El Berguedà (16)

Per motius ben diversos he voltat molt pel Berguedà, i he intentat recórrer la majoria dels seus restaurants. He tingut un parell de guies excepcionals, el Pere Comellas i el seu amic Toni Massanés. Intento fer un recorregut des del sud cap al nord amb les troballes que hi he fet. Un dels primers que vaig descobrir va ser la Nau, a la colònia Guixaró. El lloc és una nau industrial molt ben decorada, un espai molt agradable. Hi feien un gelat de peta-zetas sensacional, que era el que sempre demanaven els meus fills. També hi recordo unes amanides de tomàquet esplèndides.

A Gironella he anat unes quantes vegades a la Destil·leria. El lloc és privilegiat, amb un menjador amb vistes al riu i un menjar amb allò que en diuen relació qualitat-preu excel·lent, cuina local però molt original, i el jovent que el porta són molt simpàtics.

Més amunt hi vaig trobar el temple de la cuina berguedana: pèsols negres, tastet a la brasa, patates emmascarades (de mascara, no pas de màscara) i altres plats d’aquesta cuina tan potent. El lloc és Cal Garretà, a tocar l’estany de Graugés. Un estany artificial que va fer construir el Rosal, el propietari d’una de les poques colònies agrícoles de Catalunya, que volia que la seva dona no enyorés el mar.

A Cal Rosal, sempre que els meus fills volien carn a la brasa, ja sabien que al Sol i Cel ho encertarien. A Berga, vaig arribar a conèixer el restaurant Sala, un clàssic de la zona que va intentar internacionalitzar l’escudella de blat de moro escairat. Ara aquest restaurant es diu Terra i el porta un cuiner jove que continua conreant la cuina local amb molta creativitat. Els meus amics berguedans em diuen que em queda pendent la Barana, un lloc molt popular en plena plaça de sant Pere. Potser no m’hi he acostat perquè les aglomeracions no se’m posen gaire bé, i com que és situat on fan la Patum, sempre penso que no s’hi deu cabre.

Durant anys i anys, el Pere Comellas m’ha parlat de l’escudella de blat de moro escairat que fa la seva mare per Nadal. Jo no havia aconseguit menjar-ne mai fins que vaig anar al Niu Nou de Bagà. Per començar, aquest ja era un dels meus restaurants cobejats, perquè havia fet molts intents d’anar-hi i mai no me’n sortia, sigui perquè estaven de vacances, sigui perquè era el dia de festa o per alguna altra raó. En els successius intents, vaig anar a Cal Amagat i a Cal Batista. Però finalment va arribar el dia. Mira per on, aquell dia no feien blat de moro, però li vaig demanar al senyor que porta la sala si en tenien, perquè sempre l’havia volgut tastar. I no sé com s’ho va fer, però me’n va portar un plat. Per fi vaig saber de què em parlava el Pere, tot i que sospito que el que fa la seva mare és més bo. I això que el del Niu Nou em va encantar. A més del blat de moro escairat, tot el que ens van donar era boníssim. El vi, molt ben triat, l’atenció, espectacular i és un d’aquells restaurants que sempre pots recomanar amb tota la tranquil·litat, perquè qui hi vagi en quedarà content.

Si en comptes de Llobregat amunt, enfilem cap a Peguera, trobarem els Roures, un clàssic de cuina de muntanya enmig d’un paratge que és un regal de la natura. Aquest és un lloc que vaig descobrir massa tard, perquè incomprensiblement cap dels meus amics berguedans s’havia recordat d’esmentar-me’l. Després els ho he retret i tots reconeixen amb mi que s’hi ha d’anar. Si no sou de la zona, heu de demanar el plat del dimoni, una mostra de les menges més típiques d’allà.

No he esmentat encara ni l’Estany Clar de Berga ni els Casals de Sagàs, dos dels restaurants de més anomenada de la comarca. De tots dos, en tinc molt bon record, però especialment dels Casals. Hi tornaré un dia d’aquests per parlar de tomàquets.

Ja he escrit en algun moment de Ca la Bòrnia de Cercs, del Mikado de Berga, i qui vulgui tenir unes bones vistes de la comarca, pot pujar a la Cabana. Un on encara no he pogut anar és el Corpus, també de Berga. Un restaurant que neix a partir del Konvent de Cal Rosal, un centre artístic conegut a tot Europa creat per l’empenta i l’entusiasme del Pep Espelt. Cada cop que hi vaig, penso que l’art és una de les sortides més esperançadores de tots els atzucacs amb què ens anem trobant.

Segur que he oblidat algun dels llocs on he estat, i a molts altres encara no hi he pogut anar mai, però una cosa sí que la puc dir: a tot arreu on he anat, m’han tractat molt bé i han demostrat que saben cuinar.