Eixarcolant, o com recuperar les plantes silvestres comestibles per fer la revolució alimentària

S’acaba de publicar el cinquè volum de la col·lecció Els llibres de les plantes silvestres comestible, que elabora i s’autoedita el col·lectiu Eixarcolant, un projecte nascut a Jorba, al costat d’Igualada (Anoia), que té per objectiu la preservació de la biodiversitat i molt més. De fet, els qui el formen es consideren el primer moviment de base social que reivindica les plantes oblidades com una eina de transformació.

Aquesta col·lecció de llibres, que té previst d’arribar als deu volums, és una eina de consulta per a tothom qui vulgui descobrir, aprendre i cuinar aquestes plantes que sovint desconeixem i que poden contribuir a modificar el model agroalimentari actual per un de més sostenible, saludable, resilient i just.

El nou volum conté informació sobre vint-i-dues espècies silvestres comestibles que es poden trobar a diferents indrets de Catalunya i que, per les seves característiques organolèptiques i nutricionals, són indicades per a ser incorporades a la dieta quotidiana. Es parla, per exemple, de l’avet, l’hisop, la menta borda, el cascall i la xicoia.

Menjar i beure, una acció política

Parlem amb Marc Talavera, president i coordinador d’aquest col·lectiu, és molt didàctic quan parla i li agrada usar la comparació. De manera que per fer-se entendre explica: “És com si fóssim l’Òmnium Cultural de les plantes oblidades. Òmnium treballa per llengua i la cultura del país, i nosaltres treballem per reivindicar i recuperar les plantes oblidades com a eina de transformació del sistema alimentari. Segurament aquesta és la nostra singularitat, que no hem fet un projecte per a guanyar-nos la vida, sinó que hem generat un moviment de base social.” I deixa anar: “És important que la gent del nostre entorn, de mica en mica, prengui consciència que menjar i beure és l’acció política que més vegades farà a la vida. Si canviem allò que hi ha darrere dels nostres plats o darrere de la nostra copa, podem ajudar a deixar el món una miqueta més bé que no l’hem trobat. Si en lloc de menjar un entrecot Nebraska, que ve de l’Amazònia, mengem unes costelletes de xai que han pasturat a l’Ordal, contribuirem a un món molt diferent. Amb les plantes passa igual.”

El que d’entrada fa Eixarcolant és reconnectar-nos amb una cultura natural que hem perdut aquests darrers cinquanta anys. Diu Talavera: “Quin nom tenen les plantes que trobem al bosc o al camp? Sabem distingir una escarxofera, una herbacol, una verdolaga, un blet, una ortiga, una perera de fulla de roure, una pera d’hivern, una poma del ciri…? Si no sabem distingir-les, és com si tinguéssim la millor novel·la de la història de la literatura contemporània escrita en una llengua que no entenem. Si no sabem el nom del roure, del pi o de l’alzina, si no sabem per què són importants els aglans o les verdolagues o les ravenisses que surten al mig de la vinya, no les podrem valorar com cal ni treballar per conservar-les.”

Hi ha un procés de coneixement del medi vegetal focalitzat, per una banda, en allò que anomenen “plantes oblidades”, que són plantes oblidades i infrautilitzades, grup en què inclouen les plantes silvestres comestibles, que creixen sense que s’hagin de plantar. I, per una altra banda, les varietats agrícoles tradicionals de préssecs, de patates, d’oliveres, de tomaqueres… que s’han plantat tradicionalment. Això vol dir que fa cinquanta anys que un pagès o una pagesa les va plantar i les continua cultivant ininterrompudament en un indret.

Sobre les varietats agrícoles tradicionals, han creat un banc de llavors: “Aquestes varietats són patrimoni cultural, són patrimoni gastronòmic, però no només això, són recursos genètics imprescindibles per a l’adaptació al canvi climàtic. Si el clima canvia, aquestes plantes també les passen magres, però tenen més capacitat d’adaptació que les varietats modernes.”

Resseguir el sistema agroalimentari

Resseguint tot el sistema agroalimentari, de la llavor fins que et menges la planta, Eixarcolant ha impulsat una xarxa complexa i completa d’accions i projectes que contribueixen a modificar el model agroalimentari actual: el banc de llavors implica parlar amb la gent gran que les conrea o gent d’unes altres cultures i aprendre com ho fa.

Talavera posa un exemple molt il·lustratiu del cas de la Isabel, una pagesa que fa seixanta anys que planta una varietat de meló de secà i que arriba a fer deu quilos la peça. “Vam recuperar-ne la llavor i els coneixements associats. Ella ens va explicar: ‘Els hem de plantar el 18 de maig, exactament el 18 de maig, amb un bon clot, amb la terra ben llaurada, que faci l’arrel fonda. I no els reguis mai. Si els regues una vegada, els hauràs de regar sempre. Quan han nascut i es comencen a estendre, agafa un dia ben calent, ben calent i ben sec, allà a mitja tarda, i fes pols. La pols cobrirà les fulles, protegirà el meló de la calor extrema i farà que les fulles no es cremin i, a més a més, farà que durant la nit no agafi humitat.’ Així no solament aconseguim la llavor sinó també els coneixements tradicionals.”

Actualment, el col·lectiu Eixarcolant elabora un mapa per presentar a l’administració i reivindicar la importància d’aquestes llavors i coneixements. Encara no l’han acabat, però podem dir que més del 70% de Catalunya no s’ha estudiat en aquest sentit, encara: “A Eixarcolant tenim banc de llavors i promovem la creació d’entitats noves associades que creïn nous bancs de llavors als seus territoris i les cultivin. Perquè, de què serveixen les llavors guardades en una nevera? De res, no canvien res. Per tant, hem d’aconseguir que la gent torni a plantar-les.”

I continua: “Al mateix temps, per difondre i informar sobre les plantes silvestres comestibles fem xerrades, tallers, formacions per a pagesos, restauradors, docents, per demostrar que no ens hem begut l’enteniment, reivindicant que la verdolaga i l’ortiga es poden menjar. Això és molt bonic, oi? Però no n’hi ha prou. Per això hem fet una línia d’alimentació. Tenim un obrador experimental en què desenvolupem diferents productes alimentaris que es poden elaborar amb aquestes plantes oblidades. Hem creat unes galetetes d’ortiga, per exemple, amb blat de xeixa i blat de pisana (és cereal antic) i ortiga seca. No tenen cap secret, però ja trenquem una frontera. I també tenim un punt de venda, que és el forn de Jorba, on tenim la seu central del projecte, i on cada dia procurem reivindicar productes fets per Eixarcolant.”

Eixarcolant té la seu a Jorba i al llarg dels set anys de vida ha creat una comunitat amb 1.300 associats a tot el país, repartits per la Cerdanya, l’Empordà, el Penedès, les Terres de l’Ebre, les Illes i el País Valencià.

D’aquest col·lectiu, la fotògrafa Adiva Koenigsberg en va fer l’any passat per a VilaWeb un interessant reportatge fotogràfic, amb alguns dels seus protagonistes, amb el títol “La memòria de les plantes”.