04.03.2021 - 19:50
Ha passat una mica desapercebut, però crec que és molt interessant el document que ahir va presentar la Comissió Europea. En poques paraules, suggereix que les regles fiscals comunitàries, que estableixen límits del 3% al dèficit i del 60% al deute públic dels estats membres, es mantinguin suspeses també durant l’any 2022, perquè els socis puguin continuar adoptant mesures d’estímul que impulsin l’economia de cada estat. Per tant, el debat sobre la desactivació de la clàusula d’escapament no hauria de començar fins el 2023. S’amplia un any més la permissivitat, doncs, en vista de l’allargament de la pandèmia i el consegüent endarreriment de la represa.
En el document presentat ahir, la CE explica que la decisió de tornar al pacte d’estabilitat fiscal “s’hauria de prendre després d’una avaluació global de l’estat de l’economia basada en criteris quantitatius”. El nivell d’activitat econòmica a la UE i a la zona euro, en comparació amb els nivells anteriors a la pandèmia, seria el criteri quantitatiu de referència perquè la Comissió fes l’avaluació general de la desactivació de la clàusula d’escapament general. I assenyala: “Les indicacions preliminars actuals suggereixen de continuar aplicant la clàusula d’escapament general el 2022 i desactivar-la a partir del 2023.”
Si aquesta línia s’acaba confirmant implicarà un alleugeriment important per a l’estat espanyol. Recordem que el dèficit s’hi ha multiplicat per cinc el 2020, fins a arribar a l’11%, després d’enfilar-se la despesa d’un 19% i baixar els ingressos d’un 13%. Així doncs, portaria més oxigen, en un moment de màxima tensió en els comptes públics dins el context de la crisi oberta per la pandèmia. També voldria dir un any més per a endeutar-se, sense l’angoixa de pensar que el debat sobre el retorn a la normalitat començarà d’ací a quatre dies. Un any més de treva, en definitiva, per a recompondre la situació interna i fer els deures, que ara com ara continuen essent salvaguardar el màxim d’empreses possibles per tenir un teixit en condicions en el moment de la represa.
En aquesta línia, el degà del Col·legi d’Economistes, Oriol Amat, fa avui unes reflexions interessants en una entrevista que publica el Punt Avui. Diu que ara el problema no és el deute públic. “Serà un problema –diu– quan se superi la covid, es vacuni massivament i l’economia es recuperi. Quan les vacunes s’hagin generalitzat, l’economia farà un rebot cap amunt molt important. Però el problema són les empreses que s’hauran quedat pel camí.” Veu molt clar que una empresa que es destrueix és més desocupació que es genera i una unitat contributiva més que deixa de pagar imposts i contribucions socials. I afegeix: “Crec que val la pena posar els diners ara i salvar empreses perquè, si no, el que passarà és el que va passar el 2008: com que es va ajudar tard, moltes empreses es van quedar pel camí i van generar un deute públic brutal, amb subsidis d’atur i ajudes de tota mena.” I entra en el punt clau: “El problema ara no és el deute públic, és salvar totes les empreses que es pugui. El deute públic serà un gran problema d’aquí a un parell d’anys i això voldrà dir que el sistema públic haurà de millorar molt la seva gestió i que caldrà apujar impostos.” I encara diu: “Les empreses que en aquests moments estan vives són empreses que són molt viables. El que s’ha de fer és tot el que calgui per ajudar-les i perquè no tanquin.”
Tots aquests raonaments tenen molta més importància en aquests moments per dos motius. Un, és evident, deriva de la urgència extrema en què hem entrat, per l’allargament de la pandèmia i la situació límit en què es troben molts milers de pimes i autònoms. I el segon són els 11.000 milions de què va parlar el president Sánchez la setmana passada i de què no hem sabut pràcticament res. Només hi ha hagut filtracions, amb comptagotes, que diuen que sobre la taula hi ha dues idees. Una, actuar sobre els crèdits avalats per l’ICO amb lleves de deute i la seva conversió en préstecs participatius, i dos, les esperades transferències directes, com a altres països, juntament amb avantatges fiscals.
I ve’t aquí que en aquest moment decisiu entra en joc un pes pesant, el Banc d’Espanya. I no és pas casual. En el fons ho fa perquè té por que les quitances, de les que sembla que vol fer Nadia Calviño, acabin mig arreglant un problema per a crear-ne un altre de més gros. És a dir, que, al capdavall, acabi no essent una solució definitiva per a moltes empreses i, en canvi, augmenti el risc del sector financer, del qual és el supervisor.
Per això, ahir, el governador, Pablo Hernández de Cos, va insistir en un acte a la Universitat Autònoma de Madrid que cal mantenir una política fiscal expansiva per evitar les insolvències, però també per garantir que la crisi sanitàrio-econòmica no es converteixi en financera. L’explicació del governador fou molt didàctica i la reprodueixo: “Un dels aspectes més preocupants derivats de la persistència de la crisi és el risc que els problemes inicials de liquiditat de les empreses no financeres més afectades es converteixin en problemes de solvència. En el cas que es materialitzessin, aquests problemes de solvència no solament destruirien teixit productiu i d’ocupació, sinó que també acabarien afectant la capacitat de resistència del sector bancari, que podria respondre amb una restricció creditícia que realimentaria els efectes negatius sobre la capacitat de recuperació i sobre el creixement econòmic a mitjà termini.” Un encadenament de fets, marcats per la lògica, pas a pas. I Hernández de Cos va aprofitar-ho per enviar un missatge directe a la ministra Calviño, raonant que donar ajudes directes a les empreses permetria d’alleujar els problemes de sobreendeutament de les companyies viables, “cosa que en facilitaria la supervivència i un comportament posterior més expansiu de la inversió i l’ocupació en la recuperació”.
Em sembla important el pas endavant que fa la Comissió, intel·ligents les reflexions d’Oriol Amat i plenes de sentit comú les paraules del governador del Banc d’Espanya. De fet, no passa dia sense que una patronal, un gremi, una associació, on hi hagi pimes i autònoms, no demani ajudes directes per a salvar el teixit productiu. L’únic que sembla que no se’n vol adonar és el govern espanyol. I ara, a molt curt termini, hi ha aquests 11.000 milions promesos, en joc. Esperem, pel bé de tots, que canviï de manera de pensar.
