21.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 21.12.2021 - 23:02
El Partit Popular de la ciutat de València ha activat una operació de restitució i homenatge a Rita Barberà. Maria José Català, la portaveu del partit al consistori, ha dit en una entrevista recent a Valencia Plaza que el millor acte de desgreuge seria nomenar Barberà batllessa honorària de la ciutat.
Aquesta restauració dels honors a l’ex-batllessa serà possible perquè els vents judicials han bufat a favor dels interessos del PP. La setmana passada l’audiència de València va arxivar provisionalment les diligències contra el Partit Popular com a entitat jurídica i contra vint-i-dos investigats més. Els magistrats de la secció quarta van considerar que no hi havia indicis d’emblanquiment de capitals en la campanya de les eleccions municipals del 2015.
I això malgrat que entre les proves presentades per la fiscalia hi havia uns enregistraments de converses telefòniques d’alguns acusats. Se’n destaca un en què l’ex-regidora Maria José Alcón, que ja va faltar, explicava al seu fill com funcionava la rentadora del PP. El partit li donava dos bitllets de cinc-cents euros, i ella feia una transferència de mil euros del seu compte corrent al compte del PP. Com una donació. I, tal com deia Alcón en la conversa, això no sols ho va fer ella sinó molts altres militants i càrrecs institucionals del partit que va governar prop de vint-i-cinc anys l’Ajuntament de València.
Tot i l’evidència, els jutges no han condemnat ni el PP ni la resta d’investigats.
A la interlocutòria d’arxivament, els magistrats diuen que no hi ha relació entre els presumptes diners negres que manejava Alfonso Grau, número dos de Barberà a l’ajuntament, a les campanyes electorals del 2007 i el 2011, i els que presumptament van retornar als regidors i assessors en la campanya del 2015.
La convenció de les Nacions Unides que el govern espanyol incompleix
El rumb del cas conegut per barrufeig (de l’espanyol pitufeo) o emblanquiment a la menuda, hauria pogut ser diferent si l’estat espanyol no es negàs de manera contumaç a incomplir la convenció de les Nacions Unides contra la corrupció aprovada el novembre del 2003. Espanya la va ratificar l’any 2006, però no en compleix alguns dels articles.
Concretament, l’article 20, que diu que els països han d’incloure al codi penal el delicte d’enriquiment il·lícit. D’ençà del 2006 han governat Espanya de manera alternativa el PSOE i el PP i ni l’un ni l’altre no ha promogut una reforma del codi penal per a transposar-hi aquesta normativa internacional. I per això, any rere any, Espanya apareix a la llista negra dels països que incompleixen la convenció. L’organisme encarregat de la lluita contra la corrupció del Consell d’Europa també pica la cresta a Espanya quan elabora els informes corresponents.
El delicte d’enriquiment il·lícit
Joan Llinares, director de l’Agència Valenciana Antifrau, va escriure en un article recent que, a pesar d’haver ratificat la convenció el 2006, l’estat espanyol no ha desenvolupat cap estratègica anticorrupció. “Es continua sense regular un tractament adequat per a la persecució de les fortunes brutes, aquestes que ningú no és capaç d’explicar com s’han originat”, deia. Llinares reconeixia que en algun programa de l’actual govern espanyol es parlava d’aplicar-ho, però que no se’n sap res. “Potser l’explicació té a veure amb els nombrosos casos de corrupció que han afectat els partits que ostenten o han ostentat responsabilitats de govern, o que les inèrcies són més fortes que no els canvis”, escrivia.
Aquesta figura de l’enriquiment il·lícit, o enriquiment injust, significa que algú ha rebut uns diners que no havia d’haver rebut. Per tant, obliga l’investigat a justificar l’origen dels seus béns. Totes les grans fortunes han de poder justificar d’on vénen. Quin n’és l’origen. En el cas del barrufeig, l’acte del jutjat reconeix que s’ha fet l’activitat d’emblanquiment, però no es pot acreditar que l’origen dels diners siga negre.
El delicte d’enriquiment il·lícit és als codis penals de la majoria de països europeus i es castiga amb penes de presó que depenen de la quantitat obtinguda de manera irregular. Hi és a l’estat francès, a Alemanya i al Regne Unit, per exemple.
A l’estat espanyol, no. Aquests darrers anys se n’han fet propostes al congrés, però no s’han arribat a tramitar mai. El mes de juny proppassat, Juan Carlos Campo, poques setmanes abans de ser destituït com a ministre espanyol de justícia, va dir a la Universitat de València que la discussió d’incloure aquest article al codi penal era damunt la taula. Va reconèixer també que l’estat no complia la convenció de les Nacions Unides, tot i que el codi penal es va reformar el 2013 i el 2015.
La grossa reincident de Carlos Fabra i els diners amagats de Zaplana
L’ex-president de la diputació de Castelló Carlos Fabra s’ha beneficiat d’aquesta situació. El van condemnar a quatre anys de presó i a una multa de prop d’un milió i mig d’euros per quatre delites de frau fiscal, però no per corrupció. Va complir una part de la pena de presó, però es nega a pagar la multa perquè diu que no té diners. Ara el jutgen per presumpta ocultació de béns. Sobre aquests béns, quan l’investigaven deia que era un home tan afortunat que la grossa de Nadal li havia tocat uns quants anys consecutius. Ningú, excepte el tribunal que el jutjava, no s’ho va creure.
Com que al codi penal espanyol no hi ha la figura de l’enriquiment il·lícit ni de les “fortunes brutes” –com es diu en el dret anglosaxó–, Carlos Fabra no va tenir l’obligació de demostrar la procedència de la seua fortuna.
L’ex-president de la Generalitat Eduardo Zaplana, que un dia necessitava diners per a comprar-se un Opel Vectra de setze vàlvules i un altre dia tenia diners amagats en diversos paradisos fiscals, és un altre cas de presumpte enriquiment il·lícit pel qual mai no podrà ser condemnat. Zaplana és el protagonista del cas Erial, que va esclatar la primavera del 2018 i que el va dur a la presó de Picassent. Un any més tard la jutgessa va acceptar d’alliberar-lo amb mesures cautelars perquè està malalt. Encara no l’han jutjat, però la fiscalia l’acusava d’haver rebut més de deu milions en comissions per adjudicacions de contractes públics. Com que no hi ha la figura de l’enriquiment il·lícit, hauran de ser el jutge i la fiscalia que hauran de provar la il·legalitat de la procedència dels seus béns.
