15.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 16.10.2017 - 10:49
Avui el govern espanyol rebrà la resposta del president Puigdemont a la seua pregunta sobre si la independència del Principat ha estat proclamada o no. El to i la forma de la resposta del govern, els ha mantinguts en un secret total. Tant, que jo no m’atrevesc a especular-hi, a banda que no crec que siga bo fer-ho —fa dies que molta gent s’inventa rumors i conjectures, a veure si l’encerta, però això origina un nerviosisme innecessari. Jo només sé de cert, perquè així m’ho han dit amb molta rotunditat i per diverses bandes, que la resposta serà ‘molt digna’ i que no implicarà l’acceptació de ‘cap humiliació’. D’aquestes definicions, en deduesc que en cap cas no diran a Rajoy que no, que la independència no es va proclamar.
I, si això és així, Rajoy restarà atrapat en la gàbia que ell mateix s’ha construït. Va resistir tota la preparació del referèndum sense caure en el parany del 155, però ara sembla que ja no podrà escapar-ne. El monstre que ell mateix ha creat l’obliga a fer el pas que no volia fer. Perquè la pregunta no és si l’aplicació d’aquest article resoldrà res. La pregunta és si l’aplicació d’aquest article no se’ls girarà en contra ràpidament, quan es demostre la incapacitat que té l’estat espanyol, des de ja fa temps, de controlar Catalunya. I si, per tant, no tindrà l’efecte contrari del que es pensen i acabarà enfortint la Generalitat.
[ACTUALITZACIÓ a les 10.00] Efectivament la carta de Puigdemont és una jugada intel·ligent i crea a Rajoy un problema monumental. Com era previsible, no renuncia a la proclamació de dimarts. En canvi, marca el límit temporal per a alçar la suspensió dels efectes de la independència, cosa que era molt important per desfer l’ambigüitat i aclarir la situació en l’àmbit intern. Però sobretot posa el focus en la repressió espanyola i aguditza les contradiccions a Madrid on ja tothom exigeix a Rajoy que aplique el 155… A banda que el president de la Generalitat ja no es comporta com un súbdit i, per tant, respon allò que vol i no allò que li manen.
L’article 155 de la constitució espanyola, tal com ha estat escrit, no dóna a la Moncloa cap guia indiscutible d’actuació legal. És tan vague i tan interpretable que crearà un embolic legal de categoria superior. El govern espanyol no sap ni què pot fer ni què no amb el 155 a la mà i això és precisament el que no necessita ara. L’article de cap manera no dóna carta blanca a l’executiu espanyol, ans al contrari, redueix l’actuació possible a ‘donar ordres al govern autonòmic’. Però sense explicar què passa si aquest govern no obeeix.
I ací és on els comencen a aparèixer els maldecaps. Perquè, com menys obedient siga el govern català –que no crec que ho siga gens ni mica–, més evident es farà que la independència de facto ja és una realitat. De cara als ciutadans de Catalunya i de cara als països estrangers. Perquè poques coses, deixant de banda la intervenció financera que ja han activat, podran fer que representen per a ells un avanç real i que, per tant, puguen presentar com una prova que Catalunya encara és Espanya.
Sobre això, és interessant de llegir les idees que diuen que volen aplicar amb el 155. La majoria són senzillament fantasioses. Un govern de sots-secretaris governant Catalunya des de Madrid, sense ni venir a Barcelona? I es pensen que els hospitals els farien cas, que els farien cas les escoles, que els ajuntaments obeirien les seues ordres? Forçar una convocatòria d’eleccions al marge de l’única persona que la pot dictar legalment, que és el president? I què farien quan l’endemà es reunís el parlament legalment constituït i desmentís la seua dissolució? Ordenar als Mossos d’obeir a un coronel de la Guàrdia Civil? Això em sona… No ho havien intentat, ja?
El govern espanyol té un problema gros, que és que ja el vam derrotar el primer d’octubre. I que n’hem après molt, de l’experiència. En tres ocasions, de manera solemne, Mariano Rajoy va considerar desarticulat el referèndum. Però una cosa eren les paraules i una altra els fets, com es va veure clarament al carrer. 2.040.000 vots de sí –pel cap baix, perquè no sabrem mai què votaven els 700.000 robats– és una xifra impressionant. Molt superior a la del vot independentista del 27-S. I arribar a prop dels 2.300.000 votants en total enmig de la repressió més bestial que es recorda a Europa és una mostra impressionant de la determinació del país per a oposar-se a l’envestida. A primera hora del matí tot el país va veure en directe la violència policíaca, brutal, descarnada, rabiosa, excessiva des de qualsevol punt de vista. Però resulta que ni això no va aturar els votants. I què els fa pensar que si no ens va aturar aquella agressió salvatge del primer d’octubre ara ens aturarà la proclamació d’un article constitucional?
No són les xifres, només. És que tota la policia espanyola junta i els seus serveis d’intel·ligència van ser burlats i deixats en ridícul en una acció que estic segur que passarà a la història: ni una sola urna, no van ensumar. Se’n van moure vuit mil país amunt, país avall; moltes més, en realitat, perquè n’hi havia unes quantes col·leccions, i no en van ensumar ni una. Ni una de sola. Milers de persones van tornar a la clandestinitat més honorable i tota l’operació espanyola no va saber trobar ni una sola pista, aconseguir ni una sola filtració. I ara es pensen que tota aquesta gent que va fer allò que tocava sense fer preguntes ni demanar res en canvi es resignarà i se n’anirà a casa només perquè activen un article d’una constitució que ningú ja no reconeix com a pròpia?
Els esforços del govern espanyol per a fer veure que encara controla Catalunya són més mediàtics que no reals. Perquè si Espanya controlàs Catalunya jo no hauria votat el primer d’octubre a les 17.45 al CEIP Diputació de Barcelona. I perquè si vós, amic lector, vau votar o vau ajudar a votar el primer d’octubre és perquè Espanya ja no controla Catalunya. Aquesta és la realitat i aquesta és una realitat que no canviarà aplicant el 155. Aplicant el 155 només es farà palès que ni amb una actuació pràctica tan pròxima a la dictadura com es puga imaginar, el país no es deixarà acorralar ni derrotar, ni molt menys encara vèncer. Ben al contrari.
