El batlle de Callús, agredit l’1-O i citat a declarar per desobediència: ‘Hi ha un informe de la Guàrdia Civil que ho tergiversa tot’

La violència policíaca de l’1 d’octubre contra el referèndum d’independència fou especialment sagnant contra alguns pobles petits del país. Al Bages, efectius especialment violents de la Guàrdia Civil es van presentar a quatre pobles per impedir les votacions i endur-se’n les urnes sense contemplacions. A Callús, el batlle, a la porta de l’escola, va demanar explicacions als agents que pretenien entrar-hi. Joan Badia va ser empès i colpejat amb un escut per un guàrdia civil i va anar a parar a terra. Va ser el començament d’una estomacada amb cops, empentes, estirades de cabells i puntades de peu contra la gent del poble que s’havia assegut a terra i cridava ‘Som gent pacífica’.

Ací podeu veure el vídeo de l’agressió:

El batlle, Joan Badia, va posar una denúncia a la comissaria dels Mossos contra aquells guàrdies civils per agressió, destrosses i robatori (concretament, se li van endur l’ordinador portàtil). La resposta judicial a la denúncia encara no ha arribat, però una jutgessa de Manresa ha decidit d’obrir una causa contra ell i dues persones més de la comarca acusant-los de desobediència. Badia ha estat cridat a declarar avui a dos quarts de deu del matí al jutjat de Manresa. El CDR havia fet una crida per acompanyar-lo a les nou del matí davant el jutjat, i desenes de ciutadans li han donat suport, malgrat la pluja. L’han rebut amb aplaudiments:

—Per què heu d’anar al jutjat?
—Som tres persones del Bages, l’Eloi Hernàndez, batlle de Fonollosa, Jordi Pesarrodona, regidor de Sant Joan de Vilatorrada, i un servidor, batlle de Callús, que hem estat citats a declarar acusats de desobediència. Dilluns hi aniré jo, dimecres hi anirà en Pesarrodona, i l’Eloi Hernàndez hi anirà més endavant, cap al març. El dia 1 d’octubre vam presentar una denúncia pels fets que havien passat als nostres pobles i, a continuació i per revenja, la jutgessa ens acusa a nosaltres de desobediència. No sé de quina desobediència parla. En cap dels tres casos no hi ha desobediència. Nosaltres vam ser víctimes d’una agressió policíaca.

—Les imatges, que ha pogut veure tothom, són molt clares…
—Tothom qui les ha vistes ha pogut comprovar, en el meu cas, que vaig mirar de dialogar, si es pot dir així, amb la Guàrdia Civil per fer-los entendre que m’havien d’ensenyar una ordre d’escorcoll si volien entrar a l’escola del poble. El pas següent va ser que em van deixar amb la paraula a la boca. Jo em vaig posar al davant de la porta i amb un cop d’escut em van tirar a terra. Les imatges diuen això. No hi ha res més. No hi ha cap desobediència. Hi ha una agressió a l’autoritat, que en aquest cas era jo, com a batlle.

—Com dèieu, vau posar una denúncia per aquella agressió.
—Quan se’n van anar els guàrdies civils, vaig anar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Bé, primer vaig passar per l’hospital per veure si m’havien fet mal. I en acabat, vaig anar als Mossos i vaig posar tres denúncies. Per agressió a l’autoritat (el batlle d’un poble és una autoritat perquè així ho han decidit els ciutadans); per destrosses a l’escola (perquè van fer malbé uns armaris que van obrir de mala manera; aquest seria el mal menor); i tercer (perquè es van endur tot de coses, entre les quals el meu ordinador portàtil; i per això vaig fer una denúncia per robatori).

—N’heu sabut res més d’aquestes denúncies?
—Sí. Ara ja hi ha un informe de la Guàrdia Civil que ho tergiversa tot. Això us ho puc dir com a primícia perquè no ho havia explicat encara. La Guàrdia Civil diu que jo vaig retrocedir perquè vaig intentar d’impedir que entressin. Això no és el que es veu al vídeo. Jo tan sols vaig provar de dialogar. I diuen que vaig tirar enrere, que em vaig entrebancar i que, en caure, em vaig agafar a l’escut.

—Caram, quina inventiva…
—Sí. Completament a l’inrevés. Tothom pot veure clarament que va anar d’una altra manera. D’una altra banda, si m’hagués agafat a l’escut, hauria fet trontollar una mica la persona que el portava. I això no es veu per enlloc. Tot al revés.

—En aquests pobles petits hi va haver un acarnissament especial. Com va ser el vostre cas?
—Primer, vull recordar que van venir trenta-set furgonetes amb més de vuitanta efectius. A Callús no s’havia vist mai tanta gent d’aquesta. Ni tan sols el dia de l’entrada de l’exèrcit franquista. Era una ocupació en tota regla. Mai no hi havia hagut tanta ocupació de forces espanyoles al poble. Segon, que a mi em van tirar a terra, que és un fet denunciable. Però qui realment va rebre va ser la gent del poble. La gent que era a terra asseguda, pacíficament, i cridant ‘Som gent pacífica’. La gent va rebre fort. Estirades, cops d’escut, cops de porra… Els vídeos són molt clars. Hi ha més gent que va presentar denúncies per les agressions. Unes vuit o deu persones, n’han presentades. El mes d’abril, si no hi ha res de nou, farem la compareixença per les nostres denúncies. Qui va rebre de valent va ser el poble.

—Els vídeos són molt clars, però aquest dilluns heu d’anar a declarar. A què ho atribuïu?
—No sé si tenen una instrucció directa o no, però jo ho atribueixo a unes ganes de revenja, de voler escarmentar i de voler fer mal. No m’ho puc explicar si no és per això. I encara menys em puc explicar que això ho faci directament la jutgessa. Ni el fiscal ni la Guàrdia Civil no han demanat aquesta actuació judicial. Entendria que fiscal o Guàrdia Civil em volguessin acusar d’alguna cosa. Però que ho faci la jutgessa que, quan va rebre la meva denúncia, diu que jo havia de saber que el referèndum era prohibit pel Tribunal Constitucional i que obri una causa contra mi, és perquè hi ha unes ganes de castigar-nos i prou. La jutgessa s’ultrapassa i s’atribueix actuacions que no li pertoquen.

—Què li direu?
—Amb els meus advocats, hem convingut que m’acolliria al dret de no declarar. Això de demà no és cap judici. És una compareixença prèvia. Per tant, m’acolliré a aquest dret. Entre més raons, perquè aquesta jutgessa jo no la reconec de res. Puc tenir un cert respecte per la justícia, però no cap a una persona que m’obre una causa per desobediència i que jo estic convençut que ho fa per revenja. De moment, no la reconec. Per tant, m’acolliré al dret de no declarar. I després ja veurem què passarà.

—Pensant més en conjunt, us sembla que l’esforç i la gesta de l’1-O són ben aprofitats pel moviment independentista?
—Potser en podríem treure més profit… Però de totes maneres, crec que aquella gesta quedarà en els nostres annals i n’hem de treure molt més profit encara perquè qui va defensar tot això va ser el poble. És a dir, és una gesta col·lectiva. Aquells a qui ens va tocar d’estar davant, donar la cara i interposar la nostra persona, ho vam fer perquè sabíem que darrere hi teníem la gent. Físicament, però també políticament. Això és el que s’espera que faci un batlle. Mitjançar i fer que les coses puguin discórrer amb normalitat.

—Ningú no esperava que la repressió fos tan forta i que encara anés més enllà amb els empresonaments. Tampoc que fos així als pobles com Callús, que no presentaven pas una amenaça especial…
—Exacte. Nosaltres no ens ho esperàvem. Encara més, a la vista del que va passar als altres pobles, tan sols va passar a quatre pobles del Bages. Per tant, quan ho analitzes veus que hi havia voluntat d’escarmentar i de fer mal. Volien agafar alguns pobles com a caps de turc. No tenia cap lògica. A la gent de Callús això ens va unir. Ja us puc ben assegurar que després d’això la gent del poble, el govern i l’oposició estem tots més units que mai.

—Heu aconseguit entendre per què va ser a Callús i no a Santpedor, per exemple?
—No. Això no ho hem entès. Hem especulat sobre si el lloc on era el col·legi de Santpedor, amb uns carrers més estrets per accedir-hi, potser ho van desaconsellar… Però no té sentit. Perquè hi ha pobles amb llocs de votació a peu de carretera, com Sant Martí de Torroella, per on els efectius de la Guàrdia Civil van passar dues o tres vegades sense aturar-s’hi. No els costava gens de parar i fer el mateix que havien fet a Callús. No ho sabem. Els advocats diuen que tard o d’hora sabrem per què es va decidir d’actuar contra Callús.

—Esperem que es resolgui aquesta qüestió com cal.
—Esperem-ho. Esperem que algun dia la justícia arribi a ser-ho.