El ballet, un punt feble de Putin dins Rússia

Després de la invasió russa d’Ucraïna, i de la demonització d’Instagram que ha fet el règim de Vladímir Putin, algunes ballarines russes van instar els seguidors a passar-se als seus nous canals de Telegram. No era pas cap canvi anecdòtic. Aquests últims anys, Instagram ha estat una revolució per al ballet: un gran aparador mundial que ha permès a ballarines i ballarins de projectar-se més enllà de l’exclusivitat dels escenaris i sentir l’escalf constant dels espectadors. El primer de març, una de les principals ballarines del Bolxoi, Olga Smirnova, convidava els seus seguidors a mantenir-hi el contacte per Telegram. El primer missatge que hi va publicar, aquell mateix dia, marcà un punt de no-retorn en la trajectòria vital i professional de la ballarina: “No puc deixar de dir que, amb totes les fibres de la meva ànima, estic en contra de la guerra.” Hi explicava que el seu avi és ucraïnès, defensava que els conflictes s’havien de resoldre amb negociacions pacífiques i considerava que els ciutadans que no són objecte de les hostilitats de la guerra no poden restar indiferents davant una catàstrofe planetària. “Mai no m’hauria pensat que m’avergonyiria de Rússia”, va deixar escrit. Després d’això, Smirnova se’n va haver d’anar del país. L’ha contractada el Ballet Nacional Neerlandès: hi debutarà el 3 d’abril amb Raymonda. Tota una estrella del Bolxoi, una dissident. No és pas difícil d’imaginar-se l’impacte social d’un pronunciament com aquest en una cultura que idolatra les grans figures del ballet i que entén aquest art com un dels fonaments i màxima expressió de la seva cultura. El Bolxoi ja ha esborrat Smirnova de la seva pàgina web.

Un precedent: l’escàndol de Serebrenníkov

Per a calibrar la valentia de Smirnova cal recular en el temps. El 9 de desembre de 2017, el Bolxoi va estrenar Nuréiev, un ballet contemporani sobre la vida i l’obra del cèlebre ballarí Rudolf Nuréiev. Hi havia una expectació enorme. Les entrades s’havien exhaurit feia temps i les butaques eren plenes de personalitats i membres de l’elit russa. L’estrena arribava envoltada de polèmica, perquè s’havia anul·lat, sobtadament, mig any abans, sense raons prou convincents. El director del teatre explicà que el ballet no estava prou preparat, malgrat l’ingent esforç creatiu, artístic, humà i pressupostari que s’hi havia abocat fins llavors. Pocs s’ho van creure i, en canvi, es va estendre el rumor que el retrat que s’hi feia de l’homosexualitat de Nuréiev havia estat considerat inapropiat per a representar-se a l’escenari principal del Bolxoi, tot un símbol de la tradició i la cultura russa ortodoxa. Algú amb prou poder hi havia intervingut a temps.

Nuréiev va ser un dels millors ballarins clàssics del segle XX. Una figura adorada per una societat que encimbella els seus grans intèrprets, però que també fou un dels grans desertors de l’URSS. S’havia format, en una edat inusualment tardana, a l’acadèmia Vagànova de Leningrad (encara avui és una de les més rigoroses i prestigioses del món, i és d’on també va sortir Smirnova) i aviat va esdevenir ballarí principal del Ballet Kírov, l’actual Mariinski. Per això va ser un escàndol quan, el 1961, va demanar asil a França després d’haver actuat al Palau Garnier, durant una ronda autoritzada a l’Europa de l’oest. És sabut que, amb els anys, Nuréiev va esdevenir una gran estrella i director de l’Òpera de París.

En la Rússia de Putin, un president nostàlgic de la grandesa soviètica, defensor del conservadorisme i manifestament contrari al reconeixement dels drets i la igualtat dels gais, l’estrena d’un nou ballet sobre Nuréiev podia ser al límit d’allò que es podia tolerar. Era un espectacle amb música d’Ilià Demutski i coreografia del ballarí Iuri Possókhov. L’havia dirigit Kíril Serebrenníkov, un famós director de teatre i cinema d’avantguarda, reconegut internacionalment. Potser no era cap coincidència que, el dia de l’estrena, Serebrenníkov estigués en arrest domiciliari.

Poc després de l’ajornament de l’estrena de Nuréiev, Serebrenníkov va ser detingut per una presumpta malversació de diners públics, un delicte pel qual va ser condemnat. Molts atribueixen la detenció a raons de dissidència política. El més curiós de la trajectòria de Serebrenníkov ­–i que permet d’entendre per què un moviment com el de la ballarina Olga Smirnova és tan important en una cultura com la russa, més enllà de les penes de presó que ara s’imposen als opositors de la guerra– és que aquest director havia obtingut el suport del govern rus per a brillar amb llum pròpia com a creador. No feia tant que es projectava al món com un ambaixador de l’avantguarda russa i en rebia els corresponents reconeixements, bressolat per un entorn cultural que depèn aclaparadorament del finançament públic. A Rússia, la majoria dels grans teatres són institucions estatals.

Però fa deu anys que Serebrenníkov va començar a freqüentar protestes anti-Putin, al mateix temps que el president rus feia un tomb conservador en la seva política cultural, segons que explica aquest reportatge publicat a The New Yorker. El cas de Serebrenníkov, abans de l’esclat de la guerra, era exemplaritzant: un avís per a tots els artistes i creadors russos. Ni tan sols el fet d’haver tocat el cel et salva de caure al pou. La invasió d’Ucraïna ha desfermat una repressió que ja existia. I això ho sabia, com tants altres, Smirnova, que aviat compartirà escenari a Raymonda amb un altre jove ballarí: Víktor Kaixeta, fins ara solista del Mariinski, que també ha sortit de Rússia per a entrar al ballet holandès. Malgrat tot, aquestes veus no han estat pas les úniques vinculades al món del ballet que han clamat contra la guerra.

Veus crítiques malgrat la repressió

El director del Teatre Bolxoi, Vladímir Urin, va signar una carta al costat de més artistes russos de renom contra la invasió d’Ucraïna. “Entre nosaltres hi ha els fills i néts dels qui van lluitar en la Gran Guerra, testimonis i participants d’aquell enfrontament. En cadascun de nosaltres perviu una memòria genètica de la guerra. No volem una altra guerra, no volem que la gent mori”, hi deien. Més figures del ballet han fugit de Rússia. És el cas del reconegut coreògraf Aleksei Ratmanski, nascut a Sant Petersburg i amb família a Kíiv. Ratmanski, que havia estat director artístic del ballet del Bolxoi i que és artista resident a l’American Ballet Theater, treballava en un ballet al Bolxoi que s’havia d’estrenar a final d’aquest mes.

En unes declaracions citades per The New York Times, no gosava posar data al seu retorn: “Dubto que hi pugui anar si Putin és encara president”, va dir. La figura de Ratmanski és cabdal. Fa pocs anys, en una crítica d’un dels seus ballets, el van definir a The New York Times com “el millor coreògraf rus des de George Balanchine”. Va ser ell, precisament, qui va anunciar dijous a Facebook la mort del ballarí ucraïnès Artem Datsixin, que havia estat ferit per un atac armat rus. Hi expressava “un dolor insuportable”, en un moment en què alguns ballarins ucraïnesos han agafat les armes contra la invasió, i alguns han sortit d’Ucraïna com a refugiats, acollits per ballets com el Nacional Polonès o el de l’Òpera Nacional de Bucarest. Quan va començar la guerra, una part de la companyia del Ballet de la Ciutat de Kíiv feia ronda per  França, i s’hi ha hagut de quedar. En la seva pàgina web, la companyia recapta fons per a donar suport als ballarins desplaçats i als qui no han pogut sortir d’Ucraïna. “Si us plau, ajudeu-nos”, demanen.

The dude on the left is Oleksiy Potyomkin.

The dude on the right is also Oleksiy Potyomkin.

The ballet dancer has joined up, like many people from all walks of life in Ukraine. pic.twitter.com/Jblg0HvEKy

— Natalia Antonova 🇺🇸🇺🇦 (@NataliaAntonova) March 3, 2022

Les veus crítiques a Rússia, mentrestant, es multiplicaven. El francès Laurent Hilaire ­­–nomenat estrella del Ballet de l’Òpera de París per Nuréiev­– va renunciar dissabte passat com a director del ballet del Teatre Stanislavski de Moscou. “He treballat en harmonia amb aquest teatre i me’n vaig amb tristesa, però el context ja no em permet de treballar tranquil”, va dir. Una altra gran figura del ballet rus que ha alçat la veu contra la guerra ha estat Diana Vixneva, que va ser una de les ballarines principals del Teatre Mariinski i de l’American Ballet, i una de les primeres estrelles russes a combinar aquesta posició preeminent en dos ballets. “Tot allò en què ara pots pensar i demanar és que el món es recuperi”, va escriure a Instagram.

El ballet com a eina política

Vixneva també va ser una alumna avantatjada de l’acadèmia Vagànova i ha rebut molts premis durant la seva carrera artística. El 2007, Putin li va lliurar el títol honorífic d’Artista del Poble de la Federació Russa, i segurament hauria pogut tenir tota la preeminència que hagués volgut si s’hagués compromès públicament amb les polítiques culturals del govern. Però no ho ha fet mai. Vixneva ha estat sempre una ballarina oberta al món, interessada a treballar amb professionals de la dansa de diversos països. Un dels coreògrafs amb qui més ha ballat ha estat, precisament, Aleksei Ratmanski. El 2015, en declaracions a The Guardian, Vixneva admetia, diplomàticament: “A Rússia, són temps conservadors.” I quan li demanaren si substituiria el director del Bolxoi, arran dels rumors que el director d’aleshores es retiraria, va respondre: “No estic interessada en el poder sinó en la part creativa de les coses.” Mikhaïl Baríxnikov, una altra figura del ballet de tots els temps, també s’ha manifestat contra la guerra. Com Nuréiev, Baríxnikov també va desertar, en el seu moment, de l’URSS, i sobretot ha fet carrera als Estats Units.

N’hi ha, en canvi, que han mantingut silencis aclaparadors. Alguns potser per sobreviure a Rússia, alguns per convicció. No s’ha pronunciat encara sobre Ucraïna el ballarí valencià Nacho Duato, director del ballet del Teatre Mikhaïlovski de Sant Petersburg. Duato ha estrenat fa poc un espectacle amb la Compañía Nacional de Danza, d’on se n’anà el 2010. En una entrevista recent a La Razón, va demanar sobre la tensió pre-bèl·lica que el conflicte no s’agreugés. I respecte de Putin, deia: “No som amics, però ens coneixem. Toca el piano i això m’agrada. A més, ha vingut a quatre o cinc de les meves estrenes.”

El president rus ha utilitzat el ballet com una eina política més. Per això tenen tanta força les veus crítiques, en un moment en què els ballets russos han vist cancel·lades les seves actuacions programades arreu del món, i molts professionals han estat condemnats a l’autarquia. El blocatge cultural mundial ha estat una eina de pressió més contra la Rússia de Putin que afecta col·lateralment tots els professionals de la dansa que continuen vivint al país.

Ningú no se n’escapa, dels efectes. Tampoc les figures que s’han acostat al president rus d’una manera o altra. Svetlana Zakhàrova, principal del Bolxoi i reconeguda internacionalment com una de les millors ballarines del món, representa l’altra cara de la moneda: com Putin, s’ha servit de l’ascendència del ballet per a projectar la seva hegemonia arreu. Zakhàrova ­–ucraïnesa de naixement, però que es defineix inequívocament com a russa– és tota una icona en el sentit contrari de Smirnova. El 2014 va donar suport a la invasió de Crimea. I abans d’això havia estat membre del Consell Presidencial per la Cultura i l’Art, i diputada a la duma per Rússia Unida, el partit de Putin, amb qui s’ha fotografiat diverses vegades. Però Zakhàrova també té el món per escenari. És, per exemple, una de les grans artistes convidades pel Teatre de l’Scala de Milà. Són cèlebres els seus duets amb el seu ballarí principal, Roberto Bolle, un dels grans noms internacionals del ballet que aquests dies s’han manifestat a favor de la pau i en contra de la guerra d’Ucraïna.

A partir d’ara, res no tornarà a ser com era. Tampoc al ballet. Potser Zakhàrova ja ho intuïa de molt abans. El 2018, en una entrevista a Al Jazeera, quan li van demanar sobre la política internacional de Putin, va respondre, visionària: “El més important per a mi és que tothom, no tan sols el president rus sinó tots els líders mundials, parlin per a evitar la guerra. Podem sobreviure a alts i baixos, crisis i sancions, però no a la guerra.”