo, però s’oblida que els espectacles de cobla tenien una extraordinària qualitat des del punt de vista escenogràfic”, ha conclòs.
