22.05.2023 - 21:20
|
Actualització: 22.05.2023 - 21:24
Jaume Collboni ho va confessar fa dos anys, en una entrevista a RTVE: els vots de Manuel Valls i de dos dels seus regidors que van fer batllessa Ada Colau es van negociar en canvi que a Barcelona hi hagués un govern de coalició amb el PSC “que s’ocupés dels problemes de la gent i que deixés de banda o no estigués condicionat pel procés”. La maniobra de Valls va impedir que Ernest Maragall fos batlle amb l’objectiu que Barcelona no es pogués afegir a la llista de batllies independentistes ni exercís de capital del procés. Només Junts va votar a favor de Maragall. El precedent continua marcant encara el debat sobre els pactes postelectorals, ineludible en aquesta campanya, perquè ho condicionaran tot. Si els sondatges no van errats, els acords seran imprescindibles per a la investidura i la governabilitat. De manera que, més o menys forçats pels debats i les preguntes de les conferències de premsa, i amb més o menys càrrega de tacticisme per a intentar de condicionar el vot, la majoria de candidats han delimitat molt el terreny de les possibles aliances. Definir els adversaris implica sovint definir-se a un mateix.
Colau vol repetir l’actual pacte de govern amb el PSC o arribar a un acord amb ERC. No ha deixat d’alertar que ella és l’única garantia que el PSC i ERC acabin mirant cap a l’esquerra. I, en qualsevol cas, assegura que Collboni pactarà amb Trias. És un advertiment amb què pretén aplegar el vot d’esquerres contrari a l’ex-batlle de Barcelona. “Trias i jo ens excloem”, ha dit. A Colau li ha convingut la polarització, però el sondatges s’entesten a predir un resultat molt ajustat que inclou Collboni i, en algun cas, el situa al capdavant. Collboni, tanmateix, ha afirmat que no farà batlle ni Trias ni Colau. Espera guanyar les eleccions i, si no, ha descartat d’entrar al govern, a diferència del que ha fet en aquest mandat. És a dir, que anirà a l’oposició. A l’hora d’arribar a possibles acords per a la investidura, la governabilitat o la formació d’un govern de coalició, ha fixat tres condicions: ser “lleial” a les institucions de l’estat espanyol i a les europees, defensar el creixement econòmic i defensar polítiques públiques que no impliquin retallades ni privatitzacions.
Trias ha insistit que és l’únic que pot garantir que no pactarà amb Colau. També ha descartat de participar en qualsevol maniobra per a desbancar de la batllia qui acabi essent primer. “No faré mai que un segon sigui alcalde amb pactes estranys”, ha dit avui en una conferència de premsa. És a dir, que si Colau fos primera, no pactaria amb Collboni per a evitar un tercer mandat dels comuns. En canvi, ha demanat repetidament al PSC i a ERC que aclareixin si li donaran suport en cas que guanyi, perquè ell sí que ho faria si Collboni o Maragall fossin primers. Trias ha recordat avui que hi ha moltes maneres de respectar el més votat: per exemple, que els altres es votin a ells mateixos. Als ajuntaments, a diferència del Parlament de Catalunya, és investit qui guanya si no hi ha una majoria absoluta alternativa. A Barcelona, és de 21 regidors, i això vol dir que qualsevol alternativa a qui quedi primer hauria de sumar dos dels grans partits i, possiblement, la col·laboració d’un altre. “En les eleccions és alcalde qui suma 21, però també és alcalde qui guanya les eleccions si ningú suma 21”, ha assenyalat.
Trias entoma, a més, les dificultats de gestió interna de la seva candidatura, integrada per Junts, el PDECat, Demòcrates i MES Moviment d’Esquerres. En vista del refús de dirigents i d’una part de les bases de Junts a un hipotètic acord postelectoral de Trias amb el PSC, la federació de Barcelona del partit va aprovar una resolució perquè qualsevol acord postelectoral se sotmetés a una consulta. El text també admetia que, tot i que no es pot vetar un eventual acord amb els socialistes, abans d’arribar-hi s’han d’exhaurir totes les vies d’entesa amb els partits independentistes. Tanmateix, avui Trias ha estat taxatiu: “Qui decideix al final és qui comanda.” Ha assegurat que va acceptar de presentar-se de candidat amb aquestes condicions. És a dir, tenir les mans lliures per a arribar a acords. Trias insta ERC a aclarir si li donarà suport si guanya, igual que va fer Junts fa quatre anys.
Maragall insisteix en les seves possibilitats de guanyar. I en una conferència de premsa a l’ACN, avui ha assegurat que, encara que no acabi primer, aplicarà aquesta màxima: “Maragall només votarà Maragall per a alcalde.” Aquests darrers dies, el candidat d’ERC ha marcat distàncies amb Trias, aprofitant que aquest va reivindicar Convergència i la capacitat d’arribar a acords. Assegura que, quan lloa CDC, Trias també reivindica el 3%, i ell mateix dificulta de poder governar conjuntament, perquè expressa un “grau de renúncia explícita a l’independentisme”. És així com Esquerra aspira a fer seus els votants independentistes que es podrien decantar per Trias. ERC també ha argumentat que no es pot pactar amb un PSC que no té res de socialista ni de catalanista, que un partit dependent de Madrid com el de Collboni no pot estar en la governació de Barcelona. Maragall també ha suggerit que serà clau qui quedi primer. Ha assenyalat que no entrarà en una “subhasta de cadires” ni abandonarà els seus principis “per participar en un joc democràticament inacceptable”. En resum: “No jugaré al 2019”, ha etzibat. La seva definició de projecte negociable és un “projecte transformador i progressista” per a Barcelona.
Durant la pre-campanya, unes declaracions de Joana Ortega, la número 6 de Trias, van posar en alerta el sector més sobiranista de Junts: Ortega no va descartar un pacte amb el PP. El candidat d’aquest partit, Daniel Sirera, es va mostrar disposat a negociar amb el PSC i Junts fa setmanes, però amb condicions: que Collboni no vulgui fer amb Barcelona com Colau, amb qui ha governat, i que Trias no posi Barcelona al servei d’un projecte independentista. Allò que facin els partits amb menys regidors també pot ser crucial. La CUP, que aspira a recuperar representació a l’ajuntament, ha assegurat que no facilitarà que l’ajuntament es decanti cap a la dreta i, quant a un hipotètic pacte amb els comuns, ha preguntat per a fer què.
El precedent de Valls desmunta una referència que ha estat recurrent: i és que ningú no pot refusar els vots que li són regalats. Acostuma a ser una fal·làcia perquè en política no hi ha res gratuït. Tot acaba tenint un preu. A Barcelona, l’aritmètica final serà la que ho condicionarà tot, i pot anar de poc. Els sondatges indiquen que seran els indecisos que decantaran la balança. I si cap dels candidats no ha mentit a l’hora de declarar vets i la preferència de pactes, tot fa pensar que aquesta vegada qui sigui primer farà seva la batllia.
