El 9-N, dos anys després

Avui fa dos anys del 9-N i les conseqüències d’allò que va passar aquell dia continuen essent molt importants. En primer lloc, sobretot, perquè els 2.344.828 ciutadans que hi van prendre part van ser els protagonistes de l’envit més gran que l’estat espanyol ha hagut d’encarar fins ara i van demostrar al món que, si nosaltres ho volem, Espanya ja no pot controlar el nostre país. També perquè alguns dels qui el van impulsar han de passar el tràngol de judicis o suplicatoris aquests dies, com ara Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Però sobretot perquè el 9-N és una part substancial de la cadena que ens duu a la independència. Impossible de menystenir.

És cert que l’anunci que hi haurà un altre referèndum l’estiu vinent ha creat en alguns un sentiment estrany. Hi ha qui pensa que aquesta nova convocatòria lleva valor al gran acte de desobediència cívica que va ser el 9-N i hi ha qui, en canvi, hi veu la confirmació de les teories segons les quals el 9-N era una mena de costellada, gens perillosa. Tanmateix, no considere certa ni defensable ni l’una cosa ni l’altra.

El problema de la perspectiva és sempre difícil de resoldre quan ets al bell mig del conflicte. Que la visió del 9-N ha evolucionat i evolucionarà, no ho pot discutir ningú. Segons què passe demà i d’ací a un any i d’ací a deu, el 9-N prendrà un significat o un altre. Però quan es proclame la república i algú haja d’explicar coherentment què ha passat aquests quatre anys, és evident que el 9-N es destacarà com un dels punts cabdals de tot plegat. Juntament amb la consulta d’Arenys de Munt i el moviment consecutiu de consultes populars, amb les grans manifestacions de l’ANC i Òmnium i amb el 27-S. Vist des d’aleshores cada cosa es posarà a lloc i les desavinences i les picabaralles que tant ens van ocupar aleshores tindran la importància, escassa, que tindran.

Alguna gent encara creu que la independència serà un moment màgic, com una immensa Nit de Reis que passarà un dia concret a una hora concreta, i ho canviarà tot. Això no passarà així. Això no passa així. La independència és un procés, és clar que sí. I com passa en qualsevol procés d’aquesta importància té alts i baixos, té moments que aparenten ser una cosa i que, quan es veuen des del final, resulta evident que n’eren una altra. I els fets concrets, qualssevol, només s’entenen si els poses en conjunció amb els altres.

Sense la cadena humana del Voló a Vinaròs no hi hauria hagut 9-N. I sense el 9-N no hi hauria hagut 27-S ni un parlament independentista, un govern independentista i un president independentista. Perquè les coses segueixen una lògica i un camí. És clar que avui hi ha qui és capaç de defensar que el 9 de novembre de 2016 som més lluny, o igual de lluny, de la independència que el 9 de novembre de 2014. Que continuem a un pam. Ho defensen contra totes les dades que tenim i sense aportar-n’hi ni una de contrastable. La immensa majoria del país, però, sap que això no és així.

En quatre anys, des de l’Onze de Setembre de 2012, hem girat el país com un mitjó i tenim una fita temporal més enllà de la qual ja no podem anar: l’estiu del 2017. L’estiu del 2017 o l’estratègia haurà fallat estrepitosament o haurem fet el pas definitiu. Cinc anys per a fer la independència a mi em sembla un període raonable. M’ho sembla avui i m’ho semblava el 2013, com podeu comprovar en aquest enllaç o com sabeu bé els qui m’ho heu sentit dir conferència rere conferència. Perquè una de les coses que vaig aprendre en altres processos d’independència arreu del món és que hi ha un període de temps, necessari per a acumular forces i pujar esglaons, que és molt complicat d’escurçar, però també que resulta molt difícil d’allargar-lo més enllà.

L’esglaó que vam pujar el 9-N, en aquest sentit, va ser monumental i decisiu. I si ara convé que fem un altre referèndum, no hi lleva gens de valor. Aquell dia centenars de milers de catalans van decidir de desafiar l’estat, sense por, i van passar una ratlla que no té marxa enrere. Aquell dia va ser i serà per sempre únic i per això és tan especial en la memòria de tants de nosaltres. Sobre aquella fita es va bastir la certesa que podíem guanyar i a partir d’aquella fita hem acumulat prou forces per a anar guanyant.

Els problemes que resten per resoldre són grans, ja ho sabem. Alguns, de fet, són els mateixos que van complicar tant el 9-N –la qüestió dels funcionaris, que hem tornat a veure ara en la detenció de la batllessa de Berga, per exemple. Aquests mesos vinents seran determinants en aquest sentit i reclamen el màxim d’astúcia, molta unitat, una gran decisió, valentia a dojo i dosis elevades de reflexió i encert. Coses que no podrem poar d’enlloc millor que d’allò que hem après en aquests apassionants quatre anys. En els quatre anys que ens han portat al lloc on som avui.

Ah! i sobretot no deixeu que mai ningú us robe l’emoció d’aquell dia, els records, les abraçades, les fotografies, les llàgrimes vessades, aquella enorme sensació de saber que és el poble qui governa.