El Barça és política, i què

El Barça s’ha adherit al Pacte Nacional pel Referèndum. I què.

I què, perquè no té res d’extraordinari: el club esportiu que és ‘més que un club’ –picada d’ullet, cop de colze, picada d’ullet– és coherent amb la seua història i actua en conseqüència. Podríem dir que els governs canvien, les directives passen, i el Barça queda. Per això, la seua adhesió al PNR no tindria més, si no fos. Si no fos que, a l’era de la informació global, encara hi ha persones amb internet que, cada vegada que el Barça fa el seu paper, cauen del cavall, s’estiren els cabells, fan escarafalls. Això hauria tingut explicació fa cent anys, a l’època que el club es va adherir a la petició d’un estatut d’autonomia, que ningú no tenia Twitter per fer-ho córrer. O quan els van tancar el camp de les Corts per una xiulada a la Marxa Reial, perquè al temps de Primo de Rivera ningú no tenia YouTube. O a l’any que els franquistes van assassinar-li el president Josep Sunyol, d’ERC, que La Vanguardia encara no tenia l’hemeroteca digital. S’entén, oi, què vull dir?

Penso en gent de carrera com ara tot un periodista i ex-director d’El Mundo que aquest cap de setmana repiulava –recordava– un seu article de fa un any sobre la pròpia caiguda del cavall. La peça lamenta com, essent ell del Barça com havia estat, havent patit com havia patit pel segrest del Quini, per l’entrada de Goikoetxea a Maradona, per la derrota contra l’Steaua de Bucarest, en un mal moment de la història –això ho afegeixo jo–, se n’havia hagut de desfer. En descrivia així el motiu, fent ús del clàssic llenguatge no-nacionalista: ‘Els seus dirigents havien prostituït sense remei un gran projecte esportiu per posar-lo al servei de l’adoctrinament nacionalista.’ Servidora, sense ser periodista, he deduït que els adoctrinadors eren la junta Laporta, perquè quan hi havia el president Montal, amb la seua dèria per retornar el català al Camp Nou, el periodista tot just devia arribar al món.

Perspicaç, el nostre home expressa igualment en argot no-nacionalista: ‘Mirant enrere en el temps, ja llavors hi havia senyals inequívocs que quan el nacionalisme català deia que el Barça era més que un club, es referia al fet que també havia de ser una avançada per aconseguir una Catalunya independent, excloent i intolerant. Tot ha anat cobrant sentit amb els anys.’ La deducció que el Barça estaria a favor d’una Catalunya ‘excloent’ i ‘intolerant’ a més a més d’independent se li perdona: amb un desengany tan gros, el despit ha de ser proporcional. Per sort, la història té final feliç: l’ex-barcelonista es va fer del Reial Madrid, i des d’aleshores ja no li ha calgut patir per la política, i, si m’estires, tampoc pel futbol. I ja el deixo estar, que només volia posar un exemple estàndard de caiguda del cavall.

Al final, l’amor i el desamor per un club va igual com amb les persones: perquè funcioni, has d’acceptar l’altre tal com és i no esperar que canviarà per a tu. Un factor important també és escoltar, encara que dolgui, i valgui aquest consell Súper Pop per introduir un tall memorable de ‘El chiringuito’ quan va demanar el parer a aficionats del Barça sobre el suport de l’entitat al referèndum: editat i tot, els surt que set de nou entrevistats hi estan a favor. Goita tu: 70%-30%, com a les enquestes. Que n’és, de tossuda, la història d’aquest país. I vull aclarir que baso l’analogia Barça-país en el tradicional ‘Puta Barsa-Puta Catalunya’, que després diuen que la identificació de l’un amb l’altra sempre la fem des del mateix cantó.

Total, que dues coses per a concloure: la primera és que el Barça, adherint-se al PNR, no fa res d’extraordinari, bàsicament perquè a Catalunya defensar un referèndum –i pactat!– és d’allò més normalot, de la mateixa manera que reclamar-lo peti qui peti no és cap cosa estranya. La segona és que el Barça, per la seua rellevància global, catapulta l’acció més corrent fins a l’estratosfera, o com a mínim fins a on convingui. En aquest sentit, els contraris a un Barça reivindicatiu i els contraris a la independència de Catalunya fan coincidir l’argument: en un món globalitzat, les reivindicacions locals són anacròniques, van contra la lògica del temps, així que lliureu les estelades i rendiu-vos ara mateix.

Hi ha qui no entén que una entitat global pugui ser local alhora, i no ho entén per raons tan pintoresques com que a Albacete no parlen català, que a Sydney hi tingui una penya o que vengui samarretes a la Xina. És la mateixa gent que veu en la globalització una oportunitat definitiva per a tapar la boca de les cultures petites –ofegar aquest brunzit tan molest per als vells imperis–, quan justament és la globalització que permet de fer arribar la veu dels pobles fins a l’altre cantó de món. Doncs aquest és el paper que ha de tenir el club ara, avui, d’acord amb el temps que corren: continuar reivindicant el mateix que quan no existia Google. I no cal patir que a ningú d’arreu del món no li estranyarà que doni suport al referèndum, i menys després de veure en mil ocasions els càntics al minut 17:14, i els xiulets a l’himne d’Espanya, i el ‘Catalonia is Not Spain’ i les estelades a les grades que els seus canals no els han censurat.