24.10.2022 - 21:40
Com la llum de gas, que s’encén i que s’apaga. Com la roca de Sísif, que quan sembla que és dalt rodola i torna a baixar. Així són les relacions de Ximo Puig amb el govern espanyol. Aquesta setmana que el nacionalisme valencià celebra el Darrer Diumenge d’Octubre, amb l’afirmació del sentiment de ser poble, arriba l’alè feixuc del menysteniment d’aquell executiu cap al País Valencià, representat per una relació mig estranya mig malaltissa entre Ximo Puig i Pedro Sánchez. D’exemples, n’hi ha uns quants.
La gasiveria del govern espanyol ha estat a punt de fer anar pel pedregar el projecte estrella del president Ximo Puig: la gigafàbrica de bateries elèctriques que Volkswagen va decidir d’instal·lar a Sagunt. Que el gegant de l’automoció alemany es decantàs pel País Valencià va ser una decisió precedida de prop d’un any de converses intenses i discretes per part de determinats alts càrrecs de l’executiu valencià. Per exemple, l’actual consellera de Política Territorial Rebeca Torró, quan era secretària autonòmica d’Economia.
En la renovació del Consell que Puig va fer a mitjan maig va fer un discurs en què va posar damunt la taula la importància de la captació dels fons europeus i de l’energia verda. Tots dos elements són fonamentals per a la vinguda de Volkswagen al Camp de Morvedre.
Xafar la mànega
Pedro Sánchez es va afegir a la festa i va presidir un acte en els terrenys del Parc Sagunt lloant les bondats d’aquell projecte. Es va fer la fotografia somrient amb els directius de la matriu alemanya. Va aixecar el polze per apuntar-se una victòria i se n’anà. Una mossa més, al revòlver.
Però per a Ximo Puig aquesta fita era molt més. Per això va celebrar la consecució de la inversió de Volkswagen com qui rep un baló d’oxigen. Ell l’ha anat administrant amb la intenció que li dure tota la resta de legislatura, és a dir, fins a les eleccions de la primavera. Però la mànega d’aquesta bomba d’aire tan necessari per a respirar Sánchez l’ha xafada d’una manera tan poc dissimulada que ha obligat Puig a reaccionar i a boquejar.
Xafar la mànega vol dir sembrar dubtes sobre els diners del projecte estratègic (PERTE) per a vehicles elèctrics que el govern espanyol estava disposat a posar damunt la taula per a aplanar el camí. L’objectiu era fer de Sagunt un lloc amable per als alemanys que volen invertir 3.000 milions d’euros i preveuen de crear 3.000 llocs de treball directes i 12.000 d’indirectes.
Les alarmes van sonar dijous de manera molt estrident. Feia dies que al Palau de la Generalitat estaven inquiets. Els diners que Madrid volia aportar no arribaven ni de bon tros a la quantitat que Volkswagen havia demanat. Era molt menys que no havia previst la Generalitat. I el govern interpretava el silenci i els retards de Madrid per a aclarir-ho com un greuge. Per això demanaven un gest.
El gest no arribava i Volkswagen va perdre la paciència va obrir la capsa de Pandora, tot expressant un dubte públicament. Això va engegar tota la coreografia habitual de declaracions, de pilotes que volen d’una teulada a una altra. Per a llevar-hi importància, el cor de portaveus valencians deia que aquest cop de puny formava part del ritual del final de les negociacions. Quan qui demana sempre en vol més i qui dóna, sempre intenta de retenir. En aquest cas, qui demana té el mànec i la paella i li va resultar molt fàcil de dir que si ací no els volien podien cercar un altre lloc.
La coreografia desgasta en un moment en què les forces ja són molt justes perquè la pedra ja ha pujat moltes voltes i ha tornat de rodolar. La víctima del desgast ha estat, sobretot, i una altra volta, Ximo Puig, que ha fet de la fàbrica de Sagunt l’amulet més preuat. És el trofeu de cacera que ha exhibit a totes les entrevistes i a totes les intervencions públiques d’ençà del mes de març, quan es va saber la decisió de Volkswagen.
La llauneria ha funcionat a les totes aquests darrers dies i s’ha vist un desembarcament de ministres espanyols al País Valencià. Han forçat l’agenda al límit. Bolaños, diumenge; Maroto i Albares, ahir. Tot per mirar de tapar la fuita en el dipòsit d’oxigen. I ahir mateix Sánchez va sortir com el salvador de la causa tot dient que el govern espanyol feia tant com podia i que avui, dimarts, quan s’explique com es repartiran aquests 800 milions del PERTE, segur que els alemanys estaran contents i no canviaran d’opinió. La instal·lació de Sagunt s’haurà salvat, però a costa de l’erosió del cap del Consell.
Per què ho fa això el president espanyol? Per què xafa la mànega d’oxigen de Ximo Puig tan pocs mesos abans de les eleccions? Per què s’arrisca tant que el baró autonòmic més important que li queda al partit socialista faça el ridícul si Volkswagen cerca un altre lloc on la catifa roja que li posen siga més suau i acollidora?
Discriminació pressupostària a les comarques del sud
Aquesta no és l’únic afront que Sánchez fa als valencians. D’ençà que es va fer públic l’esborrany del pressupost espanyol per al 2023, Puig ha d’eixugar la inundació causada a les comarques del sud del País Valencià. Les inversions previstes pel govern espanyol són misèria, molt per davall dels exercicis del 2017 i 2018, per exemple, quan Mariano Rajoy ocupava el Palau de la Moncloa de Madrid. Són una ofensa si es té en compte l’aportació per via d’imposts que fan els ciutadans. En aquesta ocasió, Sánchez ha tingut el mèrit d’enutjar tant els dirigents socialistes com els seus socis de govern perquè, en mirar les xifres, no poden deixar de veure-hi una càrrega de munició per al PP, que ho ha rebut com regal caigut del cel.
El PP i l’empresariat es mobilitzaran contra el pressupost, però no es manifestaran contra Sánchez, sinó contra Ximo Puig, l’objectiu a batre a les eleccions del 2023. La circumscripció d’Alacant és ja la més propícia al PP. Aquest gest de Pedro Sánchez és com una benedicció per a un Carlos Mazón que necessita oportunitats com aquesta per a anar escalant en els sondatges.
Sense notícies del dret civil ni del finançament just
Aquests dos casos s’afegeixen al maltractament endèmic d’Espanya contra el País Valencià. La negativa, l’escàs interès polític a resoldre la qüestió de l’infrafinançament, n’és un altre exemple. Ximo Puig completarà la segona legislatura sense haver-ho aconseguit. Malgrat la ronda que va fer per a explicar a tort i a dret aquest greuge comparatiu. Malgrat haver-se aliat amb presidents d’un color i d’un altre. No ha rebut sinó negatives. I un document incomplet a final de l’any passat signat per la ministra Montero que descansa sota de tot de la carpeta dels expedients pendents.
El govern espanyol tampoc no ha admès a tràmit la petició d’una reforma constitucional perquè el dret civil valencià torne a tenir la validesa que tenia abans que el Tribunal Constitucional abolís aquest article de la reforma de l’estatut del 2015. La petició és avalada per un acord unànime de les Corts Valencianes, per la petició de prop del 100% dels municipis valencians, pels sindicats, pels empresaris, per les associacions de juristes… Probablement, aquests dos són els exemples més clars de qüestions que preocupen els valencians de tot l’espectre polític que són llançades a la paperera pel president espanyol.
Poca química
La relació entre Pedro Sánchez i Ximo Puig no ha estat mai fàcil. Puig no li va donar suport quan Sánchez va optar a encapçalar el PSOE. Però semblava que el president espanyol havia optat pel pragmatisme perquè Puig és el darrer gran baró socialista que li resta. Puig va ser l’amfitrió perfecte en el darrer congrés federal del partit. Sánchez ha fet gests breus i calculats com ara anar a Morella a l’obertura del nou tram de la carretera 232 l’estiu passat. Gests que són fum i que no faciliten gens la gestió de Puig, que s’enfronta al vertigen de les eleccions del 2023.
