El biaix de confirmació

En un article anterior esmentava l’estranyesa de molts estrangers pel tracte punitiu de l’estat a l’economia catalana. De qualsevol perspectiva utilitària que es consideri, salta a la vista la irracionalitat d’aquesta política, que és una de les causes, encara que no l’única, del suport a la independència. El “procés” fou provocat per Madrid, segurament amb més intenció que no pas inconsciència. Potser algun dia s’arribarà a saber qui i quan pitjà l’accelerador a l’estat. En tot cas, fou conseqüència de decisions contraintuïtives que Espanya pot arribar a pagar molt cares. Però allò que més sorprèn, cinc anys i mig després de la declaració avortada, és que l’elit política i una majoria d’espanyols no sols no han après fins a quin punt són perjudicials per a l’estat les polítiques anticatalanes, sinó que s’hi rabegen i les agreugen, cosa que fa inevitable un desenllaç que, sigui quin sigui, no augura res de bo per a Espanya.

En el conflicte territorial, els uns i els altres però sobretot els espanyols són víctimes del fenomen conegut per “biaix de confirmació”. Aquest terme de la psicologia es refereix a la tirada de la gent a seleccionar la informació, acceptant sols la que reforça les creences que ja té i rebutjant tot allò que les contradiu. Aquest biaix l’han confirmat nombrosos estudis, alguns dels quals fets a Stanford. Al llibre L’enigma de la raó, els investigadors de ciència cognitiva Hugo Mercier i Dan Sperber teoritzen que la raó no és una facultat dissenyada per a resoldre problemes abstractes o processar lògicament dades desconegudes, sinó una funció evolutiva especialitzada a facilitar la cooperació dintre de la col·lectivitat. Per això, automatismes mentals que semblen incoherents d’un punt de vista racional poden ser funcionals quan són considerats del punt de vista de l’associació comunitària. La incògnita de per què els éssers humans de vegades contravenim el principi de realitat malgrat que fer-ho pugui resultar letal Mercier i Sperber l’expliquen per una adaptació evolutiva. Un tret que en principi hauria d’haver conduït a l’extinció de l’espècie pot haver tingut l’efecte contrari en contribuir a la nostra “hipersociabilitat”.

Els investigadors posen l’exemple de què passaria als ratolins si compartissin aquest tret humà i es convencessin que els gats no existeixen. La resposta no és dubtosa: els gats se’ls cruspirien al menú o a la carta. L’octubre del 2017 els catalans van actuar com els ratolins de l’exemple, menystenint la capacitat repressiva de l’estat. D’ençà de llavors, en lloc de treure les conseqüències de la força bruta, i per tant de la feblesa de l’estat, han extremat el biaix de confirmació, justificant el nom de “biaix del meu costat” que és com Mercier i Sperber anomenen aquesta disfunció cognitiva. La raó d’anomenar-la així és que les persones som crèdules de manera selectiva. La nostra facultat crítica és prou aguda per a descobrir les febleses en els raonaments d’altri, però molt obtusa quan es tracta de reconèixer els defectes en els raonaments propis. A la vida pública aquest desequilibri es manifesta en l’exigència d’autocrítica en els rivals, alhora que hom resta impermeable a la crítica d’altri per més enraonada que sigui. En política tapar-se les orelles és l’equivalent del tancament de files militar. Durant el procés, el biaix independentista ajudà a construir una solidaritat entre generacions, classes i gèneres com no s’havia vist en dècades. Mai la gent no havia estat tan unida en un projecte comú com en la dècada que seguí la sentència de l’estatut. Enmig d’aquell esclat de solidaritat se subestimà el perill d’arribar fins a les darreres conseqüències, perquè una gran part de l’independentisme es refiava de la racionalitat de la reivindicació, sabent també la feblesa argumentària de l’estat. L’eufòria d’aquells anys del “suflé” era indescriptible. Un ajuntament de l’àrea metropolitana em va convidar a fer-hi una conferència pagada sobre el tema, que ja es debatia aleshores, de si la república catalana hauria de dotar-se d’exèrcit. No cal dir que no vaig entrar en el joc de lligar el sac abans no fos ple de blat. Encara que a alguns els costi d’admetre-ho o fins i tot de recordar-ho, durant la dècada del 2007 al 2017 persones intel·lectualment solvents asseguraven sense ni un bri de dubte que la independència era “imparable”. Tots érem víctimes del biaix de confirmació, perquè la convicció de cadascú refermava la dels altres.

En l’eufòria hi havia pel cap baix tanta emotivitat com racionalitat, segurament més d’aquella que no d’aquesta. Però allò que ha sobrevingut després tampoc no és el triomf del principi de realitat. L’emotivitat encara predomina però intensificant-se en cercles concèntrics contractius, cada vegada més estrets. Mercier i altres experts en ciència cognitiva van demostrar aquesta dinàmica amb un altre experiment.  Els participants havien de respondre una sèrie de preguntes de raonament senzill. Tot seguit els van convidar a rectificar les conclusions si hi detectaven cap error. La majoria es van reafirmar en la resposta donada; sols una petita minoria van canviar-la. En el pas següent els van presentar una d’aquelles preguntes juntament amb la seva resposta i la d’un altre participant que havia raonat d’una manera diferent. Llavors els van tornar a oferir de canviar la resposta, però aquesta vegada hi havia un parany. La resposta suposadament d’altri era la del mateix responent i a l’inrevés. Sols la meitat dels participants van adonar-se del truc. De l’altra meitat gairebé el 60% van retractar-se. En no reconèixer el propi raonament i creure’l d’un altre subjecte havien esdevingut més crítics. Aquest model de conducta explica que determinats partits i determinats polítics, davant l’oportunitat de reconsiderar els seus raonaments anteriors al 155, n’hagin esdevingut crítics però al preu d’atribuir-los al partit rival. Així és com allò mateix que abans del novembre del 2017 els semblava indiscutible ha esdevingut irracional, arrauxat o “hiperventilat” d’ençà d’aquella data. La dissonància cognitiva, en aquest cas, serveix per a adaptar-se al clima creat pel 155 i presenta, d’acord amb l’explicació de Mercier i Sperber, un fort “biaix del meu costat”, és a dir, un paper aglutinador del clan a costa de l’equanimitat en l’avaluació de la matèria informativa. En el marc repressiu la prioritat ja no és avaluar objectivament la situació global sinó la supervivència del grup reduït a l’afinitat ideològica vehiculada pel partit.

El biaix partidista s’adiu perfectament amb la funció evolutiva de la raó tal com l’expliquen Mercier i Sperber. Aquests científics consideren que els humans vam desenvolupar aquesta facultat com un instrument de relació per evitar que els altres membres del clan se’ns rifessin. Calia evitar d’arriscar la vida en la cacera mentre els altres fugien d’estudi endillunsats a redós de la cova. La prioritat doncs no era tant de raonar clarament com d’imposar-se i assegurar la posició dintre de la tribu. El mateix biaix deforma les actuacions i sobretot les declaracions dels polítics, que revelen així el caràcter tribal, anacrònic de la seva idea de l’estat.

El procés és irrepetible en la seva forma històrica. Insistir a repetir el referèndum com si no hagués passat res és ser víctima d’un biaix molt perillós a favor d’una opinió monolítica i en contra dels fets que la contradiuen. Més desconcertant encara, però, és el biaix espanyol, molt més cec davant una realitat que no volen admetre i menys encara respectar. La irracionalitat espanyola, visualitzada en la substitució dels arguments per les porres, no té cap més finalitat que consolidar la distribució del poder dintre de l’estat. Amb aquest encàrrec, els diaris i les televisions potinegen la informació, filtrant tota notícia que contradigui l’opinió assentada i donant carta de realitat a qualsevol rumor que la confirmi. Indiscutiblement, confirmar el biaix nacionalista mitjançant la propaganda ha servit a l’estat per a sobreviure a canvis negatius de gran magnitud malgrat pèrdues territorials, culturals i econòmiques fantàstiques. Ara mateix l’aparent dilució del procés amb la prostració de la política catalana es pot interpretar com una confirmació de les tesis repressives de l’estat i, d’una perspectiva electoralista, de l’habilitat política de Pedro Sánchez. En tot això hi ha una part de veritat, però no és menys cert que descomptar la realitat deixant fora del còmput una munió de dades perquè no encaixen amb l’opinió d’un mateix és una recepta per al desastre.

Abans he dit que el desenllaç del conflicte, si es manté en la via repressiva, serà negatiu per a Espanya. I això és segur tant si Catalunya s’independitza com si s’espanyolitza definitivament. En el primer cas, Espanya reprendrà la trajectòria dissolutiva iniciada al segle XIX i interrompuda durant el segle XX al preu d’infligir-se dues dictadures militars. En el segon cas, retindrà el territori però havent escanyat el dinamisme d’una cultura que amb la seva polaritat respecte de la cultura estatal ha generat l’únic camp de forces socials, culturals, científiques i econòmiques que han distingit Espanya durant l’època moderna. Aquesta disjuntiva, evident a qualsevol observador mitjanament informat, no penetra la closca analítica de molts espanyols, perquè la necessitat que senten d’imposar-se fa que prioritzin la passió, i la passió no afavoreix la comprensió de les coses. La prognosi no és bona, perquè en aquest tema, a manca d’informació acreditada, la gent s’orienta pel que en pensen els altres, que en general tampoc no disposen de coneixements fonamentats. La suma de desconeixements acaba consolidant una opinió falsa però satisfeta, i com més satisfeta més repatània a admetre res que la pugui invalidar.