El barranc

Va arrencar una altra branqueta de fonoll, la que mastegava feia estona que ja no tenia gust de res.

—Al final et farà mal.

—Deixa’m estar.

—No ho paguis amb mi, tu ara.

—I amb qui vols que ho pagui?

—Som tots dos, que ens hem perdut! No és culpa meva.

—Que no? Com hem arribat aquí, a veure, explica-m’ho. Què coi fèiem seguint aquell nano? Quan l’has saludat al bar del poble m’ha semblat que us coneixíeu. Però si s’ha ofert a dur-nos a una cala i ni t’ho has pensat! Em pensava que éreu amics. I va el paio i ens deixa enmig del barranc i ens diu que se n’ha d’anar a tancar el ramat i que per tornar només hem de desfer el camí. Jo què sé quin camí hem fet, si no n’hi ha, de camí!

—Posant-te nerviosa no faràs que el trobem abans.

—Vés a la merda.

Ell li va agafar la cintura per darrere i li va fer un petó al bescoll.

—Que no veus quina posta de sol més bonica?

—A sobre! Es pondrà el sol i no haurem trobat el camí. És que ja ens veig sortint demà a les notícies. No es pot ser més ridícul. Ens hauran de rescatar deshidratats. Això, si no troben dos cossos inerts o mutilats per algun animal, és clar.

—Sí, per voltors! Va, cuca. Si és romàntic i tot. —Es va aturar davant seu, va abraçar-la i va ensumar-li els cabells. Tenia unes ganes boges de besar-la i aturar el temps. I què, si s’havien perdut? Eren en una illa de vacances, absolutament sols, un dia de final d’hivern. No podia gaudir-ne una mica? Era experta a aixafar la guitarra, aquella dona seva. Ella mantenia els braços rígids.

—Deixa’m estar, de debò. No sé com pots pensar en això ara. Continuem sense cobertura? Sí… I no em diguis cuca.

Van deixar enrere la cala i el barranc. Anaven decidint el camí a seguir per intuïció, el sol els servia de poc, no tenien ni idea del punt cardinal on eren. Van saltar un tancat de pedra i van travessar una finca erma.

—Va, ja n’hi ha prou. Contempla aquest paisatge, que no el tornarem a veure. Tard o d’hora trobarem el camí, no és tan greu, això és una illa!

—No vull passar la nit al ras, hi farà fred. I a més, perdrem el ferri de tornada. Ets un despreocupat! No maduraràs mai o què?

—Però per què ets així?

—Així com?

—Així… Com ets.

—Ah, fantàstic. —Va donar una puntada de peu a una pedra i va agafar d’una estrebada una altra tija de fonoll i la va esprémer fort amb els queixals. El cel era de color de préssec.

Havia estat ella qui li havia proposat d’anar-se’n uns dies. Feia dos anys que no anaven enlloc, ella sempre lligada als horaris de la llibreria, ell amb els concerts amunt i avall i els dos plegats amb quatre duros mal comptats. Les parelles s’han de cuidar, li deia la Núria cada vegada que allargaven els dimarts de ioga amb sopar i gotets de ratafia. Li feia gràcia, la Núria: el seu concepte de cuidar-se amb la parella era fer una bauxa amb algú de Tinder de tant en tant. Prova-ho! Que no, Núria, que no podria mirar-lo a la cara, en acabat. Ai, nena, que decorosa, i que púdica, i quanta dignitat que ja em diràs de què et serveix.

Dit i fet. Van carregar les bosses al cotxe, ella es va asseure al seient del pilot, ell es feia càrrec de la música. No pots aguantar una hora sense fumar? M’agrada fumar mentre condueixo, ja ho saps. I tu saps que a mi no m’agrada l’olor de tabac… Ai, perdona, abaixa la finestra, que no n’hi ha per tant. Van arribar al port, van entrar el cotxe al ferri i van anar a buscar els seients. Serà bonic, ja ho veuràs, en aquesta època gairebé no hi ha ningú. Es va fer de dia a alta mar. A migdia van arribar a la caseta de lloguer, una barraca blanca enmig d’oliveres, van deixar-hi els trastos i se’n van anar a dinar a l’únic restaurant obert del poble. Crema de porros, llobarro al forn i vi blanc. Després van passejar de bracet fins al far. Van asseure’s a la punta d’una roca, amb els peus penjant damunt d’una mar d’aquarel·la. Ella va dir, que bé que s’hi està, eh? S’endormiscaven. Es van estirar en un racó sobre pedretes i matolls i van fer una becaina, fins que la fressa del vent els va despertar a poc a poc. Es va trobar amb els ulls d’ella mirant-lo. De què rius? No ric, somric; de res, de veure’t. La va abraçar i li va pessigar el cul. Es va aixecar d’un bot, ara sí que rius. Va, anem, que de seguida s’haurà fet fosc. I van córrer fins a tancar-se dins la caseta i esmunyir-se sota la flassada. Això havia estat feia un parell de dies. Ara eren a l’altra punta de l’illa, mirant de trobar una sortida.

—Per què em fas aquests retrets? Es pot saber què vol dir madurar, segons la senyora perfecta?

—Doncs assumir responsabilitats! És que encara al·lucino que hagis fet cas a un paio que no coneixies. Vés a saber què ens hauria pogut fer.

—Mare meva, quines històries que et muntes. Aquell xaval em devia conèixer d’haver vingut a algun concert del grup i he fet veure que el coneixia per no quedar malament. Ell, l’única cosa que volia era ser amable i ens ha acompanyat fins a la cala. No hi hauries estat mai, en un lloc tan paradisíac, si no hagués estat per ell.

—Se me’n refot. Ens ha deixat tirats enmig del barranc, el desgraciat. I au, ja us espavilareu.

—Si continuem travessant finques, acabarem trobant la carretera. Va, no t’enfurrunyis més.

Aviat van albirar un mas, ja era hora! Hi havia un home regant l’hort, van moure els braços perquè els veiés. Forasters, segur. L’home va sortir fins a la tanca, els va oferir un got d’aigua i els va indicar com arribar al poble, vint minuts i hi serien. Van seguir el camí amb la darrera llum del dia, quan les ombres ja es feien fonedís. Haurien d’afanyar-se per embarcar. Ell li va passar el braç per l’espatlla.

—Estic cansada. —Va escopir una darrera engruna anisada.

—Ja gairebé hi som. — Ella va repenjar el cap en ell i, finalment, va envoltar-lo per la cintura.

Van arribar-hi a temps. Cotxe aparcat a l’última planta, seients de coberta localitzats. Van caure-hi morts. Ella va treure la novel·la que tenia a mitges, ell va dir que dormiria una mica. No va trigar a roncar. Ella va recordar que al començament de viure junts aquells roncs seus li feien gràcia i tot. Fins que passat un temps li va semblar que potser hauria d’anar al metge i fer-se mirar aquelles apnees. En va deixar anar un que va fer que els de davant es giressin. Ella va tocar l’ase i, amb les galtes vermelles, es va aixecar per anar-se’n cap al bar. Se’l va mirar, arrepapat a la butaca, cobert amb la jaqueta i bufant. El clàxon avisava que eren a punt de salpar.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.